L’actriu Sílvia Bel recomana Cartes a un jove poeta (Ela Geminada, 2018), de Rainer Maria Rilke, un recull de deu cartes on l’autor reflexiona sobre la creació poètica. Franz Xaver Kappus, cadet de l’escola militar austrohongaresa, va escriure a Rilke per demanar-li consell sobre la poesia que havia començat a escriure, i d’aquesta petició en va néixer una relació epistolar que segons Bel conforma unes “lliçons sobre la vida, l’amor, la mort i la soledat, sobre el sentit i la raó de la creació artística”. L’actriu considera que el llibre que les recull “serà un consol per a qualsevol ànima sensible”.

Gemma Lienas ha escrit i ha llegit tants llibres que per recomanar-ne només un s’ho ha de pensar bé. Finalment es decanta per Toda pasión apagada (Alfaguara, 2016), una novel·la de la poeta i escriptora anglesa Vita Sackville-West que va llegir fa un any i mig. “Em va impressionar molt, tant per l’estil amb què està escrita com per la història que hi explica, sobretot tenint en compte que l’autora la va escriure el 1931”, diu la creadora del famós personatge de la Carlota. A Lienas, que és una gran activista feminista, un dels aspectes que més li agraden de la novel·la és el retrat que Sackville-West fa de la protagonista: “És una dona que ha estat sotmesa a les lleis patriarcals, és a dir, a l’obediència i submissió al marit. Però quan es queda sola agafa la paella pel mànec i dirigeix el seu destí”, explica.

Santiago Lorenzo es va dedicar al cinema durant molts anys, però actualment s’ha decantat per l’escriptura. El llibre que recomana és El laberinto español (1943), un assaig de l’hispanista anglès Gerald Brenan que retrata els antecedents socials i polítics de la Guerra Civil.

Artur Estrada, músic de Nueva Vulcano i fundador de la cooperativa de gestió cultural L’Afluent, té clar que Natalia Ginzburg és l’escriptora que vol recomanar per a aquest estiu. Triar un dels seus llibres, però, no li és fàcil. “ La ciutat i la casa [Club Editor, 2017] és l’últim llibre que vaig llegir i em va agradar molt, però si n’hagués d’escollir un per a l’estiu, triaria Les petites virtuts [Àtic dels Llibres, 2015]”, diu el músic. Estrada considera que la mirada de la novel·lista italiana és molt tràgica, i que els escrits curts que conformen Les petites virtuts el fan més apte per al clima estiuenc. “És més divertit i més lleuger. La deixa anar molt, se n’enriu de tothom”, explica.

L’escriptor i dramaturg mallorquí Sebastià Portell recomana l’única novel·la de Maria-Mercè Marçal, La passió segons Renée Vivien (1994), i rememora la figura d’aquesta poeta pionera parlant sobre l’amor entre dones. Portell es va inspirar en aquesta obra per escriure la seva última novel·la, Ariel i els cossos (Empúries, 2019). Ariel és un personatge que no està disposat a definir la seva identitat, i en l’obra de Marçal en trobem un de semblant: Vivien. “És una de les primeres representacions protoqueer de la literatura catalana”, diu el mallorquí.

Marta Orriols, autora de l’exitosa Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018), tria Visc, i visc, i visc (L’Altra, 2019), un llibre de memòries de la nord-irlandesa Maggie O’Farrell en què narra disset moments en els quals va estar a punt de morir. No és la primera obra d’O’Farrell que ha llegit. “Esperava aquest últim amb moltes ganes perquè he llegit els tres llibres anteriors. Aquest deu ser el lloc (L’Altra, 2017) em va entusiasmar especialment”, explica la guanyadora del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any. De la nord-irlandesa en destaca la capacitat de dibuixar bons personatges, el llenguatge personal i directe que utilitza i l’energia vital que desprèn.

Abans de trepitjar el Brasil, Bruno Oro va viatjar-hi literàriament a través de l’escriptura de John Updike. L’actor va descobrir aquest autor nord-americà mitjançant la novel·la Brasil, en què narra la història d’amor entre dues persones completament oposades. “És un relat molt bonic sobre l’atracció entre un noi de classe baixa i una noia pija de Rio de Janeiro”, explica Oro. Updike es va inspirar en la llegenda de Tristany i Isolda per construir l’amor entre els dos personatges que, fortament condicionats pel seu entorn, viuran una odissea apassionada.

El amor del revés, de Luisgé Martín (Madrid, 1962), és un llibre sobre “identitat, homosexualitat, amor, desig i màscares”. Narrat des del jo de l’autor, i amb un magnífic domini de la llengua i la narració, és “la crònica sentimental homosexual en els últims anys del franquisme, la Transició i ja entrada la democràcia”. Així el descriu el dramaturg i director Josep Maria Miró, que al maig va estrenar Temps salvatge al TNC. Miró va conèixer Luisgé Martín, “un home intel·ligent, simpàtic i afable”, a Lima, on tots dos participaven en una fira del llibre. “Em va regalar un exemplar d’El amor del revés. El llibre em té atrapat i m’acompanya de Lima a Cusco i fins al Machu Picchu, on enfilo les últimes pàgines. Vincularé aquest llibre a aquests dies i paisatges, però, sobretot, a un viatge interior intens, vibrant, emocionant i, en alguns moments, dolorós -explica-. Hi ressona una frase de Rochefoucauld que hi apareix repetidament: «Estem tan acostumats a disfressar-nos per als altres que al final ens disfressem per a nosaltres mateixos»”.

Abans de llegir Canciones de amor a quemarropa la dramaturga i directora Marilia Samper no coneixia el llibre ni tampoc tenia cap referència de l’autor, Nickolas Butler. “Me’l van regalar pel meu aniversari, i és un d’aquests llibres que t’enganxa i flueixes amb la història”, explica. Samper és autora d’obres com Petits monstres i L’ombra al meu costat. “És una història de personatges; estan molt ben descrits”, subratlla. Els protagonistes de Canciones de amor a quemarropa són quatre amics, el Henry, el Lee, el Kip i el Ronny. Van créixer al mateix poble de Wisconsin, Little Wing, i s’hi tornen a trobar arran d’un casament quan estan arribant als 40. “La novel·la aborda com s’han modificat les relacions entre ells i com ells mateixos viuen la modificació de la relació amb ells mateixos i el pas del temps”, explica Samper. “La història està explicada amb una certa malenconia -afegeix-, es recorda el passat com un ideal, i el present no ho és tant”.

Mesos després de publicar Menys i tot a LaBreu, Eduard Escoffet està a punt de fer les maletes per sortir de gira per Colòmbia, Xile, Mèxic i el Canadà. Quan marxi el 3 de setembre quedaran només dos dies perquè es faci públic el guanyador del prestigiós premi Bernard Heidsieck, convocat pel Centre Georges Pompidou i la fundació italiana Bonotto: aquesta setmana s’ha fet públic que ell n’és un dels finalistes. Escoffet recomana llegir Cavalls salvatges, primera novel·la de Jordi Cussà, publicada a Columna el 2000 i reeditada el 2016 a L’Albí. “Cussà traça magistralment la història d’uns amics units per la dependència de les drogues i per la predilecció dels camins poc transitats -diu-. Compon un fresc que ens permet entendre com es movia l’heroïna i els seus soldats fora de la ciutat. I ho fa amb un treball de llenguatge molt fi i precís, que va de la descripció preciosista que enlluerna a la parla de bar més realista, que et fot un cop de puny, i amb una juxtaposició de fragments molt diversos que configuren un laberint que li permet a l’autor abordar l’ambient que vol retratar amb tota la complexitat. Com pocs, converteix el català literari en una arma apta per parlar dels baixos fons, de les debilitats humanes i d’un tema que encara és un tabú, l’heroïna, que va escapçar tota una generació. En aquest sentit, dels autors actuals em sembla que, a banda de Cussà, només Casasses aconsegueix plasmar aquests ambients marginals amb veracitat”.

Plàcid Garcia-Planas, des de la secció d’internacional de La Vanguardia, ha cobert notícies com l’enterrament de l’aiatol·là Khomeini, la caiguda del Mur de Berlín, la invasió de Kuwait, les guerres balcàniques i les guerres de l’Afganistan. Des del març del 2016 és el director del Memorial Democràtic. La seva recomanació és obra d’un espectador privilegiat de la història i testimoni del final d’una època: Ernst Jünger (1895-1998). El filòsof i escriptor alemany va escriure entre el 1931 i el 1933 El mundo transformado i El instante peligroso, que Pre-Textos va publicar en un sol volum el 2005. Són dos fotollibres en què les imatges no estan ordenades cronològicament. “Reflexionen sobre les masses i la tècnica”, diu Garcia-Planas.

Va ser en una llibreria de Londres on el 2002 Marta Puig -també coneguda pel seu àlies Lyona- va descobrir Torpe (La Cúpula, 2012), una de les primeres novel·les gràfiques de Jeffrey Brown. La il·lustradora i realitzadora, que acaba de publicar el conte Cosas que no sabré cómo decirte cuando crezcas (Beascoa, 2018) en col·laboració amb David Aceituno, no sap ben bé què la va fer comprar Torpe, si va ser “el títol [ Clumsy en l’original anglès], l’austeritat de la portada o el traç fràgil i infantil de les il·lustracions”, però durant el viatge de tornada a Barcelona el va devorar. “Mentre Jeffrey Brown es despullava físicament i mentalment, jo m’enamorava de com retratava la quotidianitat i aquelles escenes que normalment desapareixen en el·lipsis temporals, de com parlava amb una terrible honestedat sobre la inseguretat, la dependència i les pors en una relació a distància”, explica. “És un dels còmics que més em van marcar i em van animar a dibuixar”.

Encara de vacances, l’editor d’Ara Llibres Miquel Adam -que el 2015 va publicar el seu primer recull de contes, Torero d’hivern (Edicions de 1984)- ho aprofita per descobrir alguns títols que durant l’any no ha tingut temps de llegir. Un dels autors escollits enguany ha sigut Grégoire Bouillier. “Fins ara no en sabia res, tot i que a França és força conegut -diu-. Punt a favor meu, doncs, perquè aquesta recomanació no amaga cap fascinació o interès pel personatge mes enllà de la seva escriptura. M’afegiré a aquesta mena de debat subterrani tan trepitjat sobre la cosa autoficcional, autoreferencial o directament autobiogràfica només per dir que el que m’interessa d’aquesta mena de literatura és si està ben escrita, o si és un comentari de P3 per a un debat de P3, i si les estratègies narratives que utilitza l’escriptor per explicar la seva vida o muntar-se un judici sumari són originals i intel·ligents”. Adam ha arribat a Bouillier a través de Tres circunvoluciones alrededor de un sol cada vez más negro, publicat per Hurtado y Ortega, volum que reuneix tres dels seus llibres autobiogràfics: El invitado secreto, Cabo cañaveral i Informe sobre mi persona (aquest últim disponible en català a Edicions de la Ela Geminada en traducció de Bel Olid).

Per a l’actriu Vicky Luengo (Palma, 1990), la lectura té un poder terapèutic. “Llegeixo molt”, afirma. També llegeix mentre prepara els seus personatges, com la Júlia d’ Una gossa en un descampat, de Claudia Cedó, i el de Life Spoiler, l’obra que encetarà la pròxima temporada a la Flyhard el 13 de setembre, perquè no li produeixen interferències amb la seva feina. “L’únic que faig quan tinc neures és llegir”, subratlla. Un dels últims llibres que l’ha captivat és Aquest deu ser el lloc, la setena novel·la de Maggie O’Farrell. Tot i que té prop de 500 pàgines, no li va durar ni una setmana. “Me’l vaig llegir en tres dies, el vaig devorar”, explica l’actriu. Tot i que n’existeixen la versió catalana i la castellana, publicades per L’Altra Editorial i Libros del Asteroide, Luengo el va llegir en anglès, la llengua original. “L’autora proposa coses molt maques. De cop i volta trobes fotografies de coses passades que està explicant, i parla de les relacions humanes mullant-se molt, d’una manera visceral”.

A Natxo Tarrés (Barcelona, 1974) li interessen les històries constructives i inspiradores. “Tots passem per moments en què és necessari qüestionar-s’ho tot”, diu el vocalista del grup Gossos, que al maig va celebrar els 25 anys de la seva creació. Tarrés recomana, per aquest motiu, El momento de Gloria (Círculo Rojo, 2018), la primera novel·la de Verónica Soto. Després d’haver treballat en mitjans com TVE, RAC1 o El Periódico, la periodista barcelonina va deixar la redacció i els afers externs per comunicar allò que ens passa per dins: “De manera molt senzilla i transparent cus una història molt pròxima i, de segur, útil per a molta gent”, diu Tarrés.

Daniel Anglès (Barcelona, 1975) encara aquest estiu els últims assajos de Fun home, el nou musical que dirigeix i coprotagonitza, i que s’estrenarà al setembre al teatre que també dirigeix, el Condal de Barcelona. L’espectacle és l’adaptació de la novel·la gràfica homònima i autobiogràfica d’Alison Bechdel, que Anglès recomana. “Vaig anar a veure el musical a Broadway i em va agradar tant que em vaig comprar el llibre”, diu l’actor, que després de Fun home es va llegir també Unas bollos de cuidado, la tira còmica que va inspirar el test de Bechdel -que avui s’utilitza com el mesurador del masclisme a les pel·lícules, còmics, obres de teatre, etcètera.