El país està tan estabornit, tan anestesiat, que el futbol torna a ocupar el lloc que li pertoca com a vàlvula d’escapament de les passions col·lectives, tan domesticades des de la derrota del Procés. Tornen els bancs i les grans empreses, acomplert l’objectiu del seu xantatge; torna, a poc a poc, la sociovergència, amb un administrador únic, que és el PSC. I torna el duel etern entre Barça i Madrid per canalitzar un sentiment que no té una expressió política majoritària. Una catalanor difusa, globalitzada, s’amaga rere la celebració dels gols del Barça, i s’expressa també amb la tírria cap a l’etern rival, l’equip ministerial ple de galàctics. La culerada ja no crida al minut 17.14, però gaudeix fent càntics en català i projectant una diferència més manejable que la complexa amalgama de lleialtats que constitueix la Catalunya actual. El futbol funciona com un embut o un alambí on es destil·la un elixir autoreferencial, real i vibrant, però innocu políticament, com ha passat tota la vida, excepte en la dècada processista.

Els diversos sectors enfrontats dins d’ERC van a matadegolla en un procés precongressual que recorda les tempestuoses crisis que el partit va viure en temps de Colom, Carod-Rovira i Puigcercós. Ara, un cicle electoral nefast ha destapat de nou les rivalitats internes, soterrades durant massa temps. Si els republicans volen que surti alguna cosa positiva d’aquest dolorós procés, han de mirar d’entendre per què l’electorat els ha girat l’esquena.

RELATORS. Tot aquest sarau i l’exhibició d’histèria col·lectiva que està tenint lloc a the real Spain, a compte de l’estupidesa aquesta del relator, m’ha suposat un alleujament considerable. Dic alleujament però no puc dir confort, ni satisfacció, perquè no puc deixar de pensar que aquesta mena d’estirabots de tenebrisme goyesco sempre els acabem pagant nosaltres, i de fet prou que ho estan pagant els presos i els exiliats, que la propaganda espanyola intenta amagar sota la catifa amb tota la resta d’afers vergonyosos. Però convé recordar que venim d’un any llarg d’autoflagel·lació sobiranista. De desconcert, de cops de volant, de friquisme i de divisió. Durant aquest any, ens hem mirat els uns als altres sense saber què dir, i ens ha costat aguantar la mirada dels que, a redós de l’espanyolitat revifada, ens fitaven amb condescendència o mitja rialleta, o potser una ganyota de paternal reconvenció, com la que es fa amb els nens després de cometre una malifeta. Ens hem sentit dir -normalment amb raó- maldestres, incompetents i ingenus. Ens han repetit fins a la nàusea la sentencieta d’en Tarradellas sobre la política i el ridícul. I només ens ha quedat el consol (no és un mal consol) de pensar que tot el que el sobiranisme ha fet de dolent, d’inconstitucional, de ridícul, de precipitat, ho ha fet per donar la veu als electors catalans. Mentre que tot el que ha fet l’estat espanyol i els partits del 155, el que han fet de bo i de dolent, de legal i d’il·legal, de pacífic i de violent, ho han fet per impedir el vot dels electors catalans.

Tenen raó Arrimadas i Iceta quan diuen que el conflicte català és també un conflicte entre catalans, i que cal un acord intern abans de pensar en el diàleg amb Espanya. Tenen raó, però a la vegada es contradiuen, perquè els seus partits (Cs i el PSC) són els que treballen més per impedir que el contenciós català es resolgui a Catalunya, sense condicionants externs. Actuant com les sucursals que són, aquests partits pretenen que qualsevol acord sobre el futur polític de Catalunya passi pel sedàs del Congrés de Diputats i el Tribunal Constitucional, la qual cosa vol dir que serien les togues, i no les urnes, les qui tindrien l’última paraula; i que la correlació de forces a Catalunya quedaria totalment desvirtuada (si es comencés a negociar en la conjuntura actual, per exemple, Iceta disposaria d’un poder coercitiu que els electors catalans no li han donat). Per tant, si bé els sobiranistes han d’acceptar que abans de combatre el drac espanyol tenen molta feina per convèncer centenars de milers de catalans que no volen la independència, els partits unionistes han d’acceptar que el seu pes polític a Catalunya el reflecteix el Parlament, no el Congrés de Diputats, i que la seva millor aportació al diàleg seria, justament, convèncer els seus correligionaris que, si el conflicte és entre catalans, són els catalans els qui han de tenir l’última paraula.

ENQUESTA. Hi ha vegades que l’abisme mental que ens separa de la centralitat política espanyola es pot quantificar. Segons una enquesta encarregada per La Sexta, el 62 per cent dels espanyols estan a favor que els presos polítics catalans segueixin en presó preventiva, enfront d’un 34 per cent en contra. A Catalunya, les dades són pràcticament inverses: gairebé el 72 per cent voldrien veure els presos catalans en llibertat, mentre que un 27 per cent creuen que mereixen seguir entre reixes. Són xifres que admeten diverses lectures. Els catalans federalistes s’agafen com a un ferro roent a aquest 34 per cent d’espanyols que entenen que el seu estat de dret no rutlla; hi veuen un cap de pont cap a l’entesa i la reforma. Els independentistes consideren que el 62 per cent és una xifra massa rotunda per pensar en escenaris d’entesa. No estem parlant només d’una majoria contrària a la independència o al dret a decidir; aquest 62 per cent veu normal, per exemple, que dues persones pacífiques, sense càrrecs polítics, com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, portin sis mesos de presó preventiva per unes acusacions segurament falses, i que a més estiguin engarjolats a 600 quilòmetres de les seves famílies, cosa que contradiu els drets humans més elementals.