És innegable que la universitat va experimentar, al llarg del segle XX, un canvi radical que va consistir a engrandir el ventall de possibilitats d’accés dels estudiants als estudis superiors. Aquesta és, probablement, la dada més significativa de la nostra història recent. El que era un reducte reservat a les elits es va convertir en un espai al qual podien accedir i on es podien desenvolupar plenament ciutadans provinents de diverses realitats socials. És el que anomenem ascensor social, que ha estat possible gràcies a la inversió pública i la consolidació de l’estat del benestar i ha permès que ser universitari deixés de ser un privilegi i es convertís en un dret. 

Quan dues generacions comparteixen sobretaula, sovint acaben discutint sobre quina ho ha tingut millor. Els grans ens defensem recordant que, a més a més de la dictadura, ens va tocar viure crisis, inflacions, l’abandonament del món pagès, l’enfonsament del tèxtil i uns tipus d’interès altíssims, sense beques Erasmus, ni vols barats, ni ajudes socials de cap mena. Això sí, el mercat immobiliari, sobretot de lloguer, tenia molta oferta a preus assequibles.

La formulació, que veig utilitzada en alguns mitjans de comunicació, em desplau: ¿realment, el català necessita ser “salvat”? ¿Es troba, per dir-ho en els mateixos termes del diccionari de l’IEC, en una situació en què li calgui ser preservat “de la mort, de la destrucció, de la ruïna, d’un perill segur, d’un mal qualsevol”? Fins i tot admetent que per a la salut del català el pronòstic pot ser més aviat pessimista, com a malalt el que vull és un diagnòstic al més fiable possible. I no l’acabo de veure enlloc. 

A Espanya l’ascensor social està espatllat. Si vens d’una família de rendes baixes, ho tindràs molt més difícil per progressar que si parteixes d’un entorn de classe mitjana-alta o alta. Si, a més, ets dona i vius en una regió del sud-oest peninsular, encara ho tens pitjor. La meritocràcia, doncs, no funciona perquè no hi ha igualtat real d’oportunitats. De fet, hi ha llocs on fa moltes dècades que s’ha establert el que els experts anomenen una “desigualtat persistent”, per exemple en regions com Extremadura, Andalusia i les Canàries, amb l’emigració com a única sortida. En canvi, al nord estem millor, sobretot al País Basc i Navarra, i també a Catalunya, tot i que no tant. Les evidències fa temps que existeixen, el mateix govern espanyol ho ha reconegut a l’informe Espanya 2050, i ara ho corrobora un estudi d’Esade Ecpol que té com a base la població que fa declaració de renda (n’han quedat excloses les capes més baixes, fet que encara hauria agreujat més el resultat). En tot cas, la conclusió és que la mobilitat intergeneracional és deficient i les causes són diverses, però en conjunt es concentren en tres àmbits: les desiguals oportunitats educatives (s’ha millorat, sí, però persisteixen el problema de l’educació dels 0 als 3 anys, que majoritàriament no està coberta pel sistema públic; el problema de l’accés a les extraescolars, i, per dalt, el de l’accés a màsters i postgraus); en segon lloc hi ha la qüestió de la fiscalitat, que continua beneficiant les rendes altes (aquí cal esmentar la visió reformista de l’economista Thomas Piketty, que advoca fins i tot per crear una herència mínima o dotació de capital per a tothom finançada amb una combinació d’un impost progressiu sobre la propietat i un altre sobre les successions), i en tercer lloc, uns ajuts socials insuficients i que sovint no arriben als més necessitats (en aquest sentit, cal remarcar les recents queixes de les entitats del tercer sector social a causa de l’endarreriment dels ajuts de la Generalitat, o, en l’àmbit mundial, el darrer informe d’Oxfam sobre l’increment de les desigualtats a causa de la pandèmia). A part d’aquests tres factors clau, hi ha problemes afegits, com l’endogàmia en l’accés a càrrecs públics, la manca endèmica de dinamisme empresarial d’algunes regions i un urbanisme segregador que enquista guetos.

"Si no arribes a l'objectiu que t'has marcat, és perquè no t'has esforçat prou". Si bé aquest missatge sobrevola constantment la societat, en particular el col·lectiu de joves, el cert és que darrere s'hi amaga una realitat més crua: la de la falta d'igualtat d'oportunitats. En concret, a Espanya és 24 cops més fàcil acabar entre el top 1% –és a dir, entre l'1% de població que té més renda– si es prové d'una família del percentil més alt que si es prové del llindar més baix, és a dir, d'una família amb pocs ingressos.

L'assignatura de la lluita contra la segregació escolar no progressa adequadament. De fet, en alguns aspectes empitjora. Fa dos anys les institucions polítiques i la comunitat educativa es van comprometre amb un pacte solemne per combatre aquest problema, un dels principals que llasten la qualitat i l'equitat del sistema. La iniciativa la van impulsar el departament d'Educació i el Síndic de Greuges, i s'hi va sumar pràcticament tothom, inclosos els centres concertats i els diversos agents del món educatiu. Però de moment aquelles bones intencions han quedat en paper mullat. Massa sovint fer bones lleis i bons documents és relativament fàcil, però posar-los a la pràctica ja és una altra cosa. Però no hi hauria d'haver tanta distància.

La concepció actual de què és la classe mitjana i qui en forma part varia molt en funció de cada situació i model de família, ara més heterogenis que mai. Les dues últimes crisis econòmiques han generat un nou sentiment de pertinença que té com a factors les condicions laborals, familiars i d’habitatge. L’ARA ha parlat amb sis famílies diferents amb una cosa en comú: totes es consideren classe mitjana.

El somni dels meus avis de Cervera era ser de classe mitjana. El mateix somni d’Aristòtil, que deia que la comunitat més perfecta era aquella on la classe mitjana tenia el control i superava en quantitat les altres dues classes. Ser d’aquesta classe significa assolir l’estil de vida desitjat. En algunes estadístiques, com una de les innumerables del CIS, podem observar com el 70% dels espanyols es consideren de classe mitjana, molt per sobre de la realitat del 50%.

“Els governs han de fer més esforços per donar suport a les famílies de classe mitjana”. Aquesta advertència la va fer fa poc més d’un any, és a dir, abans de la pandèmia, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). Aquest organisme va publicar un llarg informe sobre les classes mitjanes al món, amb dues conclusions molt clares. D’una banda, la classe mitjana en els països desenvolupats va perdent efectius any rere any. De l’altra, els joves cada cop tenen més difícil accedir a aquesta classe mitjana.

Qui neix en una família amb pocs recursos té més possibilitats d’acabar constituint una nova família també amb escassos recursos. L’estat de benestar i els serveis públics tenen l’objectiu, en part, de contrarestar aquesta realitat, però a Espanya l’atur de llarga durada i la qualitat de l’educació posen traves al que es coneix com a “ascensor social”. Aquests dos factors, de fet, expliquen en bona mesura que a Espanya els fills d’una família pobra necessitin quatre generacions per assolir un nivell de vida mitjà. Al conjunt dels països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) la mitjana està en quatre generacions i mitja.

A Espanya, l'ascensor social no funciona bé. I el problema, segons l'OCDE, ve de l'atur i l'educació, culpables de perpetuar les desigualtats. El sistema educatiu no serveix prou com a factor d'igualació d'oportunitats i, per tant, de millora per als més desafavorits. I no tant perquè tingui una baixa qualitat com perquè no reté els alumnes que precisament procedeixen d'entorns socials i familiars complicats: la taxa d'abandonament escolar segueix sent massa elevada. Tot i la clara millora dels últims anys (el 2008 estava per sobre del 30%), les últimes dades referides al 2017 la situen en el 18,2%. A Catalunya en el 17%. Cal millorar molt, encara.