Per a molts espectadors de TV3 Quim Llisorgas (Vilassar de Mar, 1995) és l’Hèctor, un dels protagonistes del Com si fos ahir. Ara l’actor, que té síndrome de Joubert, una malaltia genètica rara que afecta el cerebel, reivindica una societat més inclusiva amb Si vols, pots (Rosa dels vents), un llibre en el qual parla dels impediments als quals ha hagut de fer front al llarg de la seva vida i com va descobrir la seva vocació teatral.

Pintar és una de les formes més pures d’expressar-se. Abocar els teus sentiments en un llenç en blanc és una tasca que, tot i semblar ben senzilla, pocs són capaços de fer bé. I, encara més, només uns seleccionats tenen l'oportunitat que la seva obra sigui vista. La Fundació Josep Santacreu, però, ha volgut trencar amb aquesta dinàmica i, des del dimecres 16 fins al dissabte 19 de febrer, la Sala Parés acull l’exposició del projecte Art Singular, una iniciativa artística que treballa amb persones amb diversitat funcional, malalties mentals i col·lectius en risc d'exclusió. Es tracta de l’exposició de les 16 obres finalistes, seleccionades per un grup d’experts i professionals de l'àmbit artístic, del concurs que va organitzar la Fundació Josep Santacreu en col·laboració amb la Fundació Casa Dalmases per il·lustrar els seus embolcalls de xocolates artesanals. Eva Calatayud, directora i impulsora de la plataforma, i la Fundació han actuat com a mecenes aplegant diferents entitats que ja utilitzen l’art normalment. "Jo m'he posat en contacte amb les fundacions que sé, perquè fa anys que ens coneixem, que treballen amb l'art i les he volgut aplegar en aquest projecte", explica a l'ARA.

Divendres passat, 3 de desembre, commemoraven el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, una jornada per reflexionar sobre tot allò que podem fer com a societat per aprendre a acceptar les diferències i ajudar a totes les persones que conviuen amb alguna discapacitat diàriament.

Les ciutats ¿són espais adequats per als infants? Cada any, milers de famílies marxen de les grans ciutats, pressionades pels preus desorbitats dels habitatges però també a la recerca d’una millor qualitat de vida. La inseguretat creada pel trànsit dels cotxes, la contaminació de tot tipus, la manca de zones verdes i parcs són elements que fan més feixuga la criança de fills a les grans ciutats. Els infants juguen en places, però sovint dins un espai tancat, una gàbia amable, delimitada per les tanques de fusta dels parcs infantils. Les portes d’aquests tancats tenen sistemes sofisticats perquè els nens no s’escapin. A la ciutat, l’alerta dels seus cuidadors és constant: vigila al travessar, atura’t a les sortides dels pàrquings, no corris, no saltis... L’espai urbà és viscut com una amenaça a la seva seguretat.

David Aguilar (Andorra, 1999) va néixer amb una alteració congènita associada a la síndrome de Poland, que, en definitiva, significa que el braç dret s'acaba a l'alçada del colze. El seu pas per l'escola va ser difícil però va superar aquesta etapa “amb l'estima de les persones més properes, perquè m'ensenyen que no m'he d'avergonyir pel fet de viure una situació diferent d'altres nens i que, en realitat, jo no soc menys capaç que ningú altre per fer res. I les pròtesis així ho demostren”. Es refereix a les pròtesis de braç que ell mateix es construeix amb peces de Lego des que tenia 9 anys, com explica a les conferències que ofereix sovint a escoles on també parla sobre el bullying que va patir i anima els infants amb discapacitats a aconseguir els seus propòsits. En una d'aquestes xerrades el va conèixer Héctor Romance, avui director del documental sobre Aguilar, Mr. Hand Solo, que arriba als cinemes aquest divendres.

Lluny queden els temps en què el 32è president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, per por a donar una imatge de debilitat amagava que s’havia quedat paralitzat de cintura en avall, canviant en públic la cadira de rodes per una estructura metàl·lica a les cames i un bastó que li permetien mostrar-se dempeus. Avui, en el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, cada cop és més habitual la participació en política de persones amb diversitat funcional, i seure a l’escó acompanyat d’un gos pigall, moure’s pels passadissos del Parlament en cadira de rodes o pujar al faristol a comunicar-se en llengua de signes són barreres ja superades.

L'accés a un ensenyament bilingüe en llengua de signes i llengua oral és molt limitat a Espanya, on menys de l'1% de les escoles d'educació primària fan servir una llengua de signes com a mitjà de comunicació amb infants sords, tal com recull un estudi elaborat el 2011 per professors del departament de salut pública de la Universitat d'Alacant. "A Espanya, es tracta de llengües minoritàries amenaçades", adverteix Noemí Tomé Puerta, educadora social de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), en la seva recerca 'La llengua de signes: una eina pedagògica i política per a descobrir, al servei de l'educador social', premiada com el millor treball de final de grau 2017-2018 per la UOC i pel Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya.

Un grup de persones amb discapacitat i representants de l'Assemblea de Diversitat Funcional de Barcelona s'han aplegat aquest divendres a l'andana de Plaça Espanya per exigir a Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) que es millori l'accessibilitat a les estacions de metro de la ciutat. S'han queixat que les persones que pateixen problemes de mobilitat tenen diverses dificultats a l'hora d'agafar el metro. El portaveu de l'Assemblea de Diversitat Funcional de Barcelona, José Miguel Esteban, ha assegurat que "diverses estacions ja haurien d'estar adaptades, però avui en dia segueixen sense estar-ho".

La societat és plena de prejudicis, d’idees que ens limiten i ens impedeixen avançar i millorar. Per sort, existeixen institucions i persones que trenquen barreres i neutralitzen judicis de valor sense fonament. Aquest és el cas de l’Escola Thau i dels professors i alumnes que en formen part. Fa sis anys van iniciar el que avui s’ha donat a conèixer com a ' Impossible is nothing': una sèrie d’iniciatives que ens demostren que no hi ha res que sigui impossible, que si volem podem.

Els handicaps dels infants amb pluridiscapacitat pel que fa a l’aprenentatge i autonomia, o en funcions com la comunicativa i la social, són clars, però ara, gràcies a la feina de centres com el de l’escola bressol Ca n’Aimeric (Castelldefels) i Delta Cooperativa, la seva inclusió en un entorn educatiu normalitzat i els beneficis que se’n deriven són cada cop més palpables. L’any 2012 Delta posava en marxa La Saleta, una aula d’atenció especialitzada per a infants amb pluridiscapacitat. Un espai, en paraules d’Eva Sepúlveda, logopeda, psicomotricista i sòcia de Delta, que permet “una intervenció holística que va més enllà de la suma de la part terapèutica i l’educativa”.

El Quico i l'Enric són una de les 16 parelles que treballen per a l'Ajuntament de Barcelona des del mes d'octubre. La seva tasca és analitzar els centres esportius de la ciutat i valorar si estan adaptats per a les persones amb discapacitat. Visiten les instal·lacions i valoren les dificultats amb què es poden trobar les persones amb diversitat funcional: aquelles amb mobilitat reduïda, discapacitats auditives o visuals.