<![CDATA[Ara.cat - observatori d'europa]]> 10 <![CDATA[Racisme europeu]]>

El racisme estructural també és un problema europeu. Les manifestacions de solidaritat amb les protestes contra la mort de George Floyd, asfixiat per un policia als Estats Units, s’han convertit en un moviment de revisió i contestació en bona part de la UE. Milers de joves es van manifestar al centre de Brussel·les; hi ha hagut protestes a París contra la violència policial, amb la memòria encara present dels disturbis a les banlieues l’estiu del 2005 per la mort de dos joves que fugien de la policia i també de les moltes víctimes que han vingut després; mobilitzacions per reclamar més drets i per enderrocar estàtues d’esclavistes al Regne Unit, que el líder euroescèptic, Nigel Farage, va comparar amb “una nova forma de talibanisme”, i revisions de passats colonials com l’espoli del rei dels belgues, Leopold II, al Congo.

]]> <![CDATA[L’agressivitat xinesa incomoda la UE]]> La Unió Europea s’ha quedat sense marge per a l’ambigüitat amb la Xina. No són només els últims episodis de repressió política a Hong Kong -que els ministres d’Afers Estrangers de la UE tractaran avui-, sinó també la consciència que anys de promeses d’inversió econòmica, acords comercials, desplegament d’influències polítiques i diplomàcia pública a través del finançament de centres de recerca o d’intercanvis culturals han convertit el govern xinès en un autèntic poder dins la UE. També la Xina ha renunciat definitivament a la pressió dissimulada. En plena confrontació tecnològica amb els Estats Units pel nou ordre global digital, Pequín ha demostrat la seva capacitat d’enfrontar els països de la UE entre si en la cursa tecnològica pel 5G.

]]> <![CDATA[El mirall del Brexit]]>

Boris Johnson està convençut que quan el Regne Unit abandoni la Unió Europea, el 31 de gener vinent, Londres podrà obrir negociacions comercials per a la futura relació amb el continent des de la “perfecta harmonia i convergència”. El Brexit unicorn reapareix en campanya, aquest cop en un discurs del primer ministre davant els principals líders empresarials del país. Però des de Brussel·les s’insisteix que el més dur encara ha d'arribar. El negociador europeu, Michel Barnier, ha advertit unes quantes vegades que, com més s’intenti allunyar el Regne Unit de les regles comercials europees, més es complicarà la negociació.

]]> <![CDATA[L’Europa de les percepcions]]> ESTADÍSTIQUES. Els búlgars creuen que al seu país hi ha més d’un 11% de població immigrada quan, en realitat, les xifres demostren que la immigració no supera l’1,3%. Una xifra ínfima en un país de 7 milions d’habitants en què el principal problema demogràfic és la baixa natalitat i la fugida dels joves (moltes vegades els més formats) cap a altres països de la Unió Europea per intentar trobar feina. Però la immigració -la que ve de fora de la UE- continua sent un dels temes forts de l’agenda política del país. “Els fets i les dades són importants però les percepcions i els sentiments encara ho són més”, assegurava fa pocs dies un diputat búlgar a un petit grup de polítics del centre i l’est d’Europa. “Nosaltres som electes i hem d’entendre i pensar com pensa la nostra gent”, reblava. Bulgària és un país on, segons els experts, el populisme es va imposar ja fa temps com a mainstream. Però no és l’únic país on la retòrica de les sensacions val més que les estadístiques.

]]> <![CDATA[Símbols franco-alemanys]]> França i Alemanya han jugat al simbolisme. A la històrica sala de la coronació de Carlemany, a Aquisgrà, Angela Merkel i Emmanuel Macron van firmar dimarts un tractat per reforçar la cooperació entre els dos països. Enmig del caos empantanegat del Brexit, amb el govern dels Estats Units en suspens, i amb una Unió Europea “amenaçada” des de dins de les seves pròpies fronteres, segons paraules de Macron, París i Berlín van voler demostrar que l’eix franco-alemany encara té iniciativa i voluntat de lideratge. Tot i que, aquesta vegada, la renovació del compromís mutu tenia molt més de retòrica que de salt endavant: sense visió estratègica en política exterior -res de compartir el seient permanent francès al Consell de Seguretat de l’ONU, com es va insinuar des de Berlín-, alguna promesa de més cooperació en defensa, cap canvi real en política social -més enllà d’algun projecte de cooperació transfronterera- i eludint qualsevol de les reformes pendents que Macron reclama per a la zona euro i Berlín s’ha negat a concedir.

]]> <![CDATA[Una UE de drets desiguals]]> L’Europa dels drets està amenaçada. Governs populistes, en plena deriva autoritària, violen l’estat de dret i la independència judicial, i persegueixen l’oposició política i els mitjans de comunicació crítics. En aquesta UE s’assassinen periodistes, es limiten els drets de les dones i el de manifestació, i es mantenen centenars de migrants tancats en centres en condicions denigrants. “Hi ha alguns països de la UE que, si haguessin d’entrar ara, no els deixaríem, oi? -es demanava l’eurodiputat Josep Maria Terricabras-, doncs n’haurien de sortir”. Terricabras és el ponent de l’ Informe sobre la situació dels drets fonamentals a la UE, que aquesta setmana s’ha aprovat a la comissió de llibertats civils de l’Eurocambra i que es votarà al ple del gener.

]]> <![CDATA[De l’armistici a la crisi europea]]>

EXHIBICIONS. Desenes de persones van desfilar ahir pels carrers de Varsòvia amb crits de “Déu, honor i pàtria”. Banderes blanques i vermelles per celebrar el centenari de la independència de Polònia. Una marxa massiva i oficial per diluir, entre la multitud, l’exaltació ultranacionalista i racista d’ara fa un any. Nacionalisme d’estat per amagar l’agressivitat de grups supremacistes, antisemites i d’extrema dreta radical que s’hi van sumar.

]]> <![CDATA[La contrarevolució polonesa s’imposa]]> Un miler de persones protesten des de fa una setmana davant el Parlament polonès. Amb crits de “vergonya” i “Polònia lliure” carreguen contra l’última reforma del govern per tenir el control polític de la judicatura. El president polonès, Andrzej Duda, va utilitzar una nova llei sobre la jubilació per forçar la presidenta del Tribunal Suprem de Polònia, Małgorzata Gersdorf, a deixar el càrrec abans del final del mandat constitucional de sis anys. Gersdorf s’hi va resistir i la Comissió Europea va anunciar un altre procediment d’infracció contra la nova llei, però el govern polonès ha optat per accelerar, a més, la reducció del nombre de jutges del Suprem i mantenir la concentració de poder en mans del govern, que avança inexorablement. És part de la contrarevolució cultural i política ultraconservadora que, des del 2015, amb l’arribada al poder del partit Llei i Justícia, està transformant Polònia: purgues als mitjans de comunicació públics; retirada de subvencions a organitzacions de drets civils o als tractaments de fertilitat fora del matrimoni; a més d’un llarg intent d’endurir la legislació de l’avortament més restrictiva de la UE, que ha topat amb l’oposició continuada del carrer. Exhibicions d’extrema dreta i augment dels delictes d’odi. La societat polonesa està profundament polaritzada.

]]> <![CDATA[Les crisis de Macron]]>

El “monarca” Macron té problemes. Amb els índex de popularitat caient en picat -un 61% dels francesos valoren negativament la seva gestió-, la portada del diari Libération declarava, fa uns dies, el president en “estat de desgràcia” i carregava contra el seu estil d’exercir el poder. A l’Assamblea l’acusen de voler ser president - primer ministre per la seva voluntat de concentració de funcions i de control de l’acció de govern. En la màxima presidencialització de la cinquena república, la figura del cap de l’executiu està cada cop més debilitada per un Emmanuel Macron en campanya permanent. Durant uns dies, però, l’arbitrarietat futbolística es va aliar momentàniament amb l’estratègia mediàtica de Macron. Mentre França explotava d’eufòria mundialista i en la ressaca violenta postfesta, el president es va dedicar a desplegar promeses d’humilitat, anuncis i gestos: reforma constitucional, trobades amb sindicats i patronals i plans per a un contracte social, per combatre la pobresa o millorar l’assistència a la gent gran. Al final, però, la victòria de la selecció potser ha reactivat l’orgull nacional, segons una enquesta publicada pel diari Le Figaro i Radio France, però no ha aconseguit rellançar la figura de Macron, malgrat el desplegament mediàtic del suport presidencial.

]]>