Entre les interessantíssimes estrenes de la plataforma 3Cat, aquesta setmana hem descobert Atrapats amb Eva Soriano, un espai d’entreteniment on vuit famosos han de superar els reptes d’un escape room. Juan Avellaneda, Maria Bouabdellah, Roger Coma, Laura Fa, Elena Gadel, Gemma Gallardo (Gemita), Arnau París i Laura Ràfols col·laboren per superar les proves per sortir de la sala d’un castell medieval, d’un videoclub o de l’interior d’una suposada piràmide egípcia. A cada capítol, han de trobar una clau que els permetrà completar el joc amb èxit. Tornem a un format basat en la utilització de la figura del famós com a simple exhibició del personatge, en la seva objectificació com a reclam. No hi ha valor en la seva expertesa sinó que l’única finalitat és ensenyar-lo com fa coses. Tot sigui dit, la selecció dels participants és el millor del programa perquè ho donen tot, remen a favor de les dinàmiques lúdiques i semblen divertir-se. Aquesta darrera condició és essencial per encomanar a l’espectador de l’emoció pel joc.

Hi havia una vegada... Així és com comencen les llegendes o aquelles històries tan antigues que penseu que no podien haver passat, oi? Doncs un dia de sobte em vaig trobar llegint una notícia de l’Argentina que em va fer retrocedir 15 anys enrere. ¿Recordeu quan fa uns anys les noies que practicaven algun esport no tenien prou diners per pagar les fitxes, el material, l’autocar per desplaçar-se en els partits que es jugaven fora? En aquella època era impensable que una empresa posés diners en l’esport femení per promocionar-lo. Així doncs, el que feien les noies era buscar-se una via alternativa, poc apropiada en el meu pensament, però que em suposo que era la més efectiva i eficient en aquell moment. L'alternativa era fer aquells calendaris en què sortien sense roba. Diguem-ne que eren calendaris eròtics en què hi havia dones despullades i un camp de futbol.

Fa molts dies que estic donant voltes a la qüestió de si estem fent les coses bé o no. El president de la Federació Espanyola va comentar fa uns dies que volia que en un període de 6 anys el futbol femení fos l’esport més practicat del país. A mi em sembla molt i molt agosarat per part seva, però tant de bo tingui raó i es faci la promoció correcta perquè acabi passant. Com ja us vaig comentar en l’última columna, ara tindrem la Supercopa femenina, que començarà amb la semifinal el dia 5 i 6 de febrer a Salamanca. El format és exactament igual que el de la masculina. El que s’ha comentat és que gràcies als ingressos que s’han obtingut de la Supercopa masculina s’han pogut aportar diners al futbol amateur i al femení.

Sentit comú és el que jo demanava i el que m’esperava que ens portés aquest 2020. Estic molt a favor que el futbol femení creixi, que cada cop sigui més competitiu, que es juguin més títols per fer aquest esport més atractiu i que els seguidors augmentin de manera exponencial. Però ara, de cop i volta, a la competició femenina li ha sortit un bolet en forma de Supercopa. Es va anunciar a mitjans de desembre que a principis de febrer es jugaria la Supercopa femenina. Sí, al desembre, una competició al febrer. El format serà exactament igual que el masculí, és a dir, hi haurà quatre equips: la Reial Societat (com a campió de la Copa de la Reina), l’Atlètic de Madrid (campió de Lliga), el Barça (subcampió de Lliga) i el Llevant (tercer classificat). Un format a quatre per enganxar la gent a veure el futbol femení però que encara no té decidit on es disputarà. Falta menys d’un mes i no se'n sap la seu. Resulta que tampoc se saben els dies que es jugaran les semifinals, si seran en dijous o en divendres, i tampoc se'n coneixen els horaris. Per no saber, direm que només sabem que el dia 9 de febrer es jugarà la suposada final. Estaria molt bé saber en quin estadi es jugarà, per si la gent té ganes de comprar-se les entrades o els bitllets de transport. Vull dir, que era per enganxar la gent.

L’any passat us vaig demanar una llista extensa de coses que creia que si em portava molt i molt bé podria aconseguir. Me l’he tornada a llegir per no repetir-me o per veure si en 365 dies el món ha canviat cap a millor. He de dir-vos que estic entre enfadada i amoïnada perquè tornaria a demanar exactament el mateix. Entenc que sou màgics però que hi ha coses que també queden fora del vostre abast i que l’únic que podeu fer és intentar ajudar-nos. Així que amb la mateixa il·lusió –o fins i tot més– que l’any passat us escriuré una carta que no pretenc que feu efectiva en una setmana o en pocs mesos, però sí que espero que en aquests 366 dies del 2020 –penseu que teniu un dia més de l’habitual!– es pugui portar a terme. Creieu-me que totes les nenes, noies, dones d’aquest país ho necessitem!

Diuen que qui dia passa any empeny, però molts deveu saber que per als esportistes els anys no funcionen com per a les persones normals. Nosaltres sumem els anys per temporades –en el cas dels futbolistes, d’agost a juny–. Tot i així, després de les vacances de Nadal esperava que les coses s’anirien posant a lloc. Primer de tot engegarem l’any amb un principi d’acord. Cal insistir que és un "principi", perquè mai se sap què pot passar... Però el dia 15 de gener s’hauria de firmar l’acord per als drets que fa molt de temps que demanen les futbolistes. Han acceptat el que demanaven, tot i que penso que són uns mínims molt mínims.

Vaig tenir la sort de poder anar de ponent al congrés Women Evolution, que es va fer el 3 d’octubre a Sant Cugat, i que reunia més de 300 dones -i també algun home- amb l’objectiu de poder aprendre i crear xarxes entre nosaltres, perquè aquesta serà la manera que puguem arribar a la igualtat en la societat. En el meu cas vaig parlar sobre com la dona ha de trencar barreres a partir de l’esport. Tant és l’esport que practiquis, has de triar el que t’agrada. Però el sol fet d’apuntar-se a un gimnàs no vol dir que hi acabaràs anant, i tenir el carnet sense trepitjar el centre és fer-se trampes a un mateix.

Sempre he pensat, defensat i reivindicat que cal tenir referents femenins perquè les més petites tinguin algú en qui poder fixar-se. Algú en qui somies ser quan siguis gran. Gairebé sempre idolatrem o bé la jugadora que marca més gols, o bé la que els para tots o, simplement, la que juga tots els partits en la posició que més es pugui assemblar a la teva. Però cometem un error, l’error de no poder veure la resta, de no conèixer tot el conjunt i la seva història. Per descomptat que tothom pot triar qui vulgui: jo només intentaré que ens obrim una mica més tots plegats.

Ara ja farà gairebé un any que vaig decidir penjar els guants -o les botes, com ho vulgueu dir-. Segurament molts dels que m’heu llegit en aquesta nova aventura no sabeu ni com soc ni què és el que feia abans. Aquesta serà una de les columnes en què intentaré explicar-vos una mica més de mi, perquè quan em llegiu pugueu fer-vos una idea de com soc.

Aveure, que entre tantes finals últimament no he tingut temps d’escriure sobre la final de la Copa de la Reina de la setmana passada -una reina que per primer any en tota la història hi va ser present per poder entregar la copa-. No sé si durant la temporada ha seguit o no la competició -la seva competició-, però si més no va ser a Granada quan havia de ser-hi. Ja era hora.

Primer dia d’escola. Aquella sensació que s’han acabat les vacances d’estiu i un racó dins teu té unes ganes infinites de tornar a classe, de veure els companys i companyes, de saber què han fet durant les vacances, de veure si han canviat o si estan exactament igual que l’últim dia de curs. Vols tornar a començar la rutina.

L’exfutbolista del Barça Laura Ràfols té sis amigues de tota la vida. Fa tant de temps que es coneixen que té la sospita que si s’haguessin trobat d’adultes no serien amigues. Però això és precisament el que més li agrada. “No ens assemblem en res, cap ni una. Però creiem que això és el més divertit del grup, que cadascú té una opinió diferent”.

El primer títol de l'era Xavi Llorens va arribar al 2011. Era la primera de les quatre Copes de la Reina que acabaria guanyant el tècnic i el Barça femení, que després d'aquell primer trofeu alçat a Las Rozas, va omplir la vitrina amb quatre Lligues seguides. Tot un èxit que, internament, sempre ha tingut un punt d'inici clar: el gol d'Olga Garcia a la pròrroga de la final contra l'Espanyol, fa set temporades.

Encara no sap quin rumb agafarà la seva vida quan dissabte jugui el seu últim partit, però Laura Ràfols té clar que ara és el moment de penjar els guants després de 14 anys al Barça. Se sentiria prou bé per continuar a l’elit, però justament aquesta energia l’anima a fer un gir.

“Fa un temps vaig llegir un article del Carles Capdevila que deia que el més important, el més decisiu i el més transformador és el que ens diem a nosaltres mateixos. I si jo em miro al mirall, sento que no tinc les mateixes ganes que quan vaig començar. Ara vull fer altres coses”. Amb aquesta sinceritat, Laura Ràfols ha explicat els motius pels quals ha decidit aquesta temporada posar punt final a la seva carrera esportiva. La capitana del primer equip del Barça diu que estima el futbol i que ara plega perquè no vol ”acabar cansant-se'n”, perquè el futbol és la seva vida des que el seu tiet Josep la va animar a jugar.

Laura Ràfols plega. La portera del Barça penja els guants després de més d'una dècada defensant els colors blaugranes. Ràfols va arribar al club quan tenia 14 anys, l'any 2004, i ara, amb 27 i després de viure l'etapa més exitosa de l'equip, ha decidit posar punt final a la seva etapa com a esportista.