<![CDATA[Ara.cat - Eva Serra i Puig]]> 10 <![CDATA[Eumo recupera els textos d’Eva Serra, una autora clau de la història política catalana]]>

“Ningú no ha fet tant com Eva Serra [1942-2018] per remarcar el que descrivia, en la seva conferència de 2015 al Saló de Cent com «la potencialitat democràtica de la Catalunya històrica», una potencialitat que apuntava cap a un futur de representativitat democràtica que es va frustrar per la derrota de 1714”, escrivia Josep Fontana al pròleg de La formació de la Catalunya moderna (1640-1714) (Eumo Editorial), un volum que recull de manera pòstuma alguns dels textos que va publicar la historiadora al llarg de la seva vida. Serra va morir el juliol passat i Fontana, que va impulsar el llibre que publica Eumo, s’acomiadava poc més d’un mes després. Els dos historiadors van contribuir de manera decisiva a refer dos segles d’història de Catalunya. Els textos que recull el llibre són una petita part de tot allò que Serra va escriure explicant les transformacions polítiques que van acompanyar el creixement econòmic dels segles XVII i XVIII. En un dels últims textos, Serra escriu: “Sovint s’ha repetit que l’Onze de Setembre els catalans inexplicablement celebràvem una derrota. Aquesta interpretació tan superficial no correspon a cap realitat”.

]]> <![CDATA[Poca dona per a tanta història]]>

L’Anna, que es va exiliar el 1939 i ja no va tornar mai més a Espanya, explicava que quan els homes decidien unir-se a la Resistència francesa o als maquis sabien que les seves dones tindrien cura dels fills i això els donava una certa tranquil·litat. “Nosaltres, segons com t’ho miris, arriscàvem i patíem molt més perquè sense nosaltres els fills podien quedar desemparats”, deia l’Anna. Si repassem els llibres de divulgació història, hi ha una majoria aclaparadora d’homes, i s’hi troben faltar mirades com la de l’Anna.

]]> <![CDATA[El present de la història]]> En la magnífica 'Història mundial de Catalunya', dirigida per Borja de Riquer, el doctor Miquel Molist, catedràtic de prehistòria a la UAB i assessor del projecte, ens descobreix una escena extraordinària: la troballa d’una pintura rupestre, a la zona de Capçanes (Priorat), del que considera "l’escena de violència en grup més antiga de la península Ibèrica i probablement de tot Europa". La matança d’un grup d’homínids que han sortit a caçar a mans d’uns arquers. A partir d’aquest episodi, i els altres que completen el capítol dedicat a la prehistòria del país que, segles més tard, coneixerem com a Catalunya, el doctor Molist escriu: "Els temps convulsos que viu la societat actual, que observa amb inquietud fenòmens com ara les fortes onades migratòries, el maltractament de la naturalesa o la distribució desigual de l’explotació dels recursos, reforcen la necessitat de mirar el passat per conèixer i precisar les respostes dels grups humans a fenòmens similars..." "La necessitat de mirar el passat", el més llunyà (aquell que Ramon d’Abadal, un home savi i sense manies, en deia pre-Catalunya) i el més proper, el que vivim avui amb estupefacció. Mentre uns quants publicistes i historiadors marginals ja donaven per liquidada la història, morta a mans de nacionalistes perversos i marxistes irredempts, aquest llibre, l’entrevista al monjo i historiador Hilari Raguer (ARA, 4 de novembre), o el llegat que ens han deixat Josep Fontana i Eva Serra (llegiu l’admirable i reivindicativa presentació que el doctor Joaquim Albareda ha fet dels seus treballs, aplegats en el llibre pòstum, que Eumo ofereix a tots els ciutadans interessats en la nostra història), ens demostren que necessitem ser conscients, críticament conscients, del nostre passat, més llunyà i més recent, en el nostre entorn, peninsular i europeu, no només per entendre què està succeint, sinó per què està succeint i quins són els actors i les forces que ens fan viure i donen sentit i contingut a moltes de les nostres accions.

]]> <![CDATA[Pactistes i contrafactors]]> Ha mort la gran historiadora de les nostres Constitucions i altres drets, dels capítols i actes de cort i del paper de la Junta de Braços. La gran historiadora dels conflictes entre pagesos i senyors, de la Revolta dels Segadors, dels canvis i problemes socials d’una Catalunya d’incunables. Ha mort Eva Serra.

]]> <![CDATA[Eva, Blanca, Dolors]]> "No és la història del poder,

]]> <![CDATA[Un mestratge intel·lectual i humà des de l’amor al país]]> Fa uns mesos, l’Eva Serra em va citar Ramon Llull per explicar que sense amor, com insistia el pensador medieval català, no és possible el coneixement. L’Eva va exercir un profund amor a Catalunya i a tots els Països Catalans, a la gent i a la història. Sí, a la història amb lletra petita, la viscuda, la que és experimentada pel poble menut i s’ha de reconstruir des de les fonts d’arxiu.

]]> <![CDATA[Eva Serra: reconstruir la història col·lectiva]]>

Eva Serra i Puig, nascuda el 1942 i morta ahir, filla de l’historiador Josep de Calassanç Serra i Ràfols, ha deixat una obra historiogràfica cabdal. Professora de la UAB, la UPF i la UB i membre de l’IEC, va centrar el seu treball a explicar els fonaments de la Catalunya moderna (segles XVI i XVII), uns segles que s’anomenaven de decadència i que eren un autèntic erm historiogràfic sobre el qual Pierre Vilar va cridar l’atenció amb la seva Catalunya dins l’Espanya moderna (1964).

]]> <![CDATA[Mor Eva Serra, històrica militant de l'esquerra independentista]]>

La historiadora Eva Serra i Puig (Barcelona, 1942), militant històrica de l'esquerra independentista, ha mort avui als 75 anys. Filla de l'arqueòleg Josep Serra i Ràfols –deixeble de Pere Bosch i Gimpera–, i germana de l'exfundador del PSAN Josep Serra i Puig, exiliat a la Catalunya Nord i mort el 2011, Eva Serra va ser militant durant els anys seixanta del Front Nacional de Catalunya, però el 1968 va abandonar el partit per marxar al PSAN. El 1974 va participar en l'escissió del PSAN-P, que el 1978 es va transformar en Independentistes dels Països Catalans (IPC).

]]>