Sí, segurament vàrem ésser massa prudents, cauts o timorats a l’hora de dir-ho en veu alta, perquè el fenomen no ha estat mai un secret: em refereixo al naixement i la consolidació a Madrid, de la Transició ençà, d’un tipus de diguem-ne periodisme ensuperbit, arrogant fins a la patologia, convençut que la seva missió no era analitzar i explicar la realitat político-social, ni fiscalitzar les administracions públiques, ni tan sols denunciar males praxis o corrupcions; que, erigint-se en primer –res de quart!– poder de facto (si bé lliure de qualsevol escrutini democràtic), creia i creu que el seu rol consisteix a fer tremolar un ministre mitjançant una columna d’opinió agressiva, a posar contra les cordes un president del govern –o un aspirant a ser-ho– gràcies a un grapat d’editorials hostils, a dictar el rumb, la gestió i el discurs de l’executiu de torn... Que aquest “periodisme king’s killer”, eventualment aliat amb poders econòmics o altres, hagi prosperat a Madrid infinitament més que a Barcelona té una explicació senzilla: és allà on resideix el poder de veritat, la Moncloa, els ministeris, el BOE, els grans centres de decisió financera, judicial, etcètera.

El País és sens dubte el gran diari espanyol i des del punt de vista ideològic ocupa tot l’espai que va del centre a l’esquerra sense gaire competència, almenys en paper. Tot i això, el diari va estar a punt de descarrilar quan, sota el mandat d’Antonio Caño, va iniciar una deriva cap a la dreta que li va fer perdre lectors i subscriptors. Els atacs més furibunds a Pedro Sánchez no els he llegit a la premsa de dretes, sinó als editorials d'El País d’aquella època. El mateix Caño va admetre fa poc que el seu objectiu era impedir l’accés de Sánchez a la Moncloa, desbordant clarament la funció periodística d’un diari.

El periodista i escriptor Juan Luis Cebrián (Madrid, 1944), fundador i president d'honor d''El País', ha visitat Palma aquest dimarts per pronunciar una conferència a l'hotel Valparaíso organitzada pel Cercle d'Economia de Mallorca i titulada 'El nou desordre mundial'. És una figura clau en el periodisme espanyol des del franquisme tardà fins a l'actualitat i es basa en la seva experiència professional per analitzar el món actual. Amb un to neutre, sense exaltar-se en cap moment, aquest assistent a les reunions del Club Bilderberg repassa amb l'ARA Balears diversos conflictes d'àmbit global i estatal.

La revista 'Vanity Fair' dedica un reportatge al tercer matrimoni de Juan Luis Cebrián, exconseller delegat de Prisa, aquest amb Mihaela Mihalcia, una dona d'origen romanès 37 anys més jove que ell. En el text es fa veure com si Cebrián volgués quedar al marge del reportatge, però al final apareix en tres fotografies, la primera de les quals és impagable i sembla sortida de l''¡Hola!': ell, el venerable acadèmic assegut en una butaca amb un llibre de bibliòfil sobre la falda; ella, dreta i sacsejant la melena. L'autora de la crònica diu que, quan la va conèixer, no sabia si mirar "la seva llarga melena rossa o les seves sabates de taló". I afegeix: "Entre el cap i els peus vaig descobrir un cos esvelt, una mirada verda i un riure obert". Del cos de Cebrián no n'aporta dades, curiosament. Però la frase més discutible del reportatge és: "A Cebrián el van impressionar els coneixements literaris d'aquella jove rossa". Si hagués estat morena, ¿s'hauria sorprès en grau similar? Més: "Quan Juan Luis, entendrit, li va comentar que li havia compost un poema, ella el va corregir sense pretensions: «És un sonet». L'acadèmic va al·lucinar i va començar a desplegar els seus encants". Uau: rossa, amb sabates de taló i capaç de comptar fins a catorze versos. I encara més: "De la mà de Juan Luis, la romanesa no només ha recorregut el món..." La romanesa: com volent dir.

“Aquesta pel·lícula és una ficció basada en personatges i fets reals”, apareix en la pantalla al final d’El rey, el debut en la direcció de l’actor Alberto San Juan, amb Valentín Álvarez de codirector. I no és estrany que els directors considerin necessària l’advertència, perquè el retrat que s’ofereix de Joan Carles I al film contradiu violentament el relat oficial gravat en pedra per mitjans i institucions des de la Transició. La pel·lícula, estrenada ahir al Festival de Sevilla, adapta una obra del mateix San Juan produïda per la cooperativa Teatro de Barrio (i que també es va veure al Lliure) en què el rei emèrit és presentat com la baula de transmissió entre la dictadura i la democràcia, un instrument de l’establishment per mantenir la concentració de la riquesa en poques mans i la impunitat del franquisme. “Joan Carles I no va portar la democràcia, va posar-hi límits -explica San Juan-. Durant la Transició va ser un fre per a les àmplies aspiracions democràtiques”.

Prisa ha fet un pas més en el procés d'apartar Juan Luis Cebrián dels càrrecs de poder dins del grup de comunicació. Segons ha informat en un comunicat, a partir del 21 de maig Cebrián deixarà de ser president d''El País' i passarà a ser president d'honor del diari. "La seva sortida, sens dubte, suposa un impacte per a aquesta companyia, on Cebrián seguirà sent sempre un punt de referència", ha assegurat l'empresa en un comunicat. Aquest nou càrrec suposa la pèrdua efectiva d'atribucions executives al diari, tot i que Cebrián continuarà tenint-hi influència indirectament.

El grup Prisa tornarà a ser controlat per la família Polanco. A partir de l’1de gener l’actual vicepresident executiu, Manuel Polanco, fill del fundador del grup, Jesús de Polanco, n’assumirà la presidència, en substitució de Juan Luis Cebrián, que ahir va anunciar davant la junta general extraordinària d’accionistes que abandona el càrrec de president executiu que ocupava des del juliol del 2012.

L'actual vicepresident del grup Prisa, Manuel Polanco, serà el nou president executiu de la companyia en substitució de Juan Luis Cebrián, que es mantindrà en el càrrec fins al 31 de desembre. Ho ha proposat el mateix Cebrián aquest dimecres durant la junta general extraordinària d'accionistes del grup.