<![CDATA[Ara.cat - marina subirats]]> 10 <![CDATA[L'enverinada herència materna]]>

Totes les dones faríem bé de preguntar-nos quan vam caure del cavall de Damasc. “Cap als vuit o nou anys em vaig adonar que jo era una dona, i que això volia dir que pertanyia a un grup desfavorit de la humanitat”, ens diu la sociòloga Marina Subirats (Barcelona, 1943) a De mares a filles. La transmissió de la feminitat. Per què a ella se li prohibien coses que als seus germans els estaven permeses? Per què només a ella se li imposaven certes limitacions?

]]> <![CDATA[“Ensenyar a pensar, sentir i estimar”]]>

Pere Vergés, un dels notables pedagogs del segle XX, definia amb les paraules del títol els objectius de l’educació. Tot un programa que va presidir el gran esforç educatiu de l’Ajuntament de Barcelona des del 1908, any de l’aprovació del pressupost de cultura, fins al 1939; i encara més enllà, perquè va aconseguir salvar algunes de les extraordinàries escoles que s’havien construït en el període anterior, i que van poder mantenir una pedagogia diferent, molt vigilada, això sí, durant l’etapa franquista.

]]> <![CDATA[El doble error de la monarquia]]> Si per a alguna cosa pot servir una monarquia és per donar estabilitat en temps de polarització i tensions polítiques com les que estem vivint. És per servir com una mena d’àncora que dona continuïtat a una nació, més enllà de les turbulències polítiques i socials de cada moment. Però, des del meu punt de vista, això és precisament el que la monarquia espanyola ha deixat de garantir; de fet, davant la persistència de conflictes profunds, sentim que falten murs de contenció que donin seguretat. La Unió Europea fa ara parcialment aquesta funció, i per això encara la valorem, malgrat que moltes de les seves decisions no són tampoc gens tranquil·litzadores.

]]> <![CDATA[L’hora del realisme]]> Arriben finalment aquestes complicades eleccions discutides, ajornades, perilloses en qualsevol cas, ja que la sortida de persones confinades no sembla una bona idea. I tan necessàries, alhora, en una societat que demana a crits als governants seny, coratge, responsabilitat, credibilitat, en un moment tan advers, i que confia poc en el govern actual, sacsejat per mil ventades externes i internes.

]]> <![CDATA[Les classes mitjanes a l’hora del desencís]]>

Durant els primers 30 anys de democràcia, les classes mitjanes van experimentar a Catalunya molts canvis, una gran expansió i alhora un moment de protagonisme. Però, ¿qui són les classes mitjanes? El concepte classe social té unes connotacions polítiques tan fortes que ha estat manipulat a conveniència dels interessos de cadascú, i sovint es fa difícil precisar-ne el contingut. Permeteu-me algunes precisions.

]]> <![CDATA[L’individualisme, l’altra pandèmia]]> Entre els efectes del coronavirus, un de prou sorprenent és el que es coneix com a negacionisme. Circulen en els darrers dies alguns manifestos que diuen coses com “Creguem o no creguem en el coronavirus”, com si els estralls del virus fossin una qüestió de creences. Després de més de 30.000 persones mortes a Espanya, ¿es pot ignorar que les morts han existit?, ¿es tracta d’un fet opinable?, ¿es pot negar l’esforç del personal sanitari i pensar que tot això no és sinó una conxorxa per privar-nos de llibertat? Alguna cosa passa, en aquesta mena de negació no ja de les evidències científiques, que certament han estat contradictòries i confuses en molts moments, sinó fins i tot dels fets constatats, com és l’augment brutal de la mortalitat en comparació amb anys anteriors. Alguna cosa passa que ens dona pistes de l’evolució ideològica d’alguns segments socials, una evolució imprevisible, que està quedant al descobert en produir-se una situació nova.

]]> <![CDATA[L’accidentat camí cap a Ítaca]]> La nova normalitat és molt semblant a la vella, només que més tensa, amb més amenaces sobre la salut i l’economia. I amb més incerteses i més enfrontaments (si el món es mou tothom espera millorar la seva posició). El panorama polític català que sembla emergir d’aquesta etapa fa una certa basarda: lluny de la construcció d’un projecte de futur que pugui ser atractiu per a tota la població, els dirigents polítics de l’independentisme s’enfronten, es fragmenten, es dissolen en un magma d’interessos ja no de partit, sinó directament d’individus i grupets, de camarilles, es diria. Ens havien promès Ítaca, la pàtria somiada, idealitzada, perfecta. De moment, el camí per arribar-hi està empedrat d’Escil·les i Caribdis, els monstres homèrics que ens poden anorrear d’un cop de cua.

]]> <![CDATA[Torna el debat sobre el sexe dels àngels]]> Com en tots els moviments socials, dins del feminisme hi ha hagut sempre tendències diverses, cosa comprensible donada la diversitat de les condicions de vida de les dones. Per exemple, s’ha acusat el feminisme de tenir en compte només les situacions de les dones blanques i de classe alta i mitjana, i no les necessitats de les dones treballadores, migrants o racialitzades. I és cert: el feminisme va sorgir en determinats grups socials, i per tant reflectia amb precisió el punt de vista d’aquells grups. Quan es parla en nom de dones de condicions diferents a la pròpia és molt fàcil equivocar-se respecte a les seves necessitats i anhels. Però aquest tipus de malentesos van trobant solució: quan dones diverses poden expressar-se per si mateixes, el feminisme s’eixampla, s’enriqueix. N’hi ha prou amb constatar-ho i acollir-les totalment, i no convertir-ho en un enfrontament absurd.

]]> <![CDATA[Conflictes actuals: identitats o classes?]]> Les manifestacions que s’estan produint als Estats Units mostren que ja no es tracta únicament d’un problema racial; hi participen totes les ètnies, entre les quals gent blanca. És evident que la població negra pateix un maltractament específic i té molts motius per dir prou, però no és l’única. Vaig viure als EUA un temps, hi vaig viatjar per darrera vegada l’estiu passat. Mai no havia vist tanta misèria, fins i tot a San Francisco, la ciutat amb el PIB per càpita més alt de tot el país. Gent sense sostre, ni menjar, ni energia per moure’s, i tot això en ple downtown, al peu dels impressionants edificis d’acer i vidre, dels hotels luxosos, de les grans banques. Tot plegat ja sense ni distància física, ni el mínim gest hipòcrita d’amagar unes desigualtats tan brutals. No és la raça, és l’exclusió, la marginació, l’expulsió de la societat humana, la negació dels drets més elementals.

]]> <![CDATA[Feminisme: èxits i perills]]> Comença el març i entrem en el temps dels balanços sobre la situació de les dones. Sensació doble: el feminisme està més viu que mai, ha penetrat en el conjunt de la societat -més de l’11% dels i les votants se’n declaren, a Espanya- i moltes de les seves reivindicacions han estat assumides massivament per les noves generacions. Fantàstic: si sabíeu com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra. I alhora el seu èxit genera, com sol succeir quan un moviment social arrela i s’estén, moviments contraris; alguns que venen de fora, i el combaten de cara, negant les bases mateixes de les reivindicacions; d’altres que, espontanis o induïts, venen de dins, i són els més perillosos, perquè quan es trenca la unitat és quan l’acció de l’adversari pot actuar amb més eficàcia contra un moviment social.

]]> <![CDATA[Empoderades però ben fràgils]]> Per a moltes dones de la generació dels seixanta, que va trencar motllos respecte de les anteriors, veure com són les mil·lennials és una gran alegria; han seguit trencant motllos, i estan anant molt més lluny que nosaltres, explorant nous terrenys, noves maneres de viure, com ha de ser perquè la humanitat progressi. Estan empoderades, parauleta ben lletja, certament, que ve d’ empowerment, la gran consigna de la Conferència de les Dones de Pequín de la qual enguany se celebren els 25 anys. Paraula a la qual no vam trobar una altra traducció, perquè ni poderoses ni apoderades ni res semblant donava el matís que calia.

]]> <![CDATA[Un Nadal desconstruït]]> M’arribo a la plaça Sant Jaume tot esperant sentir, com altres anys, una espurna de màgia, una olor feta de l’aspror dels avets, la cera de les espelmes, el fibló del fred, el dring de les nadales, tot això que fa l’essència d’aquests dies... I heus aquí que, una vegada més, aquesta representació nadalenca que l’Ajuntament instal·la em dona les claus del Nadal d’enguany, ja que els artistes solen captar l’esperit dels temps amb més encert i agudesa que tots els analistes.

]]> <![CDATA[En Jordi Solé, polític, pensador, amic]]> Ara fa 10 anys, la vigília del 31è aniversari de la Constitució del 78, ens va deixar Jordi Solé Tura, que n’havia estat ponent. La seva feina constitucional és, indubtablement, el seu llegat més emblemàtic i conegut, però la seva figura intel·lectual i política és molt més àmplia. Moltes coses em vinculaven al Jordi: havíem militat junts a Bandera Roja i al PSUC durant els primers anys setanta, havíem compartit viatges, sopars, celebracions i moltes moltíssimes reunions, com era habitual en aquells temps de lluita clandestina. I moments d’angoixa, quan algun company o companya havia caigut, com en dèiem llavors, és a dir, havia anat a parar a la comissaria de Laietana, i podia passar de tot. També moltes rialles, que era un home divertit, vital, imaginatiu, amb rampells de poeta. Sempre he recordat com, tornant d’un viatge esplèndid amb les nostres parelles a les illes Lofoten, l’estiu de 1975, vam saber que s’havia tornat a implantar l’estat d’excepció a Espanya. El Jordi rialler, juganer, feliç, amb qui havíem compartit llums nòrdiques i paisatges exòtics, va desaparèixer en un moment; l’angoixa i la preocupació van retornar. I de nou, el malson: hi va haver execucions, que aquell Franco ja gairebé moribund havia de morir com va viure, matant.

]]> <![CDATA[El gènere de la violència]]> Aquest 25 de novembre parlarem, una vegada més, de la violència contra les dones. Recordarem els noms que confegeixen la llarga llista de desaparegudes aquest any, l’any passat, l’anterior... i tornarem a dir que és injust, que és inadmissible, tants adjectius repetits fins a l’esgotament que ni ens les retornen ni aturen aquest devessall de víctimes. Aquest any, que encara no ha acabat, han estat 8 les dones mortes a Catalunya. Però, més enllà de les que ja no hi són, hi ha totes les que continuen patint maltractaments: segons l’Institut Català de les Dones, 9.977 víctimes ateses fins al tercer trimestre d’enguany, comptant només les que han sofert la violència de la seva parella. A les quals cal afegir 2.596 maltractades en l’àmbit familiar i 1.721 en l’àmbit comunitari o social, és a dir, que han sofert violacions, assetjaments sexuals, mutilacions genitals... Estem parlant, doncs, de més de 14.000 nenes i dones maltractades que han hagut de ser ateses, i que probablement no representen sinó una petita part de les que han estat agredides de mil maneres i que han optat per callar. Sortosament no he hagut de viure de prop aquesta experiència, però he conegut i escoltat moltes dones que l’han patit i sé fins a quin punt aquests fets destrossen la vida.

]]> <![CDATA[Indicis]]> Probablement encara no hem arribat al fons del conflicte, i ens esperen dies més angoixants. No m’agrada fer prediccions, la vida social té molt d’imprevisible, però ara totes les fitxes estan disposades de manera que no es veu per enlloc la possible solució. Una configuració endimoniada, aparentment dominada per l’esquizofrènia, és a dir, per una contradicció que no es pot resoldre en cap mena de síntesi, sinó que porta a esquinçar les institucions i els individus, presoners de tendències contraposades que porten a actuacions contradictòries. La distància entre el discurs i els fets és cada vegada més gran, per totes bandes, perquè el discurs s’ha transformat en l’únic bastió d’esperances que la realitat no confirma en absolut.

]]> <![CDATA[Dones que miren i es miren]]> L’exposició Feminismes!, al CCCB, em sembla enormement reveladora dels canvis que hem experimentat les dones en els últims 50 anys. I ho és precisament perquè compta amb dues exposicions, en les mateixes sales: la que mostra les obres dels anys setanta i la que exposa obres posteriors, fins a l’actualitat. Una mena de tall en el temps que deixa al descobert els diversos estrats, les capes que s’acumulen i van modificant el panorama. Sempre des d’una mirada feminista més o menys explícita en la intenció de les artistes, però molt evident per a nosaltres, que ja hem après a detectar-ne els codis.

]]> <![CDATA[Si la llibertat era això...]]> El crit de llibertat és un crit universal que sempre ha tingut bona premsa. Totalment justificada: venim de generacions de gent sotmesa a treballs duríssims, a amos i senyors explotadors i autoritaris, a una Església despòtica que controlava fins i tot què passava en la intimitat, a serveis militars i guerres per als homes i submissió i obediència cega per a les dones... La llibertat, com a aspiració, ha sigut potser el desig més gran de la humanitat, després de poder menjar i protegir la família. I encara el portem a dins com una fita constant, aquest desig; que alhora desperta pors, com ens va dir Eric Fromm. Les dones, que hi anem accedint amb tant d’esforç, encara dubtem sovint de si ens la mereixem, la llibertat de ser nosaltres mateixes, encara ens sentim a vegades culpables de voler exercir-la, ens preguntem si hi tenim dret. Aconseguir la llibertat és, indubtablement, una lluita inacabable.

]]> <![CDATA[Tornar a començar]]> Estem arribant al final del judici contra els líders independentistes; es tancarà una etapa i en començarà una altra, de característiques difícils d’escatir. En un moment inicial, convulsa, indubtablement. Els discursos dels darrers dies, les peticions de penes, tot fa pensar que, tal com hem sospitat durant molt temps, la sentència havia estat prevista i serà molt dura. I tal com ha previst també l’independentisme, la resposta serà desesperada, tan forta i perllongada com la gent pugui aguantar. Esperem, però, que sigui possible evitar la violència destructora.

]]> <![CDATA[Quina Barcelona triem?]]> Diu R. Sennett a Construir i habitar, un llibre seu recent, que les nostres ciutats s’enfronten avui a un problema ètic: ¿han de reflectir les societats existents o bé han d’intentar transformar-les? Dues concepcions ben diferents. Si del que es tracta és de reflectir la societat, la ciutat continuarà endinsant-se en la dualitat que caracteritza ara les nostres societats, amb el creixement de les desigualtats. Si s’opta per un model que contribueixi al canvi social, s’ha de veure quin tipus de canvi. ¿Aprofundir encara la marca, la imatge d’una ciutat global, o bé millorar cada dia la nostra casa comuna, la ciutat?

]]> <![CDATA[Que ve la dreta!]]> El gir que s’està produint en diversos països d’Europa cap a posicions d’extrema dreta que semblaven pertànyer als malsons del passat és, a primera vista, difícil d’explicar. Sabem que es deu, en gran part, a la brutalitat de la crisi econòmica, que ha polaritzat les societats al desfer la vida de tantes persones i la cohesió anterior. Un terratrèmol econòmic que forçosament havia de tenir com a conseqüència una ensulsiada política de primera magnitud.

]]>