El cos d'un tirà té vida material i política post mortem. Explica moltes coses sobre les societats que es creen després de la seva mort, i decidir què fer amb els cadàvers dels botxins acostuma a ser una qüestió incòmoda. Aquest divendres, 20 de novembre, farà 45 anys que va morir Franco. Alguns nostàlgics preparen misses, peregrinatges i trobades per homenatjar-lo al Valle de los Caídos i al cementiri públic de Mingorrubio, on el cadàver del dictador va ser traslladat l'octubre de l'any passat després d'un llarg estira-i-arronsa amb els seus hereus i la Fundación Francisco Franco. Les seves restes ara són al mausoleu familiar, ¿però es pot considerar que són patrimoni? ¿El govern ha de vetllar perquè sigui un lloc de memòria antifeixista i evitar que es converteixi en un lloc d'exaltació a la dictadura? ¿O la seva tomba és privada?

Wenceslau Dutrem era bastant feliç a Mèxic. A la capital mexicana, aquest barceloní que havia fugit d’Espanya després de la Guerra Civil, ja que era militant del PSUC, feia de professor universitari i havia fundat uns laboratoris. Home d’esquerres, havia fet amistat amb Lev Trotski, el famós dirigent bolxevic que va acabar els seus dies en terres mexicanes, després de convertir-se en un jueu errant, fugint d’un Stalin que el volia mort. I el va veure mort, de fet. L’agost del 1940, un agent soviètic, el català Ramon Mercader, va acabar amb la seva vida d’un cop de piolet. Dutrem va intentar salvar la vida del revolucionari, però un cop va entrar a la sala on Trotski lluitava per la seva vida, va trobar-se amb l’assassí agredit pels amics del ferit. Dutrem ja l’havia vist, a aquell home, que s’havia guanyat la confiança de Trotski fent-se passar per un ciutadà belga. Per aquest motiu va quedar-se de pedra quan l’assassí, quan el va veure, li va demanar al català que li salvés la vida. “Fill de puta, ¿havies de ser català?”, va respondre-li el doctor.

Els treballadors de l’Hôtel Lutetia tenien la capacitat de convertir-se en estàtues quan calia, com si fossin gàrgoles de Notre-Dame. Quan veien sortir un client plorant, quan en una habitació es trencaven plats entre insults o arribava un artista begut, ells miraven cap a un punt llunyà, cap a l’infinit. No veien res, no sentien res, no deien res. Calia respectar els clients, molts d’ells gent estrafolària. Malgrat que passaven els anys i l’hotel no es renovava, molts artistes continuaven escollint el Lutetia per fer-hi nit. Com si fos una tradició o volguessin que se’ls encomanés el talent de les altres persones que hi havien dormit. El Lutetia va passar a ser un dels símbols d’aquell París intel·lectual en què artistes de tots els racons del món veien sortir el sol plegats després de nits intentant demostrar com canviarien l’art. Pocs ho feien. Com pocs poden dormir avui al Lutetia, un hotel que ha perdut part de la màgia del passat.

La poca gent que passava per la platja a prop del poblet de Kill Devil Hills el desembre del 1903 miraven amb curiositat una caseta de fusta que havia aparegut al mig del no-res, a mig camí entre l’aigua i un petit bosc. A principis del segle XX, a les illes Outer Banks no hi vivia gaire gent. Aquest conjunt d’illes davant de la costa de Carolina del Nord no eren un lloc còmode: eren famoses pel fort vent que hi bufa i pels terribles corrents marítims. De fet, parlar dels Outer Banks entre mariners era parlar de naufragis. I avui en dia un dels museus de la zona està dedicat, precisament, als vaixells que porten segles enfonsant-se davant les seves costes. L’altre gran museu, en canvi, està dedicat als personatges que van aixecar aquella caseta de fusta el 1903: els germans Wright. El desembre d’aquell any, aquests germans d’Ohio van fer el primer vol amb un aparell tripulat en una platja a prop de Kill Devil Hills. La primera aeronau, el primer avió, s’amagava en aquella caseta de fusta.

Amb una ampolla de vodka amagada dins d’una bossa de paper, dos senyors d’uns 50 anys criden asseguts en un banc. Quan no parles rus, a vegades costa saber si ets davant una conversa amistosa o una baralla, amb aquells cops de veu tan forts. Els dos senyors, que ja no caminen recte quan s’aixequen del banc, s’acosten a un turista que fa una fotografia d’un monument al mig del parc, i li diuen amb una rialla: “ Pushkin, Pushkin... here kapput, here pam pam ”. Sí, el turista ja sap que, al Parc de Txernaia Retxka, Aleksandr Puixkin, un dels poetes més estimats a Rússia, va rebre un tret mentre es batia en duel amb un militar francès. Dos dies després, moria. El Parc de Txernaia Retxka s’ha convertit en un espai de pelegrinatge per a molts admiradors de Puixkin, un home amb una obra ben viva. Tant, que per a sorpresa del turista, els dos borratxos es posen a recitar poemes de Puixkin. I s’emocionen tant que s’obliden del turista mentre recitant eufòrics. Rússia és un país ple de genis folls.

El 1967 la discogràfica EMI pressionava els Beatles, que estaven gravant el seu àlbum Sgt. Pepper’s, perquè feia massa temps que no tenien material nou. El grup de Liverpool va solucionar-ho traient un senzill de doble cara amb dues cançons: Strawberry fields forever i Penny Lane. Malgrat que el senzill no va enfilar-se fins a la primera posició de les llistes, els dos temes han acabat mitificats pels admiradors del grup. Especialment Penny Lane, escrita per Paul McCartney i que fa un recorregut pels escenaris d’infantesa del músic al sud de Liverpool. La cançó, per cert, acabaria inclosa a finals d’any en l’LP Magical Mystery Tour.

Del 1949 al 1951 Felip d’Edimburg, el marit de la futura reina d’Anglaterra, va ser destinat a Malta. Membre de la marina britànica, Felip guardava bons records dels seus anys maltesos, ja que passava més temps torrant-se al sol i de festa que no pas posant ordre als vaixells de la flota. Felip i Elisabet, que també va ser bastant feliç a Malta abans que li toqués ser reina, vivien a la Villa Guardamangia, un edifici que actualment ha quedat tot vellet, en espera d’una remodelació. Per organitzar les seves festes, Felip solia visitar molts cops el negoci de la familia D’Amato, a St John’s Street, just al centre de La Valletta. Allà comprava un munt de vinils dels cantants i grups de moda, com les Andrews Sisters o Vaughn Monroe.

Diuen que Henri Matisse va tancar-se durant setmanes a la cambra número 35 del Grand Hotel Villa de France. Els treballadors no sabien què pensar, ja que els obria la porta tot tacat de pintura. Avui en dia, un dels quadres que va fer des de la finestra d’aquella habitació número 35 s’exposa a Moscou. Altres obres creades en aquelles setmanes de bogeria creativa a Tànger són a Nova York, París o Berlín.

Els historiadors s’han posat d’acord: a la finca de Chinameca, a l’estat mexicà de Morelos, Emiliano Zapata va ser assassinat el 10 d’abril del 1919, moment en què va deixar de ser un home per convertir-se en un símbol. Ara hi ha debats sobre en quin lloc exacte d’aquesta finca, bastant gran, Zapata va caure sota una pluja de bales. La major part de mexicans han decidit que seria sota un vell arc que, de fet, és ple de forats de bales, tot i que alguns experts consideren que la mort del revolucionari va ser en una altra entrada d’aquest edifici.

En pocs metres, la literatura surt al teu pas un cop i un altre, com si t’agafés la roba exigint que facis cas als llibres. Plaques, estàtues, llibreries... Cal ser molt cec per no comprendre que al centre de Lisboa la literatura ha decidit resistir i, si cal, et farà la traveta per fer-te caure de morros sobre un llibre obert. En un extrem hi tens la plaça de Luís de Camões, l’autor del gran poema èpic de les lletres portugueses, Os Lusíadas, que s’ho mira tot des de les altures d’una estàtua elegant. A 20 metres, s’enfot de tot el poeta António Ribeiro Chiado, que era contemporani de Camões però preferia una rialla a l’èpica. I davant de Riberio, amb aquella mirada impossible de desxifrar, Fernando Pessoa segueix prenent cafès a la terrassa d’A Brasileira, un cafè centenari on el gran escriptor portuguès solia anar. Tres estàtues de tres escriptors als paratges on van viure. I tot, ben a prop de la llibreria més vella del món, la Bertrand. En 100 metres, la literatura portuguesa s’ha fet forta al barri de Chiado, al carrer Garrett. Batejat, esclar, en honor a Almeida Garrett, un poeta romàntic.

El 6 d’abril del 1994 Paul Rusesabagina sopava amb el seu cunyat i la seva dona. Rusesabagina, director d’un l’hotel, celebrava que la dona del cunyat havia trobat feina quan van sentir una explosió llunyana. Espantat, va posar la ràdio, on deien que l’avió amb què volava el president de Ruanda havia rebut l’impacte d’un coet. Rusesabagina va acomiadar-se dels seus convidats, que van creure prudent marxar ràpid cap a casa. I no els va veure mai més vius. L’endemà va començar el genocidi que va causar més d’un milió de morts a Ruanda.

Quan tenia 20 anys, Chris Blackwell va sortir a navegar amb una petita embarcació. Nascut a Londres, Blackwell s’havia criat a Jamaica, on, en els últims anys de domini britànic sobre l’illa, els seus pares vivien com uns reis. El pare era militar i la mare, Blanche Lido, pertanyia a una família de jueus sefardites que, després de fugir de la península Ibèrica en temps dels Reis Catòlics, havien acabat qui sap com a Costa Rica. I d’allí havien fet el salt a Jamaica, on guanyaven diners amb les plantacions de rom. El jove Blackwell, doncs, vivia a cos de rei. Però aquell dia que va sortir a navegar la barca es va espatllar i ell gairebé es va ofegar. Va quedar sense sentit en una platja i un vell rastafari el va salvar. Aquell dia, el jove va descobrir la cultura rasta i va adonar-se que havia ignorat totalment què feien la majoria dels jamaicans. És a dir, els descendents d’esclaus africans.

Costa molt reservar la suite MacArthur de l’Hotel Manila. No vull espantar ningú, però si tens i et vols gastar 2.500 euros per nit, potser trobaràs que altres clients han sigut més ràpids. És el preu que cal pagar per dormir al mateix llit on ho va fer un dels generals més famosos de la història, Douglas MacArthur. Curiosament, la resta de l’hotel, considerat en el seu moment com un dels més luxosos del món, ara té un preu assequible, ja que pots dormir-hi per menys de 100 euros la nit. I així, amb sort, potser et deixen veure la suite de MacArthur, que no és una suite, és un apartament sencer amb cinc habitacions.

El Kaldi, un pastor d’Etiòpia del segle VI, sortia a passejar les seves cabres mig endormiscat cada matí. Un dia va observar com els animals semblaven plens d’energia després de mastegar una planta. Encuriosit, va provar aquells menuts fruits rodons i al cap de pocs minuts es notava més despert que altres dies. Aconsellat per la seva dona, va portar els fruits a un monestir, però els monjos van considerar que allò era cosa del diable i van llançar els fruits al foc. Però l’oloreta que sortia del foc els va agradar tant que van decidir absoldre de tot pecat el cafè. El van olorar, el van torrar i, finalment, van fer una beguda que els va canviar la vida. A Etiòpia tothom explica aquesta rondalla, orgullosos d’haver sigut els primers a descobrir el cafè.

Al pavelló Laugardalshöll sempre hi ha moviment. Un dia s’hi juga a handbol, l’endemà s’hi fa gimnàstica i a la nit hi ha un partit de bàsquet. El 1965 el govern islandès va inaugurar aquest pavelló de Reykjavík, amb capacitat per a 5.000 persones, per respondre a la creixent demanda de la societat islandesa, que volia fer esport. I com que la meitat de l’any el clima no permet fer-ne a l’aire lliure, calien instal·lacions com aquest pavelló, que avui dia no pot amagar que és fill dels anys 60, i té un estil en què no saps amb seguretat si t’agrada o no. Quan es va inaugurar, a Islàndia tothom donava per fet que de feina no els en faltaria, als seus responsables. Però no imaginaven que el pavelló seria recordat pels escacs.

El 1887 no va ser un any com els altres a l’Imperi Britànic. Feia 50 anys que la reina Victòria regnava i mig món es disposava a celebrar-ho. No tothom d’aquest mig món ho celebrava voluntàriament, ja que els britànics havien anat eixamplant el seu imperi sense demanar permís als habitants de les terres conquerides, esclar. La reina Victòria tampoc semblava tenir gaires ganes de celebrar-ho i més d’un cop va quedar-se adormida en plenes festes, però l’Imperi, que sabia que era una bona oportunitat per demostrar al planeta de quina pasta estaven fets els britànics, no va estar-se de res. Algunes ciutats, rius o cims van ser rebatejats amb el nom de la reina, milers de bustos amb el seu rostre es van enviar a tots els continents i en algunes ciutats es van fer grans obres per demostrar als ciutadans com era de bona la reina.