El 20 de setembre del 1989, Jean-Louis Gassée estava nerviós. Aquell dimecres, el cap de productes d'Apple estava a punt de fer un anunci important. Va pujar a la tarima d'un centre de convencions de Universal City, a Califòrnia, va beure un glopet d'aigua i es va dirigir a l'auditori, que el mirava expectant. "Avui és el naixement oficial del darrer membre de la família Macintosh: el Macintosh Portable", va pronunciar. De seguida, el públic va arrencar a aplaudir. Es tractava del primer ordinador portàtil de la història de la companyia.

L'1 d'abril del 1996, a les oficines d'Apple estaven d'enhorabona: la companyia de la poma celebrava els seus 20 anys de vida. Ho feien, però, en un ambient molt enrarit. "Estaven passant pel pitjor moment de la seva història", contextualitza Xavier Ferràs, professor d'Esade expert en innovació. Sense Steve Jobs, que havia abandonat l'empresa 10 anys enrere enmig d'una ferotge disputa, Apple havia perdut el nord. "La falta d'una estratègia clara l'havia situat a les portes de la bancarrota", continua. Els seus ordinadors no controlaven el mercat. Al tron s'hi havia assegut IBM, però, de retruc, Microsoft també hi sucava pa: la tecnològica era la proveïdora del sistema operatiu d'IBM. "Tenien un poder gairebé monopolístic", recalca Ferràs. Amb aquest context, tan sols dos mesos abans que la companyia celebrés el vintè aniversari, la revista BusinessWeek va publicar una de les seves portades més demolidores, amb el titular The fall of an american icon, anunciant el més que probable tancament d'Apple.

Conreus inacabables de blat de moro, carreteres rectilínies i ranxos solitaris. Al petit poble de Milo, al comtat de Yates, a l'estat de Nova York, mai hi ha passat gran cosa. A l'est, el llac Seneca atrau cada dia una corrua constant de fanàtics de la pesca de truites de llac americanes. A l'oest, el llac Keuka i les vinyes que l'envolten fan les delícies dels amants del vi. Pocs visitants, però, saben que, el 1920, aquells paratges van ser el bressol de Joseph Lee Hollowell, un enginyer químic que, a la dècada de 1960, va estar a punt de revolucionar el mercat mundial del calçat.

La  imaginació treballa de pressa, però la materialització dels somnis és una cursa lenta i plena d’obstacles. A les comarques gironines hi ha fracassos sonats. Idees esbojarrades, surrealistes, projectes espectaculars amb peus de fang i algun de prou raonable que es va quedar sense finançament. Curiosament, el més inversemblant de tots, l’Orgue de la Tramuntana, un invent de Salvador Dalí, és l’únic que encara té possibilitats de convertir-se en una realitat.

En Nico Cerdeire és un noi argentí, de 20 anys, que viu a Buenos Aires i que estudia economia empresarial a la Universitat Torcuato Di Tella. Quan no va a classe, però, dedica les hores lliures a recol·lectar i analitzar fracassos empresarials. Els emmagatzema tots a Failory, la pàgina web que va crear el 2017 i que avui allotja un repositori -que ell anomena cementiri-, amb anàlisis de més de 200 projectes que mai no han arribat a funcionar. En aquest cementiri, Google hi té un panteó sencer. En Nico ha detectat i classificat fins a 100 nyaps de la companyia: des de les mítiques ulleres intel·ligents Google Glass fins a aplicacions de fotografia com Picasa o Panorami. Trobar-los no li ha estat gaire difícil. “Google pateix una hiperactivitat innovadora -avança Xavier Ferràs, professor d’Esade expert en innovació-. A diferència d’empreses com Apple, s’ha convertit en una fàbrica accelerada d’experiments”. Alguns funcionen, d’altres no.

LA PETITA CIUTAT d’Ivrea, perduda al mig del Piemont (Itàlia), passaria totalment desapercebuda si no fos perquè té més de 2.000 anys d’història; perquè hi fan un dels Carnavals més antics del país, i perquè, des del 1908, s’hi alça també el majestuós complex industrial d’Olivetti. Durant la dècada dels anys 30, el cèlebre colós de les màquines d’escriure va triar el municipi per bastir-hi la seu empresarial i alçar-hi el majestuós centre de producció que, anys més tard, va arrencar elogis dels arquitectes. De fet, el complex va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 2018.

A dins, una taula de bar, un cendrer Copenhaguen i una paperera. També uns tamborets. Més enllà, ocupant un lloc prominent, un parell de setrilleres Marquina, considerades les primeres setrilleres antidegoteig del món. Els objectes petits, en vitrines; els altres, exposats sobre una plataforma de fusta que els alçava quatre dits de terra. Així era l’interior de la mítica botiga Vinçon pocs mesos abans de tancar per sempre, el 30 de juny del 2015. Situada al passeig de Gràcia i amb 74 anys de vida, els seus singulars aparadors, la seva terrassa romàntica, l’històric pis del pintor Ramon Casas i la sala d’exposicions, l’havien convertit en un dels establiments més emblemàtics de Barcelona. Però, tot i ser un dels indrets de pelegrinatge dels amants del disseny, la crisi els va ensorrar. El 29 de maig ja ho havien anunciat a la premsa amb un comunicat: “Sabem que formem part d’una certa cultura de la ciutat, però és inviable continuar: aquest model té una difícil cabuda a Barcelona”, explicaven els propietaris.

Dimarts passat el xef britànic Jamie Oliver va publicar un tuit devastador: “Estic destrossat i profundament trist. Gràcies a les persones que han posat el cor i l’ànima en el negoci”. El missatge confirmava que el grup de restaurants de l’arxiconegut xef britànic Jamie Oliver -que es va fer un nom a Espanya després de cometre el sacrilegi de posar xoriço a la paella- havia entrat en concurs de creditors després que ell mateix declarés com a insolvent la companyia, amb 1.300 treballadors. L’imperi dels fogons que el mediàtic Oliver va començar fa prop d’una dècada s’havia evaporat.

El 30 de maig del 2016, a les oficines de Geemba es respirava il·lusió. Amb els ulls clavats a la pantalla, l’equip de la petita start-up mataronina repassava els comentaris que els lectors de l’ARA havien anat publicant a les xarxes arran de l’article que els havia dedicat aquest mateix suplement. El projecte estava despertant passions entre els internautes: “Em sembla una idea genial”, “Espero que aquesta modalitat s’estengui arreu”, “Ho trobo molt interessant”. Feia només quatre dies que de les oficines de Geemba, al Tecnocampus, n’havia sortit l’esperada aplicació. Amb el lideratge de l’emprenedor David Gómez, Geemba s’havia convertit en una de les primeres plataformes que permetia als seus usuaris anar al gimnàs pagant només per les hores que s’hi estiguessin: sense matrícules ni quotes. L’article, que es va convertir en un dels més llegits de l’ Emprenem d’aquells mesos, els va provocar un boom de descàrregues. “La gent ens feia tantes consultes que no donàvem l’abast”, explica David Gómez.

El 18 d'octubre del 2014 una carta sacsejava les illes Balears. La signaven Antoni Moll Echeto i Susanna Moll Kammerich, gerent i directora de producció de l’editorial més emblemàtica que havia tingut mai l’arxipèlag: l’Editorial Moll. “Malgrat els esforços abocats, hem arribat a una situació insostenible: hem de tancar les portes”, admetien a contracor en la missiva. La notícia queia com una galleda d’aigua freda en un sector editorial que tot just intentava aixecar cap després d’anys d’intensa crisi. A Moll no li havia servit de res el mèrit de ser una de les editorials més longeves de les Illes: ni el segell del mític Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover Moll no havia sabut resistir.

Abans de respondre, Josep Serra infla els pulmons fins que no pot més i n’expulsa l’aire amb un sonor sospir. “Que com s’ho van prendre els treballadors?”, repeteix pensatiu, incòmode i amb un punt de ràbia a la veu. El secretari general del sindicat d’indústria de Comissions Obreres de Girona medita cadascuna de les paraules que pronuncia. Finalment, ho deixa anar: “Realment, la plantilla estava molt indignada”, explica segons abans d’admetre que aquests han estat les paraules “més fines” que ha pogut trobar per descriure la situació.

El divendres 14 d’octubre del 2005, Xavier Sitjà, aleshores alcalde d’Esparreguera (Baix Llobregat), estava content. “Per fi el municipi ha quedat unit per ferrocarril amb Barcelona, el Bages i la resta de la comarca”, exclamava, cofoi, en declaracions a El País. Era el dia que s’havia posat en marxa el flamant Aeri d’Esparreguera, un telefèric construït i operat per Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) que, sobrevolant el Llobregat, permetia als esparreguerins arribar a l’estació de tren d’Olesa de Montserrat, de la línia Llobregat-Anoia de FGC, en només quatre minuts.

Atenció a l'espòiler: ho recorda poca gent, però Homer Simpson té un germanastre. Es diu Herb Powerl i dirigeix una important marca d’automòbils. El món ho va descobrir el 21 de febrer del 1991. Pensant en el quinzè capítol de la segona temporada d’Els Simpsons, els guionistes havien ordit un argument trepidant que acabava amb un Homer que havia de dissenyar el nou model de cotxe de la marca del Herb. El vehicle -aquí no hi ha espòiler- acabava sent un autèntic nyap i l’empresa del seu germanastre acabava fent fallida. L’episodi hauria passat sense pena ni glòria si no hagués sigut perquè el cotxe ideat per Homer s’assemblava moltíssim al Ford Edsel, un model de la totpoderosa Ford creat el 1957 i que va esdevenir un autèntic fiasco: encara avui en dia és considerat per molts analistes el gran epic fail automobilístic de la història.

Matí. Barri residencial de la part alta. Un home fornit, amb els cabells totalment engominats i vestit amb un polo blanc de marca, es prepara per sortir a córrer. Però ara és a la cuina, devorant un iogurt amb classe. De sobte, alça la mirada i parla directament a càmera: “Moltes persones em pregunten quin és el meu secret per mantenir un cos sa -diu, xulesc-. És fàcil: consumir només productes desnatats et garanteix una alimentació sana”. Quan surt per la porta de casa es creua amb un noi jove, prim i escanyolit que, assegut en un banc, se’l mira mentre també menja un iogurt i etziba, amb un somriure burleta: “La gent em pregunta com m’ho faig per tenir un cos sa. Doncs menjar només iogurts Müller, perquè els iogurts Müller són els únics que estan pensats per al plaer”. S’aixeca, s’acosta a la porta i el rep la dona del runner amb una gran sensualitat, que el fa entrar a dins enmig de carícies suggeridores.

El 22 d’octubre del 1991, el cèlebre carrer 57 de Manhattan estava totalment inundat d’endorfines, serotonina i oxitocina. Mai s’hi havia vist res igual. Prop de 10.000 fans fervorosos s’amuntegaven a l’entrada de l’edifici on estava a punt d’obrir les portes el primer restaurant temàtic del món dedicat al cinema nord-americà. El seu nom era tota una declaració de principis: Planet Hollywood. Una forta campanya publicitària i mediàtica s’havia encarregat de deixar clar què pretenia ser el nou establiment. Els clients podien devorar-hi menús d’hamburgueses, patates i amanides per gairebé 9 dòlars, en realitat un preu molt més car que a la resta dels locals de menjar ràpid, però, en canvi, podien fer-ho envoltats de vitrines amb objectes d’allò més apreciats pels cinèfils empedreïts. El vestit de la Dorothy d’ El màgic d’Oz o el Batmòbil de Batman convertien el restaurant en un autèntic museu.

El diumege 13 de maig del 2007, damunt un escenari descomunal i mig amagat rere un voluminós faristol blanc, Gaspar Llamazares trenava una frase rere l’altra. “Hem de fer-ho possible, cal lluitar per aconseguir que el nostre missatge arribi a més gent”, assegurava d’allò més convençut l’aleshores coordinador general d’Esquerra Unida (IU). Ho feia davant una audiència ben especial, tan sols de 90 persones que se’l miraven inexpressivament, sense moure ni un dit. Tenien la cara exageradament pixelada. De fet, Llamazares no feia el míting al món real. Per a sorpresa dels mitjans de comunicació, aquell dia havia decidit convertir-se en el primer polític espanyol que s’atrevia a fer un discurs a través del seu avatar de Second Life, un món virtual en 3D que permetia a l’usuari viure una autèntica vida paral·lela.

El 27 de desembre de 1920 la seu central del Banc de Barcelona, situada en un colossal edifici neoclàssic al principi de la Rambla, es va llevar amb una munió de curiosos a l’entrada. Era dilluns, però a diferència dels últims setanta-cinc anys, les feixugues portes de fusta estaven tancades amb pany i forrellat. La premsa de l’època n’anava plena: la primera societat bancària moderna fundada a Espanya havia anunciat que mai més tornaria a aixecar la persiana. El Banc de Barcelona havia entrat en fallida i havia decidit desaparèixer.