Les propostes de solucions sempre s’han de definir en funció del que es vol. Llarg termini? Curt? Convergir? Divergir? ¿Forçar els propis per decantar els indecisos? ¿Empènyer els adversaris cap on volem que vagin de manera directa o indirecta?

En 200 anys, Espanya ha tingut 8 Constitucions -el 1812, 1837, 1845, 1869, 1876, 1931, 1939 i 1978-, la majoria conservadores. En totes aquestes, la sobirania resideix en el rei i les eleccions estan limitades i condicionades. Han tingut una durada d’entre 24 i 47 anys. En les Constitucions liberals, la sobirania resideix en el Parlament i les eleccions són per sufragi universal. Han durat entre 2 i 8 anys, excepte la de 1978, que ja fa 42 anys que dura.

El 1962, el secretari d’Estat dels Estats Units, Dean Acheson, va dir en un discurs a West Point: “El Regne Unit ha perdut un imperi i no ha trobat encara el seu rol al món”. La resposta aïrada del premier Macmillan en una carta pública als diaris va ser: “El Sr. Acheson ha comès l’error en què molts han caigut en els darrers 400 anys, inclosos Felip d’Espanya, Lluís XIV, Napoleó, el Kàiser i Hitler”. La referència històrica és intel·ligent, però la realitat política i econòmica no l’acompanya. La qüestió era: ¿el país s’havia d’ajustar a aquesta pèrdua o havia de trobar un substitut per a l’imperi perdut? Aquest és el dubte present en la política del Regne Unit dels últims cinquanta anys.

Les decisions amb transcendència sempre són difícils. No es compta amb la perspectiva que sí que donarà el futur i, tanmateix, és el futur el que determina l’encert o el desencert d’aquelles decisions. És només en el llarg termini que es poden valorar els resultats. A més, la decisió s’ha de prendre en un context concret, no hipotètic, i s’ha de triar entre el que és possible, no el que és desitjable.

L’home tendeix a l’absolut. És una afirmació radical, però certa. Hi ha raons que la suporten: la necessitat de seguretat, la negació de l’enemic, el desig d’estabilitat, la sensació de fermesa... En definitiva, la simplificació, la renúncia a pensar, la preferència de l’afirmació sobre la pregunta.

La visió dels dos partits independentistes és antagònica. Per a un, cal col·laborar amb l’Estat a curt termini i negociar-hi a llarg. Per a l’altre, cal confrontar amb l’Estat a curt termini per forçar una negociació també a curt termini. Per al primer, l’Estat és fort i és necessari acomodar la relació a aquesta realitat. Per al segon, l’Estat és feble i pot ser afeblit encara més si se’l confronta.

Quan les coses no acaben de sortir com voldríem, es poden jutjar des de la perspectiva optimista o pessimista. És millor l’optimista, tant per a un mateix com per als objectius que es persegueixen.

“Tot home que hagi de viure sota un govern primer ha d’acceptar-lo amb el seu consentiment ferm i explícit”. Ho va dir Thomas Rainsborough el 1647, després de la revolució que va donar lloc al naixement de la democràcia britànica.

La negociació d’ERC amb el PSOE per a la investidura del Sr.Pedro Sánchez és una oportunitat i un risc, tant per a un partit com per a l’altre. És una negociació teòricament de suma zero. Tot el que guanyi un per a Catalunya ho perd l’altre per al govern espanyol, i a la inversa. El cert és que el que convingui a Catalunya també convé a Espanya, però per desgràcia no es veu així.