Hi ha una cosa molt popperiana en això dels processos electorals: són les urnes les que falsegen, no només el que diuen les enquestes, sinó l’encert de les estratègies. En aquesta campanya, com abans en les eleccions andaluses, la dreta espanyola ha escollit Catalunya com a centre del debat. A les propostes de la dreta hi respon-alguns cops amb penes i treballs, d’altres mirant d’evitar el contagi- l’esquerra. I també l’independentisme.

No hi ha cap dubte que la qüestió catalana és per a tots els partits del bloc de centredreta l’eix al voltant del qual articularan la campanya, tot i que amb alguns matisos. En el cas de l’extrema dreta de Vox s’explica per l’absència d’una altra proposta que no sigui la reivindicació d’un model d’Espanya que semblava enterrat, al mateix temps que justifica la seva existència precisament pel desafiament independentista. Sense aquest últim, el partit d’Abascal no hauria eclosionat amb la força que li auguren els sondejos, cosa que contribueix a retroalimentar aquest país en blanc i negre que vol vendre el secessionisme. Tot en ordre.

Benvolgut Xavier, el missatge de les urnes serà complex, però gestionar-lo serà complicadíssim. El missatge serà complex perquè la societat catalana ho és. Tendim a considerar les opcions polítiques en forma binària (per exemple, esquerra-dreta), però a Catalunya hi ha molts matisos i per això avui no s’enfronten dos partits parlamentaris, sinó set. És veritat que Catalunya té un problema agudíssim d’encaix amb Espanya, però fins i tot des d’aquest punt de vista hi ha tres -i no dues- menes de partits: els independentistes, els autonomistes sincers i els nacionalistes espanyols (per als quals l’autonomia és un error constitucional que cal esmenar per tots els mitjans possibles).

Benvolgut Xavier, les enquestes diuen que hi ha molts indecisos. Sempre ho diuen, encara que es veu que en realitat mai no n’hi ha tants.

Benvolgut Xavier, Ciutadans, segons diuen les enquestes, podria quedar primer. També ho diu el sentit comú, perquè les presses independentistes han generat una reacció contrària entre molta gent que o bé se sent ofesa, o bé té por. Molta d’aquesta gent ho manifesta exhibint la bandera espanyola. Ciutadans està més ben posicionat que ningú per beneficiar-se’n, perquè és un partit inequívocament nacionalista espanyol i perquè és molt més presentable que el PP. Aquesta mobilització pot fer que Ciutadans arribi al milió de vots. Com que seria un èxit que els tres partits independentistes mantinguessin els dos milions, si ERC i JxC queden igualats, és impossible que cap dels dos superi Ciutadans.

Benvolgut Miquel, suposo que compartiràs amb mi que el 21 de desembre estem convocats a unes eleccions al Parlament. Escollirem, com hem anat fent des del 1980, els 135 representants del poble de Catalunya. Un dels 135 diputats -qui tingui la majoria absoluta en la primera votació o la simple en la segona- serà el president de la Generalitat.

Benvolgut Xavier, avui l’ARA ens demana que fem d’endevins. Que responguem si Puigdemont tornarà a ser president. La meva resposta és que sí, però no necessàriament ara. M’explico.

Les eleccions del 21-D, formalment autonòmiques, constitueixen el primer dels molts plebiscits que els catalans protagonitzarem els pròxims anys, amb tres possibles desenllaços: independència, statu quo o recentralització. Els líders independentistes han volgut jugar una final a partit únic, però com que l’Estat s’hi ha negat, la partida es jugarà en una llarga lliga. No una guerra llampec, sinó una de desgast, en la qual els resultats de totes les eleccions constituiran la mesura de la legitimitat de cada una d’aquestes tres sortides. A la llarga, només una d’elles demostrarà ser legítima, i aquell dia s’imposarà a les altres inexorablement.

Estimat Miquel, estic molt content de reprendre aquesta correspondència pública amb tu. Des d’aquell setembre del 2015 ha passat poc temps però han passat moltes coses. L’última, una de les més tristes, ahir mateix: quan molts estàvem convençuts que el jutge Llarena decidiria l’excarceració de tots els empresonats, hem sabut que la campanya començarà sense Cuixart, Sànchez, Junqueras i Forn. Una molt mala notícia: primer de tot, per a ells i les seves famílies i per la injustícia inexplicable de la decisió, però també per l’excepcionalitat política amb què haurem de viure la campanya electoral.