L’arquitecta Olga Felip (Girona, 1980) fa servir la paraula tempo durant la conversa, per com el covid va provocar una aturada en les obres d’un barri cultural a Londres que van projectar amb altres estudis i per com, malgrat tot, se sent “força positiva” amb les expectatives dels pròxims mesos. Però sobretot la fa servir per explicar com, malgrat que la professió d’arquitecta és molt absorbent, manté una amistat “molt constant” amb Anna Vila des de la llar d’infants. “És la meva primera amistat, si vaig als records d’infància, és la primera amiga que em ve al cap”, afirma Olga Felip. Les dues amigues van estudiar plegades a primària i secundària fins que van anar a la universitat i els seus camins es van dividir: l’una va entrar a l’Escola d’Arquitectura de la UPC i l’altra a la Facultat de Biologia de la UB. “El tempo de les nostres vides va agafar ritmes diferents, però sempre vam mantenir el contacte i ens vam anar veient”, explica. Quan es troben, els agrada passar temps juntes, no els cal fer res especial. “Ens trobem simplement per estar juntes i compartir el que ens va passant a la vida”. A més de l’amistat que les uneix, l’Anna és el “pal de paller” del grup que formen amb dues amigues més, la Didi i la Berta. “Ens intentem trobar almenys per l’aniversari de cadascuna i mantenir aquest contacte és, almenys per a mi, molt necessari”, explica. Durant els mesos de l’estat d’alarma es van trobar telemàticament. “Potser fins i tot vam fer meets amb més freqüència del que fèiem normalment, perquè han sigut moments molt difícils”.

Al dramaturg Marc Rosich li va costar acceptar la proposta de l’ARA: no volia que amb la tria d’amistats que implica aquesta secció quedessin fora altres membres de la seva “segona família”, com diu ell mateix. Així que a més de la productora teatral de La Brutal, Mireia Farrarons, i l’actriu de la companyia Parking Shakespeare Ester Cort, amb les quals apareix a la fotografia, cal afegir-hi molts més noms: “Hi ha els històrics Íngrid Marín i Jordi Andújar, que conec des que fèiem teatre amateur; els amics de l’ànima Sergio Fioravanti i Juan Antonio García Oliver, que són dos dels meus grans crítics. També actors amb qui tens vincles forts com Roberto G. Alonso i Oriol Genís, i els també dramaturgs Marilia Samper i Llàtzer Garcia”, explica. “La meva amiga dramaturga Victoria Szpunberg em diria: « Eres un promiscuo, tienes demasiados buenos amigos. Estoy muy celosa, tienes más mejores amigos que yo »”, subratlla.

Molts dels amics de qui parla Marcel·lí Antúnez també són artistes: recorda “els vincles emotius forts”, com diu ell mateix, amb el desaparegut Carles Santos i els lligams que ha forjat amb l’australià d’origen grec Stelarc, famós perquè es va implantar una tercera orella en un braç, en els festivals on han coincidint al llarg dels anys. També parla de Carlus Padrissa i Pera Tantiñá, amb qui va fundar La Fura dels Baus. Entre tots ells vol posar en relleu l’amistat que manté viva amb Sergi Caballero i Pau Nubiola, perquè el fruit del seu treball al col·lectiu Los Rinos es pot veure per primera vegada en públic a l’exposició del Macba Acció. Una història provisional dels 90. “Tenim una amistat una mica enamoradissa, va ser com un amor a primer vista -explica Antúnez-. Acostumem a veure’ns un parell o tres de cops a l’any -explica-, o més. Cadascú ha tingut vides diferents que s’han desenvolupat per camins que ningú s’esperava en aquell moment. El Sergi va fer el Sónar just després de deixar Los Rinos, i també ha fet una marca de vins a Mallorca, 4kilos; i el Pau va marxar a viure als Estats Units dos anys després, i va estar casat amb una dona d’allà i fent vida d’artista i pintor”.

L’artista Santi Moix viu entre Nova York i Barcelona i veu la parella d’amics que formen Josep Ribas i Roser Tiana com “una casa”, afirma. “Amb els anys que no he estat vivint aquí i que no venia amb la freqüència amb què ho faig ara, de sobte és com si m’estiguessin esperant. Amb el Josep i la Roser he tingut la sensació d’una casa que t’està esperant”, explica. Roser Tiana presideix una destacada agència de comunicació i relacions públiques i Josep Ribas és el subdirector general d’Universitats. “El meu lligam amb ells ve de quan era molt petit, de l’etapa de l’escoltisme. També compartim una casa al Pirineu, i entre els dos fan una combinació perfecta”, explica Moix. Del Josep destaca “el silenci i una ironia especial, és un gran observador i molt somiador”, mentre que creu que la Roser “està enfadada amb el món, viu de la queixa contínua”. També creu que és “una força de la naturalesa amb una gran curiositat, i té molta por d’adormir-se”. En la fotografia que il·lustra aquestes línies són a l’absis de l’església de Saurí, que Moix va pintar fa pocs anys, i també s’han trobat a Nova York. “M’han vingut a veure en els moments bons i en els que a vegades estàs més fràgil. Són persones que et marquen el paisatge del lloc d’on vens i el del lloc on ets, i t’ajuden a créixer”, explica. “Són una victòria de l’amor”, subratlla.

Pujar al cim del món, com ha fet l’alpinista Ferran Latorre, el primer català a fer els 14 cims de 8.000 metres, deu ser una d’aquelles ocasions en què un no pot evitar preguntar-se sobre el perquè de tot plegat. Però Ferran Latorre té un interlocutor de luxe per parlar de qüestions existencials i de l’origen de l’univers, el físic i doctor en mecànica computacional i matemàtica aplicada per la UPC Oriol Guasch. “L’admiro i l’envejo per tot un seguit de coses que ell ha arribat a entendre i jo no”, afirma Ferran Latorre de qui considera el seu millor amic. “Soc molt pesat i li pregunto molts cops per què som aquí i com són el món i l’Univers”, subratlla. Ferran Latorre també va estudiar una carrera científica, enginyeria industrial, però es penedeix de no haver fet la mateixa carrera que el seu amic, que actualment és catedràtic a La Salle, i aprofundir en els seus coneixements científics.

La Viqui Molins va conèixer el Bakali en una de les visites que fa cada setmana a la presó des de fa molts i molts anys. Un funcionari li va comentar que havia arribat un noi que tenia la moral molt baixa, i al cap de pocs minuts ja parlava amb ell: “Em va dir dues frases que em van arribar al cor: «Tant me fa sortir de la presó perquè ningú m’espera a fora» i «Tant me fa morir-me perquè ningú em plorarà». I el que em va sortir al sentir aquelles paraules va ser abraçar-lo i preguntar-li si volia ser el meu amic, perquè jo sí que ho volia”. Les trobades van continuar i, tot i que en un principi el Bakali es mostrava “esquerp i estranyat”, amb el temps van anar agafant confiança: “Un dia em va regalar una manualitat de fusta que havia fet i em va dir que gràcies a mi havia recuperat les ganes de viure. Era la primera vegada en la seva vida que feia un regal a algú”.

Han passat molts anys des que Clara Moraleda feia sisè de primària -va néixer el 1994-, però recorda que va ser llavors quan va viure el primer desengany de la seva vida. “Tenia al cap el mite de l’ànima bessona, allò que passa a les pel·lis, en què tothom té una gran amiga. Jo buscava trobar-la com una desesperada. Fins que una professora, que es deia Olga Ripoll, em va dir: «Clara, d’amigues n’hi ha moltes. Hi ha l’amiga per anar a prendre alguna cosa, l’amiga per anar al cine, l’amiga per xerrar d’amors... No pots exigir-li tot a una sola persona». Aquell consell em va calmar molt. Des de llavors considero que tinc moltes amistats, però sé per a què i per a quin moment les tinc”, explica l’actriu barcelonina.

L’amistat que uneix les actrius Sílvia Marsó, Carme Elias i Carme Sansa s’ha consolidat al llarg dels més de 20 anys que fa que dura, però es va forjar al voltant d’un element líquid i fugisser, ja que es van conèixer amb motiu de la sèrie de TV3 Dones d’aigua, en què van interpretar tres dones que heretaven unes termes. “Vam agafar tanta complicitat perquè la sèrie es va gravar al balneari Termes Montbrió, perquè els nostres personatges l’heretaven d’una dona que no coneixien, i estàvem tot el dia ficades a les habitacions de cadascuna, a la piscina…”, afirma Sílvia Marsó. “Estudiàvem juntes -explica-, dinàvem i sopàvem juntes, ens ho vam passar molt bé durant el rodatge”, subratlla. Amb Carme Elias havia coincidit abans al programa de Guillermo Summers i Ignacio Salas Y sin embargo te quiero, però no havien intimat tant, mentre que amb Carme Sansa hi coincidirà a la tardor al TNC a les ordres de Xavier Albertí al muntatge L’emperadriu del Paral·lel. I les diferents edats es van convertir en un valor afegit. “Tenim la peculiaritat que ens portem 10 anys cadascuna, i això ens va fer pensar que som de tres generacions diferents, però ens va demostrar que podem tenir la mateixa amistat i la mateixa complicitat que si tinguéssim la mateixa. Això passa molt a la nostra professió, no és tan habitual a fora”. Sílvia Marsó té una gran estima per la feina de les seves amigues i també nodreixen el seu desig de seguir aprenent: “Sempre que actuen vaig a veure-les, perquè aprenc molt d’elles com a actriu, són molt bones actrius”, explica.

“No sé per què vam connectar tant. Diria que és l’únic amic que he tingut amb una diferència d’edat tan gran, però sovint les millors amistats són les que no tenen explicació”. Adam Martín tot just feia els seus primers passos com a periodista quan es va creuar per primer cop amb Joan Barril pels passadissos de Ràdio Barcelona, “un senyor vestit de blanc que fumava puros i inspirava molt respecte”. En aquella època Barril col·laborava en el programa d’Iñaki Gabilondo i la seva amistat va néixer de manera força casual. La primera vegada que es van asseure a parlar va ser per una consulta professional: “M’havien fet una proposta per treballar a Madrid, en un programa desastrós d’Antena3 que es deia Patito feo, i vaig pensar que un intel·lectual-periodista com ell m’aconsellaria bé. Primer em va dir que de cap manera, però quan li vaig explicar el que em pagaven em va dir que endavant. Va ser una injecció de realisme...” La segona trobada va ser més trivial: “Em va demanar que l’ajudés amb el seu telèfon, en una època en què els mòbils començaven a tenir internet. I va estar tan content que funcionés que em va convidar a dinar. A partir d’aquí va començar una amistat que va ser una amistat de molt restaurant, de menjar i beure bé. Perquè el Joan posava el plaer gairebé per sobre de tot”.

Les amistats que ha triat l’actor Jordi Vidal no són ni dues ni tres, sinó tots els amics amb qui manté el contacte des dels anys de preescolar, i els amics dels amics que es van afegir a la colla més endavant durant els anys universitaris: “Vam estudiar en una escola concertada, des del parvulari fins a COU –afirma Vidal–. Anàvem a l’Escola del Clot, som els del Clot, i ens seguim veient, encara que no amb la mateixa freqüència que quan teníem 20 anys”. I se segueix sorprenent cada vegada que veu la fotografia que il·lustra aquest article, perquè és d’una barbacoa que va organitzar per a ells tres setmanes abans de l’esclat de l’estat d’alarma, quan encara no calia afegir adjectius a la normalitat.

La jota és una lletra de l’abecedari, una música tradicional i també el nom de la casa que la jugadora de bàsquet i subcampiona olímpica Laia Palau va compartir fa gairebé 20 anys amb tres amics que representen per a ella la seva “essència”, com diu ella mateixa. Aquests amics són la millor amiga de l’institut, la Dolça; la millor amiga de la universitat, l’Eli; i l’únic noi del grup, el Roger, que hi va arribar perquè era amic d’elles i necessitava habitatge. Com que vivien a la Jota ells es feien dir els joteros. També es deia Jota una de les dues gates que tenien, i l’estima és tan profunda que més endavant Palau es va tatuar una jota en un peu. Aquella casa són en realitat uns baixos, però eren en un carrer de vianants i sobretot tenien un bon pati, amb un llimoner, un nesprer i un gessamí. “Era gairebé com tenir un palau”, explica. El pati era prou bo perquè hi poguessin organitzar asados, i les tradicionals festes de primavera i de Sant Joan, que eren sonades. “Fins i tot havíem organitzat concerts d’òpera al pati”, subratlla. “Vam tenir molta sort –afegeix–, perquè tots érem molt joves i ens ho podíem permetre. No sé si avui hi ha gaire gent que amb 21 o 22 anys se’n vagi de casa”. Per a Laia Palau aquells anys també representen “l’efervescència cultural de Barcelona”, perquè els membres del grup tenien interessos molt diversos i acostumaven a anar a veure exposicions i a concerts, i també van estar vinculats amb els casals d’Horta.

Després d’haver tingut un accident de trànsit que el va deixar en cadira de rodes, Quico Tur va tenir el primer contacte amb el tenis durant la seva recuperació a l’Institut Guttmann. I va ser Jose Aguado, que llavors dirigia l’Escola de Tenis en Cadira de Rodes de la Federació Catalana, qui va intuir que tenia un talent especial. “El bàsquet no era el meu fort, la natació m’avorria... i amb el tenis, en canvi, em sentia molt més còmode. Ara, si el Jose no m’hagués animat a continuar jugant, potser ho hauria deixat”. Des d’aquell moment el tenis es va convertir en un dels motors de la seva vida: va participar en quatre edicions dels Jocs Paralímpics -també tenia gairebé assegurada la classificació per a Tòquio abans que la pandèmia obligués a suspendre els Jocs- i encara avui, amb 43 anys, continua competint al màxim nivell, amb el patrocini de la Fundació Jesús Serra. A l’hora de mirar enrere, assenyala dos noms vitals en aquesta carrera esportiva: Marina Bronchales, la seva entrenadora actual, i el Jose, la persona que li va donar la primera empenta: “Ell va ser com un pare, perquè em va agafar tot just després de l’accident, i va veure tota la meva evolució en uns anys molt complicats en què passes de rebre una patacada molt forta a adonar-te que vas tirant endavant, tant en la part personal com en el tenis. Va saber guiar tota aquella motivació que tenia i gràcies a ell vaig treure el millor de mi”. Del Jose en recorda “moltes hores compartides, d’avions, d’hotels i d’entrenaments al club” i el seu compromís amb la millora dels seus jugadors: “Em va ensenyar els fonaments bàsics del tenis. I sempre ens ajudava: a banda d’entrenar-nos intentava que tinguéssim el millor material, buscava recursos econòmics perquè poguéssim sortir a competir...”

Tot i que la conversa és telefònica, quan un sent la veu de Lluïsa Castell de seguida recorda la seva capacitat tant per fer riure com per emocionar al teatre, la televisió i el cinema. En la seva història d’amistat hi ha alegries, però també dolor i el coratge, com els camps cremats on el blat torna a brotar de la cançó de Jacques Brel. L’altre protagonista és el director de càsting Pep Armengol. Es van retrobar com a amics després de la mort als 18 anys de la filla que tenien en comú. “Sempre diem que la Júlia ens ha unit un altre cop”, afirma Lluïsa Castell. “És bonic que de cop i volta la vida ho posa tot a lloc i quan no t’imaginaves que tornaries a ser amiga d’aquella persona, passa”, explica. La relació d’amistat entre ells té un altre vessant i és que també comparteixen els nets de la filla que Armengol va tenir en una relació anterior. “Aquesta filla jo també la vaig criar. De fet, forma part de la meva família i pels nens soc una altra de les seves àvies".

Pau Capell no té cap amic sedentari. Mentre s’entrena dalt d’una bicicleta estàtica, el millor corredor del món de curses de muntanya de llarga distància explica que el seu cercle d’amistats està molt vinculat a l’esport. “La meva vida està lligada a la muntanya i gairebé totes les meves aficions, a part de córrer, són esportives. Amb els meus amics compartim la passió per l’esport i juguem a golf i a pàdel. També tinc amics de quan era petit que no estan lligats al món de l’esport professional però que són molt actius. Amics de veritat, vull dir. Els coneguts ja seria una altra cosa”, assegura l’atleta.

«Diuen les velles llengües que al llarg de la vida, de companys i companyes se'n tenen molts, però que les veritables amistats es poden comptar amb els dits de les mans.

Les amistats poden néixer en qualsevol terreny sempre que estigui ben adobat, també el d’una relació sentimental. I malgrat que la promesa de seguir sent amics després de la ruptura d’una parella sovint es trenca amb facilitat, hi ha casos en què aquesta evolució fructifica i se solidifica fins a convertir-se en un lligam sòlid amb els anys. El director i dramaturg Guillem Clua n’és un molt bon exemple. Un dels seus millors amics és el Víctor Josep, amb qui fa més de 15 anys va mantenir una relació sentimental que el va marcar. “Va ser la meva primera parella important, amb qui vaig conviure durant cinc anys. Vam tenir una relació molt maca”, explica Clua, autor d’espectacles com Justícia, que la temporada passada es va poder veure al Teatre Nacional de Catalunya.

“Si tinc una amistat més especial que una altra? Ui! Tothom s’enriu de mi perquè sempre dic: «La meva millor amiga tal, la meva millor amiga qual...». I la gent em pregunta: però quantes en tens? Faig servir molt aquesta expressió”, comenta entre rialles la Núria Graham, una de les veus imprescindibles de folk-pop fet a casa nostra. “Amb una de les meves millors amigues anem juntes des de la guarderia. Una de les coses màgiques de conservar alguns amics de la infància és que som persones que no ens movem en uns mateixos ambients, ni tenim els mateixos interessos. I això és molt bonic”, subratlla. Quan parla de les seves amistats, a la Núria li ve al cap una cançó, Toilet chronicles, un dels temes del seu nou disc, que interpretarà demà al Parc del Fòrum de Barcelona dins del cicle de concerts Nits del Fòrum impulsat pel Primavera Sound. “Si els meus amics són una cançó, sens dubte, són aquesta”. Per la compositora és el senzill més especial de Marjorie, el seu tercer àlbum, ja que va néixer com a resposta als seus amics i membres de la banda vigatana Power Burkas. “Es tracta d’una versió que he fet d’una cançó que es diu Amor de garrafa que va escriure el meu exnòvio, el Marcel Pujols. Parla d’un amor que al final s’ha acabat convertint en una gran amistat. No vaig traduir la seva lletra sinó que vaig escriure una resposta. A banda d’un dels pilars de la meva vida, els meus amics són també una font d’inspiració”.

Jordi Arilla i Nani Roma han compartit 19 edicions del Dakar, des que el primer es va convertir en el mànager del pilot de Folgueroles l’any 2001. “Ell va ser la persona que em va venir a buscar per fer l’equip Repsol Movistar, i en aquests 20 anys s’ha convertit, també, en un amic”, explica Nani Roma. Durant tot aquest temps han viscut experiències de tots colors. Les victòries dels anys 2004 (en motos) i 2014 (en cotxes) els van portar moments de gran felicitat, però també han patit algunes situacions dramàtiques: etapes d’extrema duresa al desert, problemes mecànics de tot tipus, i sobretot les caigudes i accidents tan habituals en el ral·li més exigent del món. L’últim ensurt important va ser en el Dakar de fa un parell d’anys, quan el pilot va quedar inconscient, amb el peu a sobre de l’accelerador, i el seu cotxe va fer diverses voltes de campana. “En el nostre esport, vius situacions molt extremes. Hi ha dies de lesions, d’hospitals... i compartir tot això enforteix les relacions”. A les dificultats purament tècniques de la prova s’hi suma una forta pressió, ja que en només dues setmanes de competició els pilots han de demostrar als seus equips i patrocinadors que ha valgut la pena apostar per ells. “Quan guanyes, tothom vol estar amb tu, tothom et pica l’esquena i totes les marques volen aparèixer al costat del teu nom; ara bé, quan no guanyes, de sobte mires enrere i només et queden els amics de veritat. I el Jordi sempre ha estat allà, en els bons i en els mals moments”.

Les amistats en un cos de bombers són intenses, per les experiències compartides al llarg dels anys i les situacions extremes viscudes que fan que, a vegades, alguns companys marxin tràgicament i prematurament. Josep Pallàs va ser l’únic supervivent del GRAF Lleida en l’incendi d’Horta de Sant Joan, i en lloc de parlar d’un amic concret, parla de la pinya que formen els bombers, i també vol homenatjar el Ferran i el Julio, dos bombers que van morir en una allau a Geòrgia al març durant un viatge personal. L’un treballava al parc de Sort i l’altre al de Pont de Suert. “Els noms d’aquests companys encapçalen una llista amb molts més”, lamenta Josep Pallàs. "A vegades, més que la tristor, et queda el bon gust de boca d'haver conegut persones com ells", subratlla.

Els estius de la Yolanda Sey han canviat molt amb els anys. “Vaig créixer a Hostalets de Balenyà, que és un poble bastant petit. Recordo que estava tot el dia a la piscina municipal amb les amigues i no fèiem res més. Tinc la sensació que llavors els estius duraven molt. I ara se’m fan molt curts”, explica. I és que d’ençà que va marxar del poble on va créixer per formar-se com a actriu i cantant a l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia a Barcelona, la tranquil·litat estiuenca es va acabar. La Yolanda integra, juntament amb les seves germanes Edna i Kathy, el grup The Sey Sisters, és presentadora del programa El Llenguado de TV3 i ha participat en obres com Els Jocs Florals de Canprosa o La tienda de los horrores. “L’estiu és l’època que treballem més. Ara els gaudeixo treballant, però d’una altra manera. Tot i que aquest any faré més vacances. Aquest agost tenim pocs concerts. És una època bastant difícil, no només per la poca feina que tenim sinó per la poca feina que es preveu que hi haurà”, comenta. “El més difícil d’acceptar és que la tardor no anirà tan bé, seguirem sense tenir concerts... Però tinc l’esperança que els rodatges i l’audiovisual segueixin endavant”, confia la cantant.