10 J a tenim aquí l’anunci de la bondat de cada any: el de la loteria. Enguany són tres de diferents. Tres històries independents per promocionar la generositat a través dels dècims. Diuen que estan basades en fets reals. Tres orquídies és el cas d’un home de mar a qui el vent li porta un bitllet perdut fins a la finestra de casa amb un missatge que li permet identificar la seva beneficiària. I tot i saber que té premi, el retorna anònimament a la propietària perquè gaudeixi dels milions. Vika és un relat sobre la complicitat de dues noves companyes de feina, una d’elles estrangera, que treballen en un lloc inhòspit i, amb sort, compartiran la morterada. Sembla una picada d’ullet a Ucraïna. I El viatge el protagonitza un pastor que fa una llarga travessia amb les seves ovelles per donar el dècim de cada any a un amic que és a l’hospital i, de passada, fer-li companyia.

]]> Una altra sèrie d’adolescents i per a adolescents torna a batre rècords a Netflix. Però aquesta vegada té la singularitat d’intentar explorar un relat una mica més profund o madur aprofitant-se dels tòpics de les històries d’institut de tota la vida. Yo nunca (Never have I ever ) acaba d’estrenar la tercera temporada, però el fil argumental és força similar al dels inicis: les peripècies de la Davis, una estudiant excel·lent que experimenta tots els dilemes, dubtes i inseguretats propis de l’edat i uns quants elements afegits. Intenta gestionar el dol pel seu pare, mort de manera prematura i sobtada, i procura entomar les dificultats de la dualitat cultural en què està sent educada. Ha nascut als Estats Units, filla d’una família índia.

]]> Un carro estirat per un cavall s’allunya d’una petita casa enmig de la natura. Al damunt, una dona amb un nadó ben abrigat als braços observa amb tristesa la distància cada vegada més gran que la separa d’aquella casa. Al seu costat, dos criatures més, en silenci, comparteixen la pena mentre el seu pare agafa les regnes del viatge. La nena porta un plançó de pomer, per plantar-lo allà on vagin. El paisatge té el dramatisme, la llum i els colors d’un quadre renaixentista. L’òptica de la càmera, sovint en moviment, s’acosta als personatges per potenciar l’emocionalitat del relat. Mentre la dona es mou pel sotragueig del carro pel camí, un flash-back ens mostra els records viscuts en aquell racó de món al qual no tornaran mai més. Aquesta és l’escena d’arrencada de la minisèrie Los emigrantes (Utvandrarna ), tres capítols de quaranta-cinc minuts que trobareu a Filmin i que relaten l’odissea d’una família sueca que el 1849 marxa del seu poble natal per trobar una vida millor a l’Amèrica del Nord, a Minnesota, on hi ha terres fèrtils i un futur més esperançador per als seus fills. Dirigida per Erik Poppe, és l’adaptació de la novel·la de Vilhelm Moberg. Els protagonistes mostren les penúries i la valentia dels homes i dones que van formar part de l’onada migratòria que, a mitjans del segle XIX, van abandonar Suècia per anar als Estats Units. “La vida humana és un fi en ella mateixa”, diu un rètol abans de la primera imatge. És una cita de Vilhelm Moberg que el director utilitza per anunciar-nos que el que veurem és senzillament un retall de vida.

]]> La Sexta ha estrenat Usted está aquí, un programa amb el Gran Wyoming de protagonista i on David Trueba li fa d’interlocutor. A la plataforma digital d’Atresmedia ja n’hi ha penjats dos capítols. Cada episodi està pensat perquè el presentador de la cadena disserti sobre conceptes com la pàtria, els bars, el sexe, la religió, la política i l’humor. Una selecció una mica eclèctica de l’existència humana, però deuen ser els àmbits on Wyoming es troba més còmode a l’hora de filosofar. Amb Trueba no desenvolupen tant una entrevista en el sentit convencional com més aviat una conversa amistosa, o un joc televisiu de complicitat en què el cineasta intenta que el seu company es llueixi. Wyoming és un personatge entranyable i divertit, amb una mirada honesta i tolerant sobre la vida. Per tant, els cinquanta minuts que dura el programa són un entreteniment agradable per observar el món des de la perspectiva del personatge. Usted está aquí va alternant diferents contextos per al diàleg amb Wyoming: un bar de la costa andalusa, una terrat de Madrid, un museu o un teatre on gent de generacions més joves els fan preguntes. Wyoming també es reuneix amb col·legues per continuar aprofundint en la matèria d’anàlisi, i llavors ell es converteix en l’entrevistador. El programa és un collage dels millors moments d’aquestes xerrades per intentar construir una reflexió vital reposada i simpàtica.

]]> Divendres, Telecinco es feia ressò del cas d’una antiga concursant de Mujeres y hombres y viceversa que va haver d’entregar la seva filla a la policia, de manera forçada, perquè el jutge havia decretat que la nena havia d’estar amb el seu pare. La família de la dona va gravar aquest moment i el resultat és un vídeo devastador i profundament dolorós que s’ha fet viral. La petita, de dos anys, crida i plora desconsoladament intentant agafar-se a la seva mare mentre els agents les separen. Quan pugen la nena al cotxe, la mare cau a terra cridant i plorant. Una situació terriblement angoixant que acaba amb la pobra criatura presa pel pànic.

]]> Divendres a la nit el programa de reportatges La Sexta columna de La Sexta emetia España y sus mitos: el imperio contraataca. La tesi del programa, exposada i avalada per Antonio García Ferreras en una exposició inicial, volia demostrar -quina novetat- com la política versiona la història. L’exemple d’arrencada era el de Franco amb la figura de Rodrigo Díaz de Vivar, El Mío Cid, i com actualment Vox s’havia aprofitat del personatge per vendre l’ultranacionalisme i la necessitat d’una nova reconquesta d’Espanya. La cantarella d’una locució cridanera, estrafeta i impertinent assegurava, com si fes un favor a l’audiència, que “toca desmontar nuestros mitos ahora que el imperio contraataca ”, referint-se al partit de Santiago Abascal. Però l’estratègia tenia un pla més malintencionat i manipulador que quedava amagat en el segon tram del reportatge: España y sus mitos: el imperio contraataca servia per carregar també contra els nacionalismes català i basc, equiparant-los a Vox. Heus aquí l’equidistància progre i tolerant de La Sexta.

]]> La sèrie de la sobretaula de TV3, Com si fos ahir, ha mantingut des del primer dia la voluntat que els personatges visquin situacions pròpies de la quotidianitat dels mateixos espectadors. Aquí no hi ha assassins en sèrie, malvats estereotipats, incestos i segrestos de criatures al néixer. Es tracta que l’audiència reconegui les trames com a possibles circumstàncies personals o del seu entorn. Procuren que l’espectador s’emmiralli en els alts i baixos existencials dels personatges. Complicacions sentimentals, laborals, mèdiques o econòmiques, disgustos familiars, discussions entre amics i un ventall molt ampli de problemes amb els fills. Malgrat això, de tant en tant, la sèrie incorpora alguna trama més insòlita però perfectament factible. Una d’aquestes últimes trames del Com si fos ahir és la relació de parella que han començat la Mari Carmen i l’Albert. O el que és el mateix: l’àvia i el pare de dos companys de classe de primària s’han conegut i s’han enamorat tot i la diferència d’edat que els separa. Ella és força més gran. Els guionistes van fer que tots dos estiguessin patint simultàniament el tràngol d’haver-se quedat vidus i s’han acabat consolant l’un a l’altre, fet que ha deixat astorats la resta de protagonistes.

]]> Hi ha documentals que et descobreixen persones que segurament no coneixeràs mai però que, malgrat tot, quedaran en un racó dins teu per sempre. I de tant en tant, al llarg de la vida, alguna espurna de realitat te les farà tornar a la memòria. És el cas de la Meera Davi, una de les protagonistes del magnífic documental Escrivint amb foc que podeu veure a Filmin. Una pel·lícula finalista als Oscars, premiada al Festival de Sundance i lloada per la crítica.ElWashington Post la va considerar “la pel·lícula sobre periodisme més inspiradora de la història, segurament”. Afirmacions tan rotundes potser generen unes expectatives irreals i ens obliguen a comparar-la amb altres produccions. I en el cas d’Escrivint amb foc seria injust. Perquè la realitat i les persones que et mostra el documental són tan extraordinàries que posar-les en un rànquing resultaria insensible.

]]> De les sèries basades en fets reals, sovint ens en perdem una de les millors parts: la manera com algú va descobrir la història i va pensar que era digna de portar-la a la pantalla, sobretot si el cas no està protagonitzat per celebritats ni té un impacte social o polític de rellevància. ¿De quina manera uns fets viscuts per gent anònima s’acaben convertint en una narració que al cap dels anys es filtra fins a casa nostra? És el cas de The shrink next door, una història que si no fos perquè està basada en el testimoni real de Marty Markowitz, un empresari del tèxtil de Manhattan, ens semblaria totalment inversemblant. Aquesta part de la història no la trobareu a la sèrie, però val la pena saber-ne el context per endinsar-se en la trama.

]]> S tarstruck és la paraula anglesa que defineix l'entusiasme i fins i tot l'estat xoc que experimenten algunes persones davant d'un famós, especialment una estrella del cinema. I ara és també el títol d'una sèrie de HBO Max que té la Jessie de protagonista. És una noia neozelandesa de 28 anys que malviu a Londres fent múltiples feines precàries i compartint un pis diminut. Una nit de Cap d'Any coneix un noi molt atractiu al lavabo d'homes d'una discoteca, que és on hi ha menys cua. La trobada culminarà amb bon sexe i, a l'hora de marxar de casa d'ell, la Jessie descobrirà que és un actor famós que protagonitza les estrenes més comercials del cinema. Amb aquest detonador arrenca una sèrie de només sis episodis de vint-i-dos minuts. El ritme és perfecte. La història comença un Cap d'. De fet, hi ha escenes com la del primer sopar amb els amics que remeten sense vergonya a la pel·lícula de Julia Roberts i Hugh Grant. Però val a dir que la creadora, coguionista i protagonista de la sèrie, la humorista Rose Matafeo, ha trobat l'equilibri perfecte entre el respecte pels codis més clàssics i la incorporació dels aspectes més trencadors que converteixen la sèrie en divertida i gens carrinclona. Els daltabaixos emocionals, la tensió sexual, les oportunitats perdudes, les escapades furtives de puntetes, els malentesos, les coses no dites i les coses dites sense pensar-les es barregen amb les misèries mil·lennials, l'Instagram, les botigues de roba de segona mà del barri de Hackney i el sexe sense culpa. Rose Matafeo i Alice Snedden han construït una Jessie plena d'enginy que no sempre té la sort de cara,Strastruck no es recrea en el melodrama i ni tan sols la tensió amorosa entre la Jessie i en Tom Kapoor els fa del tot infeliços. Ell esdevindrà un secundari intermitent, més aviat seriós, molt sincer i massa prudent, una característica que farà créixer els obstacles. I ella serà la protagonista. Perquè Strastruckés la vida d'ella i la Jessie no té temps de quedar-se plorant al sofà ni atipant-se de gelat de xocolata. La sèrie tampoc et ven el tram sentimental com la història d'amor definitiva entre dos protagonistes. No convertir la fama d'ell en un conflicte de classes lacrimgen i, tot i incloure la diversitat racial i la transgressió dels cànons estètics, no són elements que facin explícits com a part de l'argument sinó que s'incorporen amb naturalitat. La darrera escena, que serveix de desenllaç, és esplèndida perquè funciona sense paraules i és la constatació que els personatges t'han arribat al cor perquè saps perfectament què pensen tots dos en cada moment. Starstruck és, de fet, una comèdia romàntica de la qual ens enamorareu amb facilitat.

]]> Dilluns a la nit, en el Late motiv d’Andreu Buenafuente a Movistar+, van fer un duel d’imitadors. Van recrear l’ambient d’un estudi de ràdio amb l’atmosfera clàssica d’uns temps passats i ho van amanir amb les melodies càlides, envellutades i nocturnes del mitjà dels anys cinquanta. El programa predisposava així l’espectador a parar més l’orella que no pas a estar pendent del que veia. Gairebé et convidaven a tancar els ulls. Andreu Buenafuente es va asseure al cap de taula i es va erigir en el moderador d’uns diàlegs delirants. A banda i banda hi tenia Carlos Latre i Raúl Pérez, “els dos millors imitadors del país”, va dir el presentador. I va començar un festival de converses còmiques primer entre Salvador Illa i Fernando Simón, després entre Luis del Olmo i Carlos Herrera on es va afegir Javier Cárdenas per rematar-ho. A continuació van fer una tripleta simultània de Ferran Adrià en un debat impossible del xef amb ell mateix i, finalment, un cara a cara entre Antonio García Ferreras i Pedro Piqueras que va culminar amb una interpretació musical. Més enllà del talent de tots dos actors en les imitacions, la gràcia d’aquell exercici estava, per una banda, en la bona sintonia entre els protagonistes, en l’habilitat per construir un clima de treball, de divertiment i d’espectacle alhora.

]]> Des de l’esclat del moviment Black Lives Matter que les plataformes de streaming han farcit els seus arxius amb pel·lícules, sèries i documentals que aborden la història de la reivindicació dels drets dels afroamericans als Estats Units i les complexitats del conflicte racial. Recentment, Netflix ha estrenat un documental que ho explica a través de l’amistat entre dues figures clau dels anys seixanta en la defensa dels drets dels negres. Blood Brothers: Malcolm X and Muhammad Ali (traduït al castellà com a Hermanos de sangre ).

]]> Divendres a la nit el programa Equipo de investigación de La Sexta s’endinsava en el cas del ventríloc i productor José Luis Moreno per conèixer els detalls que envolten l’operació Titella, per la qual està en llibertat sota fiança de tres milions d’euros.

]]> Fake night va ser l’estrena televisiva de dijous a la nit a TV3, un late night que convida a anar-se’n a dormir. S’agraeix a la cadena l’intent de recuperar un gènere que en el seu moment va donar grans nits a TV3, o com a mínim nits televisives que són recordades amb nostàlgia. I cal valorar també al nou espai presentat per Oriol Parreño la voluntat d’innovar en aquest format, buscant plantejaments diferents que permetin fugir de l’estructura clàssica del late night, que ha acabat resultant previsible i tòpica. L’espai també té l’ambició de congregar diversos participants esporàdics, més enllà del convidat principal, apostant pel factor sorpresa. Fake night intenta eixamplar les costures del gènere incorporant localitzacions i diferents entorns, i això, sens dubte, és un esforç a nivell de producció i realització. De fet, el programa juga a mostrar les bambolines del treball de creació, convertint el procés d’execució televisiva en part de l’espectacle. Els budells del mitjà, les seves misèries i les persones que hi transiten, on se’ns posa de manifest que la televisió s’ha convertit en un espai de precarietat, lluny del glamur i l’opulència que va tenir anys enrere. El joc de paraules del títol, aprofitant la semblança del terme late (tard) amb el terme fake (fals), també està ben trobat. Però també apel·la a un dels elements més tràgics del programa: aquesta al·lusió a la falsedat ens aboca a una comedieta infantil que t’acaba la paciència.

]]> Diumenge TV3 va estrenar un programa divulgatiu sobre alimentació i hàbits saludables que té la virtut de fugir de les narratives pedagògiques habituals. El títol, Dilluns començo, apel·la a la frase màgica i universal que determina el propòsit de començar una vida més saludable. El programa està presentat per l’experta en nutrició Marta Vergés i el divulgador científic Lluís Quevedo i, per tant, té aquell punt naïf de la televisió que no està conduïda per experts en el mitjà.

]]> Dilluns Toni Cruanyes ens anunciava una primícia en els titulars d’arrencada del Telenotícies vespre : “TV3 grava per primera vegada imatges del bisbe emèrit de Solsona”. I ens mostraven les imatges de Xavier Novell sortint amb cara d’espantat d’un portal d’un edifici i posant-se a córrer. Després de les notícies de política, van reprendre el cas. Ens informaven que el Vaticà ha imposat silenci absolut al bisbe i, per tant, la notícia servia per justificar la imatge fugaç de Novell entrant i sortint de casa sense dirigir-se a la reportera. En la locució de la notícia ens deien que “a les set del matí el bisbe Novell surt de casa per practicar esport” i el tornàvem a veure sortint quan encara era fosc i corrent carrer avall. Quan va tornar a aparèixer, deduíem que havia passat una bona estona perquè el cel ja era més clar i el bisbe duia la samarreta suada. La reportera s’havia esperat que tornés a casa. Aleshores li va acostar el micròfon i, mentre entrava al portal, li va demanar si volia dir algunes paraules als feligresos de Solsona. Novell creuava ràpid la porta vidre i enfilava unes escales sense dir ni piu.

]]> Dimecres a la nit TV3 va estrenar Lloguer a primera vista, un plantejament de reality que, en principi, un s’imagina molt adequat per a una televisió pública d’un país amb greus problemes d’habitatge. El programa juga a aparellar gent gran que viu sola amb joves que necessiten independitzar-se dels pares, buscant un benefici comú. Uns guanyen companyia i suport domèstic i els altres un lloguer assequible amb el compromís d’una responsabilitat. Sense cap mena de dubte la idea implica uns valors positius a nivell social que s’ajusten a l’entreteniment propi d’un mitjà públic i permet popularitzar un tipus de convivència que s’ajusta a les necessitats reals del país.

]]> El 6 de març del 1983 una dona de 21 anys va patir un violació grupal al Big Dan’s Tavern, un bar de la seva localitat natal, New Bedford, a Massachusetts. Hi havia entrat a comprar tabac i, quan va voler marxar, un home l’hi va impedir tancant-li la porta. Durant dues hores, quatre homes la van violar mentre la vintena d’homes que quedaven al bar animaven i aplaudien l’agressió. Ningú la va ajudar. La noia va denunciar els violadors i van detenir sis dels implicats. La notícia va provocar un gran escàndol als Estats Units. Tant la societat nord-americana com els mitjans es preguntaven per què havia entrat en un bar tota sola, qüestionaven si havia begut i feien hipòtesis sobre la seva conducta. Com que el barri on es va produir la violació era d’habitants d’ascendència portuguesa, les televisions van atribuir la violació a immigrants portuguesos i van estigmatitzar una comunitat de gent treballadora que es va posar en contra de la denunciant. El sensacionalisme i l’espectacle estaven servits.

]]> Dimecres a la nit a La 2 el programa de reportatges En portada va estrenar Voces de Vukovar. El van emetre a un quart d’una, posant en evidència la manca de compromís de la cadena pública amb el reporterisme exercit pels seus propis professionals. TVE ha optat per prioritzar l’entreteniment en prime time competint a la desesperada amb les cadenes privades i intentant oferir continguts similars. Molt de MasterChef i poca master class, una estratègia que desvirtua la funció pública i provoca baixa autoestima en els seus periodistes. 

]]> Netflix ja ha estrenat la tercera i última temporada d’El método Kominsky, l’esplèndida sèrie de Chuck Lorre. Amb l’anunci d’Alan Arkin que no continuaria fent duet amb Michael Douglas, la ficció semblava tocada de mort. Però en canvi ha sigut precisament la mort la que ha permès continuar la sèrie amb un esperit renovat sense perdre ni un bri de la seva essència. La vida de Sandy Kominsky (Michael Douglas), un actor de Los Angeles sense gaire èxit que té una escola d’interpretació, comença la tercera temporada en el funeral del seu millor amic i inseparable agent, Norman Newlander (Alan Arkin). La morterada que deixarà el multimilionari com a herència amb Kominsky de marmessor serà un nou motor per fer moure els personatges de la manera tan meravellosa com ho havia fet fins ara. Perquè, al capdavall, la sèrie no ha deixat de parlar mai de la vellesa, la distància cultural que separa la generació de veterans de les generacions més joves i, sobretot, del que suposa afrontar l’últim tram de la vida amb l’acumulació d’anys d’experiència i de molts errors. La mort forma part d’aquest context i, per tant, la sèrie ha decidit afrontar la misteriosa i sobtada absència d’Arkin com es faria en la vida real: sense més remei que tirar endavant lamentant que no hi sigui.

]]>