A les costes de la Mediterrània les antigues fortificacions ens recorden un passat que no passa: també ara aquest mar continua mullant unes fronteres massa sovint tancades o refractàries a les veus de l’altra riba. Al port de Marsella, al costat d’una d’aquestes antigues defenses, el Fort de Sant Joan, l’any 2013 s’hi va inaugurar el MUCEM, el Museu de les Civilitzacions d'Europa i de la Mediterrània, un espectacular cub de vidre de 15.000 metres quadrats davant del mar, indefens, recobert d’un vel (construït amb un formigó especial de fibres de polipropilè) que li dona identitat i alhora el protegeix del sol. Obra de l’arquitecte Rudy Ricciotti, nascut a Algèria de família italiana que va emigrar a França quan ell tenia tres anys, tant el simbolisme de l’edifici com la biografia inicial de l’arquitecte ens parlen d’aquesta altra Mediterrània sense fortificar, porosa, de trobada inevitable i constant.

Mossul ha deixat enrere el període més negre de la seva història mil·lenària, quan es va convertir en una ciutat de terror, tortures i decapitacions. Les banderes negres de l'Estat Islàmic ja no són visibles i la seva capital a l'Iraq –com Raqqa a Síria o Sirte a Líbia– és ara plena de vida. Però l'ombra del pas dels jihadistes no és fàcil d'esborrar. Encara hi ha molts edificis totalment destruïts o cremats.

El papa Francesc s'ha entrevistat aquest dissabte amb el màxim representant dels xiïtes, l'aiatol·là Ali al-Sistani, en una trobada històrica que marcarà una fita clau en els seus vuit anys de pontificat. Al-Sistani ha rebut el pontífex a la seva modesta casa de Najaf. La reunió entre els dos líders espirituals ha durat poc menys d’una hora, en què el papa ha agraït a Al-Sistani que “aixequés la veu en defensa dels més dèbils i perseguits”, segons va explicar el Vaticà en un comunicat.

Aprincipis del segle XX, l’avi d’Elisabeth Lheure va renunciar a la tradició jueva per acceptar una fe incipient nascuda en aquella mateixa terra persa pocs anys abans, cosa que li va comportar la ira del pare i l’expulsió de la casa familiar. La profecia anunciada per Bahà’ullàh (1817-1892) continuava estenent-se malgrat la repressió que comportava, ja que es considerava -i a l’Iran encara es considera- una heretgia sectària i no una religió com a tal. Malgrat que aquell besavi jueu de fa un segle i els mul·làs xiïtes de la Revolució Islàmica potser no tenen gaire en comú, les maneres de rebre la nova fe no són diferents: negació, expulsió i fer tot el possible per eliminar la fe bahá’í.

El papa Francesc ha acabat aquest dimarts la breu visita sense precedents als Emirats Àrabs Units, una de les petromonarquies del golf Pèrsic que promulga un islam menys estricte en comparació amb les altres nissagues reials de la regió. El viatge papal buscava el diàleg interreligiós entre musulmans i catòlics i ha estat marcat per la complicitat entre Francesc I i el gran imam de la Universitat d’Al-Azhar al Caire, Ahmed al-Tayyib, el màxim càrrec religiós.

Els fruits del diàleg, com tot fruit, contenen la mateixa llavor que els ha fet créixer: no la paraula, sinó la trobada. Perquè el diàleg va més enllà del que es diu, i és igual d'important el que es diu que el que no es diu, o el que es diu d'una altra manera (amb el silenci, la mirada, el record...) Mantenir un diàleg és bressolar la trobada amb l'altre, un altre que ni tan sols cal que estigui físicament present. L'essència de l'anomenat diàleg interreligiós –una pràctica sortosament estesa a casa nostra, tot i que mai n'hi ha prou–, és la trobada per la trobada, sense cap altre fi. Taules rodones i jornades, calendaris i corals, jardins i àpats, qualsevol format serveix per propiciar-lo. De fet, tothom, d'una manera o altra, viu o pot fer viure aquesta trobada dins seu, repassant orígens, creences diverses, influències i il·lusions que ens habiten. De vegades, aquesta introspecció ens porta a testimoniar-ho cap enfora, sense voluntat d'erigir-nos com a model, però sí amb la intenció de compartir una vivència i, alhora, nodrir encara més aquest camp preuat del diàleg. És el cas de l'escriptora i professora Mardía Herrero, que acaba de publicar el llibre 'Cómo santa Teresa me acompañó al sufismo'

Edimburg es desperta imponentment assolellada per a sorpresa de tothom en un dia agradable de primavera, d’aquells dies que fan de la ciutat una de les més boniques d'Europa, de forts contrastos entre les velles façanes fosques del casc antic i els verds de parcs i jardins.

¿I si el més difícil no fos creure en Déu, sinó creure en l'altre? “Creure en Déu no és creure en Déu, és no poder no creure-hi”, va escriure el filòsof colombià Nicolás Gómez Dávila. Si seguim aquesta màxima, el diàleg entre creences s'hauria de sustentar de la mateixa manera: creure en l'altre no és creure en l'altre, és no poder no creure-hi. Perquè un diàleg no pot encetar-se sense trobada, i aquesta trobada és, per damunt de tot, veure l'altre, no poder no creure-hi. És una línia subtil, sovint apagada per la pròpia creença, pel desig d'explicar-la, fins i tot amb la tendència a convèncer (i, quan això passa, el diàleg ja no té cap grau de conversa ni complicitat, sinó que es transforma en un mar de paraules entrecreuades, on no hi ha un teixit comú, com a molt un carregat ambient de debat, un pols intel·lectual, polèmica, controvèrsia).

Els jardins ens ajuden a entendre la diversitat, la fragilitat, el pas del temps. Literalment, com més jardins i espais verds té una ciutat, menys contaminació hi ha. Però aquesta contaminació no és només l’alteració negativa del medi ambient. També podem parlar de la contaminació subtil, la que pol·lueix els vincles socials, la que ens desconnecta de nosaltres mateixos, la que fa créixer la decepció, la desconfiança, l’odi. Entrar en un jardí és sortir d’un espai encimentat per prejudicis i tensions, és alliberar la mirada i asserenar l’ànima. I, si bé n’hi ha de molts tipus i mides, qualsevol jardí té aquesta capacitat d’acompanyar-nos. És un punt de trobada amb un mateix i, per tant, també amb els altres, on aflora la voluntat de reconciliació interior i exterior.