Catalunya, Escòcia, la Llombardia, el Vèneto, Còrsega... La Unió Europea (UE), que havia de dur la pau entre uns estats amb guerres passades recurrents, no ha evitat la divisió Nord-Sud i Est-Oest i, a sobre, ha exacerbat les tensions regionals dins dels propis estats membres. ¿Un mal invent o un nou ordre supranacional que demana un nou encaix dels estats i nacions que el componen? ¿Un nou ordre que per força trenca els equilibris estatals allà on estaven més mal cosits?

Abans de l’expansió de la Unió Europea cap a l’est, els països membres que van rebre més diners del Fons de Cohesió europeu van ser Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda. Precisament, els quatre països que posteriorment van necessitar un rescat. Casualitat o causalitat? El fet és que les transferències exteriors impulsen la demanda interna del receptor, tot pressionant a l’alça preus i salaris, i si no donen lloc a un increment igual o superior de la seva productivitat li acaben fent perdre competitivitat. És a dir, aquests ajuts molt fàcilment poden convertir en recurrents el seu dèficit i el seu deute extern, i fer necessari el seu rescat i el retorn de la demanda interna al nivell anterior amb un programa d’austeritat.

Si durant el període 1980-2016 Catalunya ha mantingut el seu pes econòmic -aportant sempre al voltant del 19% del PIB espanyol- i la seva posició relativa en termes de PIB per càpita -al voltant del 120% de la mitjana-, de què es queixa? Al capdavall, ¿no compensa el seu dèficit fiscal amb el superàvit comercial que obté de la resta de l’Estat, com es diu sovint?

En l’article d’ahir desmuntàvem l’argument de la suposada descentralització de l’estat de les autonomies. En el d’avui veurem que, a més de ser molt relativa, aquesta descentralització és altament asimètrica, atès el diferent volum de recursos que gestionen les comunitats en relació al seu PIB. Aquestes diferències són el resultat d’ignorar la generació de riquesa a l’hora de definir el finançament autonòmic, que s’estableix bàsicament fixant uns nivells de serveis públics similars a totes les autonomies. Per tant, com menys PIB, més recursos, i viceversa. Així es veu en el primer gràfic que il·lustra aquest article, amb dades del ministeri d’Economia del 2015.

Quan es radiografia l’estat de les autonomies des d’un punt de vista econòmic sorgeixen dues conclusions immediates: el creixement espectacular de Madrid -a costa de la perifèria- i la perversió del model de finançament autonòmic, que no ha servit per reduir les disparitats regionals. Aquest article enceta una sèrie de cinc de consecutius, al llarg dels quals revisarem l’evolució de les autonomies des de la Transició a partir d’un estudi de les fundacions Josep Irla i Catalunya Europa.