Un centenar de resplendents casetes blanques idèntiques amb patis florits distribuïdes en formació de ventall configuren l’incombustible llegat de la colònia industrial de la fàbrica Torras Hostench a Sarrià de Ter, a tocar de Girona. La colònia sembla plasmar l’ideari de “la caseta i l’hortet” que va popularitzar Francesc Macià, malgrat que el projecte fos aixecat en ple franquisme, que en va fer bandera de modernitat i bon tracte als treballadors. Els obrers de la fàbrica gaudien d’un habitatge de lloguer de 90 metres quadrats en dues plantes, enmig d’un pati d’uns 300 metres quadrats. L’hortet, numerat com les cases, era en un terreny proper i cada treballador cultivava la seva pròpia parcel·la. La casa, que en el fons pretenia fidelitzar l’obrer i fer-lo dependent de l’amo, va acabar sent propietat dels treballadors quan van arribar nous temps i noves formes de relació laboral. A diferència d’altres colònies o veïnats menys idíl·lics, d’on la gent ha acabat marxant per buscar habitatges més amplis, moderns i acollidors, a Sarrià de Ter moltes de les cases continuen en mans dels treballadors de la Torras o dels seus descendents, que valoren la qualitat de vida que els ofereix aquesta urbanització avant la lettre.

Pujar fins a Coll de Pradell (Berguedà) als anys 30 i 40 del segle passat no era gens fàcil. A peu o amb mula, era més d'una hora de camí des del poble de Vallcebre, i, a l'hivern, quan tot estava nevat, podia ser encara molt més feixuc. Allà, en una zona boscosa i aïllada, hi havia dues mines de carbó. Al seu voltant, els mateixos miners, quan no havien de picar les parets de la mina o destriar i netejar el carbó, s'hi van construir barraques per poder-hi dormir i descansar. La singularitat d'aquests precaris habitatges, a més de 1.600 metres d'altitud, és que no van ser temporals. Van tenir una pervivència molt llarga, des dels anys 30 fins als 70.

Fa temps que diferents entitats i associacions veïnals de l'Hospitalet de Llobregat acusen de desídia l'Ajuntament davant del patrimoni històric industrial i rural de la ciutat en benefici de la constant promoció immobiliària. Un dels últims casos més paradigmàtics és el de l'antic conjunt industrial de Cosme Toda, en què es construiran centenars d'habitatges. Només hi han deixat la nau principal, la de Can Batllori i de Can Llopis, la casa del director, dues xemeneies i els forns. A més, tot això quedarà amagat enmig d'un bosc d'edificis altíssims d'entre cinc i quinze plantes. "Tot i que darrerament hem aconseguit algunes petites victòries, anem de derrota en derrota", lamenta Manel Domínguez, president del Centre d'Estudis de l'Hospitalet.

La cadena de supermercats Bon Preu va adquirir fa uns mesos el complex de les històriques Caves Rondel, a Cervelló (Baix Llobregat), on ara té previst obrir-hi un nou hipermercat de la marca Esclat. L'edifici està inclòs en l'inventari de patrimoni arquitectònic de la Generalitat.

Encarant la C-241d des de Sarral cap a la Panadella, just a l’entrada de Santa Coloma de Queralt, crida l’atenció, als que s’hi fixen bé, una xemeneia de maó. Segur que molts dels lectors d’aquestes línies hi han passat per davant, pujant o baixant, i mai s’hi han fixat.

És un municipi força petit, Gandesa, per ser capital de comarca. Però té de tot. Trobo en una mateixa placeta del poble tres pastisseries! Una d’elles, la pastisseria Pujol, és del 1892, d’abans que es fes el celler motiu de la meva visita.

El Ricard Barba, un bon amic, es dedica a l’enginyeria de tramvies. Va començar treballant a la mítica Maquinista Terrestre i Marítima (MTM) i a Can Girona (Macosa) i ha participat en el disseny de tramvies de Barcelona, Dublín, Tenerife... Precisament a Tenerife va haver d’enfrontar-se al repte tecnològic de fer un tren per a una de les vies amb més pendent del món: tot el sistema de tracció, fre i control es va haver d’adaptar perquè el tramvia pugés i baixés sense patinar ni escalfar-se, i rodés amb tota seguretat.

Si s’hagués decidit ara, crec que uns quants dels tinglados del port de Barcelona no haurien anat a terra. L’enderroc d’aquests singulars magatzems coberts, que tenien la funció de protegir les mercaderies, va permetre, als primers anys de la democràcia, crear un gran espai davant del mar -ara un magnífic lloc de passeig i de lleure-, però es van perdre per sempre aquests unes construccions que eren part del patrimoni industrial de la capital de Catalunya. Sortosament, els barcelonins no han arraconat el barbarisme tinglado, una paraula que m’encanta, de la qual no es pot prescindir, sobretot en el seu sentit figurat.

Tinc la sensació de ser en un refugi antiaeri. No vaig desencaminat: el reusenc Xavier Amorós explica al llibre L’agulla en un paller que a la Guerra Civil, durant un bombardeig de l’aviació feixista, es va amagar al clot d’una bòbila dels afores de la ciutat de Reus.

Bellmunt és un plàcid poblet del Priorat d’uns 300 habitants (en els temps de més esplendor de les mines n’havia arribat a tenir 1.800). Així que hi arribo em crida l’atenció un conjunt de cases baixes, petites com el puny, enganxades l’una al costat de l’altra. No hi ha dubte: és la colònia obrera. Abans d’arribar al punt de trobada de les mines, ara museu, passo per un casalot. Tampoc ho dubto: és la Casa de l’Amo. M’informo que els amos de les mines no hi vivien, en aquest edifici modernista. Era la seu social de l’empresa: hi havia les oficines, el laboratori... Els treballadors hi acudien sovint a cobrar. Ara és un edifici buit. Es podria aprofitar com a espai d’activitats culturals ben diverses.

La cultura de l’oli va guanyant terreny. Conèixer els diferents olis d’oliva, el seus gustos, la seva procedència, la manera com s’elaboren... genera un interès creixent. Fins i tot algun restaurant del país ha incorporat una carta d’olis d’oliva, com qui té carta de vins. L’oleoturisme comprèn àmbits tan diversos com el paisatge, la gastronomia, els edificis dels molins i de les cooperatives, i la maquinària. Precisament l’edifici de la cooperativa i la maquinària són dos dels principals ingredients del Museu de l’Oli de Catalunya, un nou museu, inaugurat l’any 2016, situat a la Granadella. El museu forma part de l’extensa xarxa del mNACTEC (Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya).

“Als mariners holandesos se’ls feia malbé l’aigua dolça al vaixell, a finals del segle XVII... i esclar, un vaixell sense aigua per beure no va gaire lluny. Per això van començar a dur aiguardent ( eau de vie, encara ara ho diuen, a França). De fet, l’aiguardent el barrejaven amb l’aigua per poder-ne allargar la potabilitat. En aquella època el país que produïa més aiguardent era França, però un conflicte bèl·lic, a mitjans del segle XVII, amb Holanda va canviar els fluxos comercials dels dos països, i els holandesos van anar a buscar aiguardent més al sud, entre altres llocs al Camp de Tarragona, sobretot a Reus. Els vaixells, al segle XVIII, sortien de les platges de Salou i voltants -Torredembarra, Sant Salvador...- per dur aiguardent sobretot al nord d’Europa, i també a Amèrica”. M’ho explica Llorenç Ferrer, professor d’història contemporània de la UB.

Com un gran llibre, i cada full -cada museu temàtic- obert allà on s’ha desenvolupat especialment el sector industrial que explica. Així és com es va plantejar la creació, als anys 80, del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), sota el lideratge d’Eusebi Casanelles, que va dirigir-lo durant una bona colla d’anys. Va ser una decisió estratègica, sens dubte la millor manera d’explicar la Revolució Industrial a casa nostra.

Com tants pobles del país, Mollerussa està partit pel mig. Tan sols a la nit, quan quasi emmudeix, la carretera deixa de ser una barrera. Durant el dia, deunidó el trànsit que hi passa, tot i que l’A-2 n’absorbeix bona part. En canvi, l’estació del ferrocarril està gairebé sempre desèrtica. A l’andana hi veig més d’una paperera estomacada i dues o tres persones grans assegudes, amb cara de poca pressa. El tren hi passa molt de tant en tant. El rètol principal de l’estació diu “Mollerusa”, amb una sola s. “Plaça del Plà d’Urgell”, llegeixo una mica més enllà. Crec que el corrector també passa molt de tant en tant per aquest municipi. Tot passejant-hi veig algun edifici a mig construir i força establiments comercials tancats.

Baixa aigua per tot arreu, aquest any que ha plogut amb ganes. També pel canal de Seròs, que va ser construït entre els anys 1912 i 1914 per recollir aigua del Segre i dur-la fins al municipi d’Aitona, on fa un gran salt per produir electricitat. En els seus gairebé 30 quilòmetres de recorregut hi baixa molta més aigua (60 m( 3) /s) que la que es queda al mateix Segre (on ara és d’uns 5 m(3) /s de mitjana).

“Els estrangers queden molt sorpresos de la gran quantitat de marques de motos catalanes que tenim”, em diu el responsable del Museu de la Moto de Bassella, Estanis Soler. I cal dir que els estrangers constitueixen un nombre important dels visitants d’aquest museu: més del 50%.

Mai no em passava desapercebut Gerri de la Sal quan, amb la família, anàvem fins al capdamunt del Pallars Sobirà. Em sorprenia que el poble estigués tan atapeït de cases i, en canvi, a la vora del riu hi hagués una àmplia plana, amb les salines. No ha canviat gens, aquest poble. La carretera -impossible de desviar- el continua partint en dues meitats. I el pont romànic (segle XI), refet més d’una vegada, continua sent el camí d’accés fins a l’antic monestir de Santa Maria de Gerri, que amb molta probabilitat es va emplaçar aquí per explotar la sal, un apreciat conservant d’aliments que s’utilitzava com a moneda d’intercanvi. Els monjos del monestir -fins a 56 monjos hi havien arribat a viure, en l’època de més esplendor- rebien el delme, corresponent al deu per cent de la producció, de part de la població que treballava la sal.

“Parlar de Capdella és parlar avui de dues centrals, Capdella i Estany Gento-Sallente. Capdella va ser la primera gran central que es va posar en funcionament als Pirineus, l’any 1914, amb una potència de 31.000 kW i amb un salt de 836 metres, mentre que Estany Gento-Sallente és l’última gran central que s’ha posat en marxa als Pirineus, l’any 1985. Té una potència de 446.000 kW i un salt de 400 metres”, m’explica Joan Carles Alayo, que ha treballat a les empreses Hidroelèctrica de Cataluña, Enher i Endesa i és autor del llibre L’electricitat a Catalunya. 1875-1935.

Si és una fàbrica, ha d’estar a la vora del riu, em dic així que arribo a Viella. Efectivament, la localitzo al costat del riu (arriu, en aranès), al nucli antic de Viella. Passo per l’església de Sant Miquèu, un petit temple d’origen romànic, reformat posteriorment, on hi ha el Crist de Mijaran, una extraordinària talla romànica en fusta del segle XII. Pujant pel carrer ( carrèr, en aranès) Sarriulèra, al cap d’uns centenars de metres em crida l’atenció una caseta que té una roda dentada. No hi ha dubte: és la fàbrica de la llana.

Enfilo tranquil·lament la Vall Ferrera per arribar fins al petit poble pallarès d’Àreu, situat a més de 1.200 metres d’alçada. Aquesta és una de les rutes més habituals per accedir a la Pica d’Estats, però és ben poc transitada. L’únic que em fa aturar és un ramat de bens que travessa la carretera sense mirar a dreta i esquerra.