“No conec el món de la presó, però si una altra persona ho pot fer, jo també”, va dir en Quim Borrell a l’entrevista per a monitor de teatre al centre penitenciari Lledoners. “Era una feina per als caps de setmana i festius. Vaig començar el 25 de desembre del 2008. Estava sol i els vaig posar Hancock amb Will Smith, i al film hi havia un motí, i jo no hi havia caigut. El primer dia i ja l’havia cagat. Els interns em miraven”.

Quedem a la carretera de la Rabassada. Per arribar, el camí només se’l sap ell. Ni treballa en una oficina ni viu en un pis. “Estic les 24 hores rodejat d’animals. I quan entro en aquest bosc, noto que entro a casa meva. Tant és casa el menjador com el galliner”. Les cabres reconeixen el soroll del motor. Obrim la porta de la Masia Cal Mandó. Lladrucs. Els mastins Foc i Boira ens venen a llepar. El seu amo és una espècie de Darwin de Collserola, un genetista autodidacta que aprèn jugant amb experiències reals. “De petit no m’interessava el futbol. Al pati de l’escola regava els geranis. Veia el Félix Rodríguez de la Fuente. Amb 14 anys em vaig fer voluntari del Zoo de Barcelona, i des de llavors que és la feina de la meva vida. El món exòtic i el món urbà són oposats, entren en conflicte, però allà on fan les paus i es troben és en el món rural”.

“A l’EGB vam visitar una incineradora, i encara tinc gravada la imatge de la pinça agafant els residus i portant-los cap al foc. A l’escola treballàvem molt aquest tema i ja ha sigut sempre part de la meva vida. En la meva adolescència començava la recollida selectiva a Barcelona, però no al nostre barri, Torre Baró, un dels més conflictius en aquella època. Amb una amiga vam agafar un bidó, el vam pintar de verd, hi vam escriure “vidre” i el vam plantar a l’avinguda principal. La meva mare i les veïnes van començar a baixar ampolles. Algú va fer una foto, va arribar als mitjans i, al cap de poc, vam tenir els primers contenidors de recollida selectiva”.

“Jo mai no he volgut ser músic. Ni em passava pel cap. De xiquet jugava molt a voleibol. A campaments em va caure una guitarra a les mans, i me va canviar la vida. Vaig notar que estava passant alguna cosa entre eixa cosa i jo. Quan estic en un bolo encara passa, però a casa ja fa molt que no toque. Jo componc quan estic sol en el cotxe, és el meu racó privat. Mai pose la ràdio, ni música. I allí el tarro treballa i me grave notes d’àudio. La gent se pensa que jo sense la música moriria. Però no la necessite. Sí que sent la música d’una manera molt bèstia, però això ho he parlat moltes vegades amb el Llach, que no vivim per fer música. Hem fet música per viure”.

Sortint de moderar una xerrada al monestir de Pedralbes em vaig trobar una dona fent fotos al claustre. Ho feia d’una manera tan estranya que primer em pensava que ho feia malament. Desprenia, però, un cert misteri, que demanava donar-li temps i veure el què. Davant l’objectiu de la càmera, inclinava un vidre en diferents posicions. Fragments dels capitells i els arcs s’hi reflectien. El resultat havia de ser ben especial. “Jo treballo amb qualsevol objecte que em doni reflexos: aigua, gots, fins i tot els ulls. Les meves eines són coses barates, reciclades o comprades al basar xinès. També ajunto plats de diferents colors per fer taques cromàtiques. La realitat m’avorreix. Des de petita que m’interessa la creativitat en la imatge”. I és aquesta la seva tècnica: les capes d’una composició les fa totes en directe, sense recórrer mai al Photoshop, que sembla que el tingui incorporat a la retina. No reenquadra a posteriori i sempre treballa amb la llum de l’entorn. Res de postproducció o retocs.

Dones i religions. L'espiritualitat com a punt de trobada. Aquest és el títol de la jornada de debat i reflexió que ahir va tenir lloc al monestir de Pedralbes. Organitzada pel mateix monestir i l'Oficina d'Afers Religiosos de l'Ajuntament de Barcelona, és la culminació de les diverses trobades a porta tancada entre dones representants de tot el ventall de creences religioses que van tenir lloc durant els mesos de juny i juliol. Sota la batuta de la periodista Txell Bonet –que també va actuar de dinamitzadora de les jornades prèvies-, durant la xerrada es va resumir l'esperit variat i metamòrfic de la iniciativa. Donar fe de les religions, les creences i les conviccions espirituals que conviuen a Barcelona; destacar que dins dels monestirs les dones hi han viscut l'espiritualitat com a eix important de la seva existència, i també emfasitzar que no es tracta de res nou, ni de lluny. Les dones sempre han tingut experiències profitoses amb la fe, però hi ha hagut un problema enquistat: això no transcendia, ningú ho explicava. Segurament perquè els qui ho havien de fer eren homes.

L'emissora cultural de Catalunya Ràdio, iCat, estrena aquest divendres 'Això és un drama', un programa sobre arts escèniques que és fruit d'un acord entre l'emissora pública i l'Institut del Teatre i que té com a objectiu "impulsar la producció, la difusió i la lectura dramatitzada de les microdramatúrgies escrites pels alumnes i graduats" del centre formatiu. El programa serà presentat per Txell Bonet, periodista de Catalunya Ràdio i parella de Jordi Cuixart.

La companya de Jordi Cuixart, Txell Bonet, ha denunciat aquest dimarts la situació de vulneració de drets humans que es viu a Catalunya com a conseqüència de la repressió de l'estat espanyol als líders independentistes. En el marc de la 39a sessió del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, el Centre UNESCO de Catalunya ha organitzat un debat sobre el paper de les institucions en la defensa dels drets humans i els reptes i febleses de l’estat espanyol en aquesta matèria. Bonet ha denunciat que s'ha creat un "fals relat de la violència" per "criminalitzar el dret legítim a la mobilització i evitar l’exercici de drets fonamentals com el dret a manifestació o la lliure associació".

La parella de Jordi Cuixart, Txell Bonet, considera que si hi ha una sentència condemnatòria dels líders i activistes polítics empresonats podria haver-hi una "aturada del país com la del 3-O, manifestacions i en el terreny judicial recursos al Tribunal Constitucional i al Tribunal Europeu de Drets Humans."La població catalana, com ha demostrat, es pot mobilitzar i pot sortir al carrer no acceptant la sentència. Podria haver-hi una nova aturada del país com el 3-O quan es dicti una condemna i no sigui absolutòria", anota la companya del president d'Òmnium Cultural, que remarca que parla a títol personal. "No acceptar la sentència vol dir no quedar-nos quiets, fer alguna cosa, i fer-les en paral·lel, totes sumaran", afegeix, remarcant també la necessitat de recórrer al TC i a Estrasburg.

L’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC), integrada pels familiars d’exiliats i presos polítics, rebrà una part de la recaptació del concert de Xarim Aresté al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona el 28 de juny. Serà la presentació en directe de les cançons que el músic de Flix aplega l’EP Groc, un disc publicat pel segell BankRobber amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i la revista Enderrock, que l’inclou en el número de juliol.

Amb poca cobertura, no es podia arriscar a perdre la trucada més important del dia i, tot i saber que l’esperaven a la Casa Golferichs, va sortir del metro per parlar amb tranquil·litat. “Era el Jordi. Avui ell ha anat a declarar i m’ha dit que us digui que s’ha quedat descansat: «Li he dit al jutge tot el que li havia de dir»”, explicava Susanna Barreda, l’esposa de l’encara candidat a la presidència de la Generalitat, Jordi Sànchez, en arribar a la presentació del llibre que recull algunes de les centenars de cartes dirigides als presos polítics que els últims sis mesos han inundat tres presons espanyoles. “M’han explicat que abans el correu arribava a Estremera en moto i que ara hi arriba en furgoneta”, apuntava en to burleta Ferran Civit, parella de la consellera a l’exili Meritxell Serret.

"Jo i el meu nen d'11 mesos hem viatjat 22 cops perquè pugui veure el seu pare, sovint només darrere un vidre per 40 minuts, amb contacte físic només permès una vegada al mes. Hem recorregut ja 30.000 quilòmetres".

Aquesta setmana, coincidint amb el plenari del 37è consell sobre els drets humans de les Nacions Unides, la qüestió catalana arriba a la seu d'aquesta institució internacional a Ginebra. Tant aquest dilluns com demà, dimarts, familiars dels presos polítics, experts en drets fonamentals i el síndic de greuges, Rafael Ribó, participaran en actes en què es denunciarà la "regressió de drets humans" a Espanya i la resposta penal que han donat les institucions del l'Estat al Procés. Està previst que hi assisteixi el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que aquest dilluns es reunia amb l'exdiputada de la CUP Anna Gabriel i ahir va participar en el festival de cinema dels drets humans a Ginebra on va defensar el dret a l'autodeterminació de Catalunya.