El Mediterrani és un mar que s’escalfa molt més ràpid que d'altres, un 20% més –la temperatura augmenta aproximadament 0,4 graus cada dècada–. Des del 1980 s’ha escalfat 1,1 graus. No és casualitat, però, que aquest fet coincideixi amb l’arribada de moltes espècies d’algues estrangeres. Des del 1990, s’estenen una mitjana de 26 quilòmetres quadrats per any. No podríem distingir-ne més d'un parell, però en els dos darrers segles han arribat 163 espècies d’algues no natives. Són només les que ha identificat l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea) en un estudi que constata l’expansió de les algues d’origen tropical i subtropical a un ritme imparable. Això no obstant, la incertesa sobre si aquest augment de temperatura realment afavoreix l’expansió i l’impacte de macroalgues foranes al Mediterrani continua present. És possible que s’adaptin a la temperatura d’aquest mar i s’expandeixin si provenen de llocs amb aigües molt més càlides? Per què són les que més avancen? Com arriben?

La responsable de cuina de l'establiment L'Espiga d'Or de Tarragona, Paula Lopez-Hervás Catalá, explica com preparar a casa una recepta saludable, energètica i bona, que recomana especialment de cuinar i menjar al moment, però que també es pot desar a la nevera fins a dos dies més. És una proposta versàtil, que va bé com a acompanyament o com a plat principal.

Abans no sabíem gairebé res de les algues i quan les vèiem acostar-se a la vora de la platja a molts ens feia angúnia banyar-nos, perquè tenen una textura gelatinosa i desprenen una olor molt forta. Va caldre que la gastronomia japonesa s’establís fermament a casa nostra perquè ens traguéssim una mica de sobre els prejudicis i obríssim la boca per deixar-les entrar. Encara avui hi ha qui (sobretot entre els més grans) es resisteix a tastar la seva textura gelatinosa i el seu gust marí. Però la invasió és silenciosa i ja no es pot evitar que aquestes cintes allargades comparteixin prestatge amb altres ingredients a les neveres del supermercat i a les cartes dels restaurants. A banda de l’alga nori assecada per fer els famosos makis, n’han arribat d’altres: el kombu, el wakame, l’enciam de mar i la salicòrnia, un conjunt de varietats autoritzades per al consum humà, que les converteix en ingredients per a amanides, sopes, pestos o sucs o com a acompanyaments originals.

Mèxic intentarà desviar el sargàs a alta mar per protegir les costes caribenyes l'estat de Quintana Roo, al sud-est del país, tal com ha anunciat el ministre de Medi Ambient i Recursos Naturals, Rafael Pacchiano. Les investigadores Marta García i Brigitta Ine van Tussenbroek, de l'Institut de Ciències del Mar de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), a Puerto Morelos, zona ubicada a Quintana Roo, consideren que l'arribada massiva d'aquesta macroalga pot suposar un desastre ecològic.

Una persona i una alga semblen coses diferents. I ho són, però en alguns casos no tant com indiquen les aparences. Per exemple (i sense ànim d’ofendre): una alga verda i qui llegeix aquestes línies us assembleu més que una alga verda i una alga bruna. Aquesta constatació, com és natural, no prové del sentit comú sinó d’un dels prodigis del nostre temps: l’anàlisi genètica. Això evidencia, doncs, un fet sorprenent: el món de les algues és tan divers que "el concepte 'alga' no existeix", assegura Enric Ballesteros, investigador del Centre d’Estudis Avançats de Blanes del CSIC. Ballesteros es refereix, evidentment, al fet que no hi ha cap definició científica que sigui capaç d’abastar els tres tipus de grans algues que es coneixen: les verdes, les brunes i les vermelles. Només des del punt de vista de la cultura popular es pot definir una alga com un ésser viu aquàtic que no fa flors i que utilitza la llum solar per fer fotosíntesi i generar la pròpia matèria orgànica a partir dels nutrients de l’entorn.