Mentre Sting cantava ‘Message in a bottle’ a les escales del Grand Théatre Lumière en l’actuació sorpresa que ahir va rematar la cloenda del Festival de Canes, molts periodistes i crítics respiràvem alleugerits i donàvem gràcies a Déu (o a Cate Blanchett, presidenta del jurat) per no haver fet realitat els insistents rumors que apuntaven a la indigna ‘Capharnaum’, de Nadine Labaki, com a Palma d’Or del festival. Finalment, però, el film libanès es va haver de conformar amb el premi especial del jurat –que no és poca cosa per a un film que explota la misèria dels seus personatges de forma tan grollera– i va ser una pel·lícula veritablement humanista, ‘Shoplifters’, de Hirokazu Kore-eda, la que va triomfar en la 71a edició de Canes.

La cineasta libanesa Nadine Labaki és intel·ligent i sap que bona part de la crítica atacarà la pel·lícula que ahir va presentar a la competició de Canes, Capernaum, per fer pornografia de la desgràcia i convertir la dramàtica història d’un nen dels suburbis de Beirut en un espectacle cinematogràfic immoral. Per això, en un moment del film, un dels personatges li retreu a l’advocada del nen -interpretada per la mateixa Labaki- que es permeti jutjar-la des de la seva posició privilegiada. Un joc metalingüístic que en el fons demostra el cinisme d’una directora que sap perfectament el territori en què es mou. Capernaum, que serà un dels èxits de la temporada en el circuit de cinema d’autor -i compta que no guanyi la Palma d’Or- segueix la recargolada història d’un nen de 12 anys, el Zian, que marxa de casa quan els pares casen la seva germana petita amb un home a canvi d’una rebaixa del lloguer. L’epopeia posterior del Zian és un catàleg dels temes estrella del cinema social: explotació infantil, desestructuració familiar, crisi dels refugiats, indefensió dels immigrants... Turisme de la misèria amb plans exquisits i música de violins que captura el dolor i la misèria dels desposseïts amb les millors intencions i els pitjors resultats.

Terry Gilliam, d’un humor excel·lent, assegurava ahir a Canes que ell té la sensació d’haver començat a rodar The man who killed Don Quixote fa només un any. Les dues dècades i mitja de penúries financeres, personals i legals que han postergat la realització del projecte de la seva vida estan oblidades. “La meva ment sempre esborra les coses dolentes i es queda les bones -diu-. Si no ho fes, no seria capaç de fer cap pel·lícula”. La seva amnèsia selectiva li serà molt útil quan avui esmorzi amb les crítiques, un desastre a l’altura de la dimensió mítica del projecte.

Com a Espanya, on Ángeles González-Sinde va ser ministra de Cultura, Corea del Sud també va tenir el seu ministre de Cultura (i Turisme) arribat del cinema, Lee Chang-dong, creador de joies com Poetry (2010) i Secret sunshine (2007), que, alliberat fa temps de les seves responsabilitats polítiques, presentava ahir al Festival de Canes una de les pel·lícules més rodones d’aquesta edició: Burning.

Té gràcia que en una competició com la d’aquest Festival de Canes, amb noves pel·lícules de Jean-Luc Godard i Jia Zhang-ke, Under the silver lake sigui de moment la més sorprenent i misteriosa. El seu director, David Robert Mitchell, fa un triple salt mortal, deixant enrere el costumisme adolescent d’ El mite de l’adolescència (2010) i el terror veneri d’ It follows (2014) per llançar-se a un viatge oníric a través d’un Los Angeles ple de conspiracions i missatges ocults. Under the silver lake és una odissea kafkiana connectada amb l’univers literari de Thomas Pynchon i plena de referències cinèfiles (Alfred Hitchcock, Marilyn Monroe, Janet Gaynor) que la premsa va acollir ahir amb disparitat d’opinions, des dels que hi veuen un film fallit i autoindulgent fins als que celebrem el seu discurs, personalitat i poder de fascinació. Ocupi o no un lloc al palmarès -no sembla probable-, ahir va néixer un film de culte que trobarà el seu públic més natural en festivals com el de Sitges.

Amb un pla aeri que travessa els núvols comença el documental sobre el papa Francesc que va presentar ahir Wim Wenders a Canes. ¿El cel sobre el Vaticà? En realitat és el cel de l’Úmbria, on va viure sant Francesc d’Assís, amb qui Wenders identifica la figura de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc. La pel·lícula recorda els documentals que feia Oliver Stone sobre figures com Castro: està plantejat des de l’admiració genuïna i es limita a posar la càmera al servei del protagonista. I per si la posició del director alemany no quedés clara, el documental es titula Pope Francis: a man of his word [Papa Francesc: un home de paraula].

El Festival de Canes va anunciar ahir el cartell de l’edició que arrencarà el 8 de maig. Entre les confirmacions destaca la del pare de la Nouvelle Vague, Jean-Luc Godard, que hi estrenarà el seu nou assaig visual, Le livre d'image. La competició oficial del festival també acollirà el nou treball de Spike Lee, que a BlacKkKlansman explica com un policia negre s’infiltra en el Ku Klux Klan i s'acaba convertint en el cap d’una facció local. La secció oficial està plena de noms habituals del circuit cinèfil com el xinès Jia Zhangke, l’italià Matteo Garrone, el japonès Hirokazu Koreeda i l'iranià Jafar Panahi.

El drama 'Todos lo saben' d'Asghar Farhadi obrirà la 71a edició del Festival dde Canes. La pel·lícula protagonitzada per Javier Bardem, Penélope Cruz i Ricardo Darin, és la segona en espanyol que obre el certamen, després de 'La mala educación' de Pedro Almodóvar que ho va fer el 2004. La pròxima edició del festival se celebrarà del 8 al 19 de maig.