<![CDATA[Ara.cat - observatori de l'est]]> 10 <![CDATA[El que ha quedat de l’Est]]>

Nadia Calviño, filla d’una de les icones del PSOE, no ha pogut arribar a la direcció del Fons Monetari Internacional perquè Kristalina Gueorguieva, una dona de l’Est, una desconeguda búlgara, li va passar al davant. Gueorguieva té un magnífic currículum acadèmic, a més de destacar en la lluita pels drets de les dones i contra les desigualtats socials. Al nomenament de Gueorguieva no li falta força simbòlica. Com tampoc n’està mancada la designació de la romanesa Laura Codruta Kövesi com a primera fiscal en cap de la Unió Europea. Kövesi té a favor haver sigut fiscal anticorrupció al seu país. Segur que a Brussel·les se li girarà feina. El que no és tan segur és que disposi de les eines per poder-la dur a terme.

]]> <![CDATA[Putin espera Zelenski]]>

Que Volodímir Zelenski serà probablement el pròxim president d’Ucraïna ho assenyalen tots els sondejos, i el publicat dijous per l’institut Rating dona percentatges espectaculars: l’actual president, Petró Poroixenko, no superaria el 27% dels vots i Zelenski s’enfilaria fins al 73%. Si els oracles demoscòpics són confirmats demà pels vots de la segona volta de les presidencials ucraïneses, el Kremlin obtindrà la seqüència que completarà el panorama polític que va començar a covar-se el 31 de març, arran de la primera volta.

]]> <![CDATA[Europa, pendent del vot a Ucraïna]]> Ucraïna ha renunciat a participar en el Festival d’Eurovisió perquè el govern de Kíev acusa Maruv, la cantant seleccionada, de tenir programades actuacions a Rússia i, per tant, de ser “amiga de l’estat opressor”. Després de dècades de total indiferència i menyspreu, el Festival d’Eurovisió torna a ser sensor de tensions geopolítiques i ètniques, com fa 50 anys. El Festival del 1969, convocat a Madrid, va moure el govern franquista a aixecar l’estat d’excepció declarat el 25 de gener i que havia de durar fins al 25 d’abril d’aquell any. Els anomenats centristes del règim sembla que van convèncer el dictador que calia esborrar l’excepcionalitat abans que els concursants europeus arribessin el 29 de març al Teatro Real de Madrid. Ara el govern de Kíev s’ha afanyat a utilitzar Eurovisió amb to victimista, tot recordant l’ocupació russa del Donbass i l’annexió de la península de Crimea. Un gest nacionalista amb el qual el president Petró Poroixenko ha intentat desesperadament fer mèrits de cara a les eleccions presidencials del 31 de març. Però no ho té gens fàcil.

]]> <![CDATA[Orbán, un ultra a tres bandes]]> La societat hongaresa s’està sotmetent a l’anomenada llei de l’esclavitud, que suposa l’obligació de fer fins a 400 hores extraordinàries, que els empresaris poden pagar a terminis durant tres anys. No és exagerat dir que, amb aquesta llei, el primer ministre, Viktor Orbán, ha culminat els seus anhels ultraliberals anunciats en la dècada dels 90, quan es presentava com a fervorós seguidor de Margaret Thatcher. Les dades oficials no amaguen l’estil d’Orbán dels últims temps. Tot i que Hongria és de fet una democràcia defectuosa, camí de l’autoritarisme postdemocràtic, el ministeri de Finances no ha volgut o no ha pogut amagar que el 70% de les empreses investigades -més de 13.000- han comès frau pel que fa a la seva relació amb més del 68% dels treballadors. Gairebé un 15% no tenien un contracte legal i rebien el salari en negre.

]]> <![CDATA[La Xina encara tem la ‘perestroika’]]> Novatex, la principal empresa privada russa d’extracció de gas, ja té la Xina com a principal accionista estranger. No falta qui creu que aquest matrimoni de conveniència l’impulsen un grapat d’afinitats naturals i de condicionants geopolítics. La Rússia de Putin es veu obligada a festejar i a jeure amb la Xina de Xi Jinping per neutralitzar el setge de les sancions occidentals després de la intervenció a Ucraïna i de l’annexió de Crimea. Dos capitalismes d’estat que col·laboren i, alhora, es miren de reüll. El de Moscou, de matriu soviètica i construït amb mecanismes mafiosos per la burocràcia administradora que va mutar en classe propietària durant el mandat de Gorbatxov. I el de Pequín, sorgit dels registres ultrapragmàtics dels successors de Mao, en ensumar-se la catàstrofe de l’URSS. Un capitalisme, el xinès, dels més salvatges que s’han conegut fins ara, capaç de desenvolupar-se sota banderes roges, estrelles de cinc puntes i falçs i martells. Des de fa 30 anys, la perestroika no ha deixat d’obsessionar la cúpula dirigent xinesa, des del pare de les reformes Deng Xiaoping fins a l’actual president Xi. I és que la història crea de vegades cruïlles, en l’espai i en el temps, amb capacitat de desencadenar tota mena d’esglais premonitoris. Això va passar la primavera del 1989. El 15 de maig, el mateix dia que Mikhaïl Gorbatxov arribava a Pequín en visita oficial, milers d’activistes ocupaven la plaça Tiananmen i posaven en escena un drama polític que culminaria en la tragèdia del 4 de juny, quan els tancs van irrompre a sang i foc. La notícia va ofegar dos esdeveniments cabdals, la mort de l’aitol·là Khomeini i, sobretot, el triomf de les candidatures independents patrocinades per Solidaritat en les eleccions parlamentàries de Polònia, les segones que sacsejaven l’Europa comunista. Les primeres havien estat precisament les del 26 de març d’aquell 1989 a l’URSS: aquells dies la cúpula del Partit Comunista Xinès havia contemplat horroritzada com al primer règim comunista li havien sortit profundes esquerdes. El Mur de Berlín va caure al cap d’uns mesos; el gener del 1990 el PCUS deixava de ser partit únic, i el 8 de desembre del 1991 l’URSS es dissolia.

]]> <![CDATA[‘Gossos guardians’ d’Europa?]]> A la reportera hongaresa Petra László li han sortit barates la traveta i les puntades de peu etzibades a dos refugiats, el 2015, a la vora de la frontera amb Sèrbia. Condemnada per “vandalisme”, el Tribunal Suprem d’Hongria ha anul·lat fa unes setmanes la sentència argumentant que la reportera va tenir “una conducta moralment censurable però no va cometre cap delicte”. Tan barat li ha sortit a László abocar el seu odi contra gent indefensa que a partir d’ara no pocs ultres compatriotes seus se sentiran amb prou impunitat per empaitar refugiats i fugitius, tant estrangers com autòctons. I més encara arran de la nova llei que prohibeix dormir al carrer a les persones sense sostre. A qui en un període de 90 dies desobeeixi tres cops la nova normativa la policia el pot detenir, destruir les seves pertinences per més precàries que siguin i endur-se’l a complir un programa social de reeducació. Els activistes pels drets humans denuncien que aquesta és una manera indigna d’“ajudar” els que tenen menys , però la veu de les ONG es perd en una societat cada cop més intoxicada per la xenofòbia. Sota el mandat de Viktor Orbán la democràcia és cada cop més paralítica en una Hongria que llisca cap a l’autoritarisme. Ni el centenari del final de la Primera Guerra Mundial està sent commemorat a Hongria amb esperança. Mentre Europa invoca el record dels 14 punts del president Wilson que van fer possible l’exercici del dret d’autodeterminació dels pobles que havien estat captius dels imperis vençuts, sobre el Budapest d’Orbán plana amb insistència el ressentiment per aquella derrota, que va fer perdre a Hongria dues terceres parts del seu territori. El to a Varsòvia en la celebració dels cent anys de la creació de la República de Polònia està sent una mica més edificant de cara a Europa, i el govern controlat pel nacionalcatòlic Jaroslaw Kaczynski ha accedit a modificar el projecte de reformes institucionals que deixava en no res la independència judicial. Però el protagonisme al carrer de l’ultranacionalisme polonès projecta tota mena d’ombres, retrets i melancolia quan assenyala la pèrdua de les regions de l’est arrabassades per l’URSS el 1939 en aplicació del pacte Mólotov-Ribbentrop. Un fet del tot irreversible, sobretot perquè la població va haver de ser reinstal·lada a Silèsia i Pomerània, regions que Alemanya ha perdut per sempre.

]]> <![CDATA[L’oposició que es va fent miques]]> Qui li havia de dir a Guennadi Ziugànov que al cap de 25 anys de ser elegit president del Partit Comunista rus, en plena desfeta soviètica, emergiria com a líder dels que veuen en Putin una amenaça per als pensionistes. “Estem davant un acte de terrorisme social”, va exclamar Ziugànov quan la llei que prorroga l’edat de jubilació es tramitava a la Duma, coincidint amb unes eleccions locals en què ha obtingut rèdits: els comunistes han fet fora el partit del règim Rússia Unida de les regions de Khabàrovsk, Vladímir i Khakàssia, un territori siberià on precisament l’esperança de vida dels homes és de 63 anys, dos menys dels 65 que estableix la nova llei.

]]> <![CDATA[El pacte entre Trump i Putin ja dura massa]]>

Alguns van pronosticar que la bona sintonia entre Donald Trump i Vladímir Putin s’acabaria evaporant. De la mateixa manera que no es veia que Trump arribés a acabar el mandat. A aquestes altures cal fer un esforç de sentit de realitat i reconèixer que el bon rotllo dura més del que es pronosticava i que, mirat amb perspectiva, el pacte ha demostrat ser prou sòlid per resistir els sobresalts del Russiagate, com ara la recent acusació de Washington contra 12 oficials dels serveis secrets de Moscou que presumptament es van infiltrar en el correu electrònic del Partit Demòcrata. Aquest fet en altres moments hauria pogut derivar en una crisi com les de la Guerra Freda, però el que tenim davant no passa de paròdia.

]]> <![CDATA[Sèrbia-Kosovo, el malson de la UE]]> Que l’equip de Kosovo desfilés als Jocs Mediterranis encapçalat per la judoka Majlinda Kelmendi, guanyadora de la primera medalla d’or kosovar de la història el 2016 a Rio de Janeiro, no va servir per apaivagar l’hostilitat d’un cert espanyolisme que donava suport a Sèrbia. La doctrina del PP sobre el conflicte ha fet que part del públic que victoreja qualsevol èxit esportiu espanyol alhora sigui capaç d’escridassar uns esportistes als quals no reconeixen el dret a participar perquè van trencar la unitat de Sèrbia. Els seus deu anys d’independència li han servit a Kosovo per aconseguir reconeixements internacionals qualificats però insuficients per ser membre de ple dret de l’ONU. Kosovo té en contra Espanya, Xipre, Eslovàquia, Romania i Grècia. I Rússia, com a membre permanent del Consell de Seguretat, diu que farà el que li demani Sèrbia. Tant a Brussel·les com a Washington s’ho miren inquiets, conscients del potencial conflictiu de la zona. I per això la UE està dibuixant solucions per a un acostament Sèrbia-Kosovo, sobretot de cara a les futures converses d’incorporació de tots dos estats com a membres de ple dret. Les posicions entre els règims de Belgrad i de Pristina no són pitjors però tampoc no han avançat. Pels acords del 2013, la comunitat sèrbia del nord de Kosovo rep el tracte d’una minoria nacional amb tots els drets i vota els seus representants. S’ha refermat la seguretat a les fronteres i els serbis poden moure’s d’una banda a l’altra. Però tot s’ha anat fent amb parsimònia i molta desconfiança. Cal, doncs, que l’acord vigent prengui més cos per poder assolir-ne d’altres. La UE no amaga el malson i ha posat a treballar el Balkans Policy Research Group, una mena de grup d’observació i think tank que ha exposat tres possibilitats: 1) que es prolongui la situació actual -negativa per a totes dues parts- amb el diàleg embarrancat i sense agenda; 2) que es vagi avançant cap a una normalització, encara que no es reconegui com a tal; 3) que Sèrbia i Kosovo arribin finalment al mutu reconeixement sense descartar un ajustament de fronteres. Aquesta és l’opció òptima i alhora la més complicada, pels dimonis mig adormits que pot despertar.

]]> <![CDATA[Diversitats que fan nosa a Putin]]> Del Tatarstan se’n parla poc. I probablement és la República de la Federació Russa que més pateix el nacionalisme rus en el vessant lingüístic. Al Tatarstan conviuen un milió i mig de russoparlants amb set milions de tàtars. Es tracta de la segona comunitat cultural de Rússia i el règim de Vladímir Putin la veu i la viu com una anomalia en els seus plans d’hegemonia. La vigilància de sempre ha mutat en repressió des que l’estiu passat el Kremlin va posar l’ensenyament de les anomenades “llengües maternes” sota control de la fiscalia general de l’estat, que, d’entrada, va obligar les escoles a ensenyar el tàtar de manera voluntària, i sempre amb autorització escrita de les famílies i durant un màxim de dues hores diàries. El daltabaix escolar, especialment a Kazan, la capital, s’ha traduït amb un 50% de professors de tàtar acomiadats. Però desobeir la fiscalia podria representar per a les escoles posar-se a frec del Codi Penal. El relat oficial del Kremlin és que es tracta de garantir que l’ensenyament de les “llengües de les nacionalitats” no interfereixi en l’estatus de llengua del rus, l’aprenentatge del qual considera un dret i una obligació. I és començant per la llengua tàtara que el putinisme vol desposseir les minories nacionals dels seus drets lingüístics i culturals, aconseguits després de dècades de persecució sota la Unió Soviètica.

]]>