A les 00.15 del 25 de juliol del 1938, una nit sense lluna de fa 80 anys, l’exèrcit republicà va atacar per sorpresa les línies defensives franquistes entre Amposta i Mequinensa. Començava l’operació militar més gran de la Guerra Civil. El primer dia es van ocupar prop de 800 km( 2), però aviat els franquistes van fer arribar unitats, bombarders i caces d’arreu de l’Estat. Va ser una batalla de desgast, un infern per als gairebé 250.000 combatents que s’hi van enfrontar. El terreny que els republicans van conquerir en un sol dia, els franquistes van necessitar 115 dies i set contraofensives per recuperar-lo. El balanç: 120.000 baixes entre els dos exèrcits (30.000 morts, 75.000 ferits i 15.000 presoners). Hi havia joves de 16 anys i pares de 40. Molts d’aquests soldats van escriure un diari on narraven com era el dia a dia, l’avorriment, la importància de la correspondència, la gana, la set, l’angoixa quan el cel s’omplia d’avions, l’olor de mort o la desolació d’un paisatge d’on havien arrencat tots els arbres.

“Tot hauria sigut tan diferent si ell no hagués mort...” És una frase que repetia sovint la dona de Josep Farré Macià, un soldat que va morir l’1 d’agost de 1938, a les 19.00 hores -així consta al certificat de defunció que va firmar el metge Antonio Porta Escayola-, després que li amputessin la cama dreta. Deixava enrere dos fills petits: el Josep, de 6 anys, i el Jordi, de 3. La seva viuda va fer l’impossible per sortir-se’n i va buscar-se diverses feines. Amb els dos fills va visitar sovint el lloc on sabia que hi havia el seu marit, però treure’l d’allà era impensable. No ha sigut fins al cap de 80 anys, tres generacions després, que podran recuperar les restes de l’avi. “Crec que al meu pare, que va morir fa 15 anys, això l’hauria fet feliç”, comenta Josep Farré, net de Josep Farré i Macià. Si les anàlisis d’ADN confirmen que són les despulles del seu avi, se l’enduran al poble per enterrar-lo amb la resta de la família.

A la rereguarda els bombardejos van ser molt intensos. Quan va acabar la Batalla de l’Ebre, en alguns pobles no hi havia cap edifici sencer ni aigua corrent ni llum elèctrica. Als carrers i entre les runes hi havia cadàvers d’animals i de persones, i els camps estaven infectats d’obusos, projectils, bombes i armament. Les cases, o el que en quedava, no tenien mobiliari ni estris per cuinar, ni portes ni finestres. Moltes famílies van quedar en la indigència més absoluta, algunes es van trobar que els havien ocupat la casa, d’altres la van haver de compartir. Es feien servir les cantimplores dels soldats per anar a buscar aigua, les llaunes que havien deixat a les trinxeres es van reconvertir en estris de cuina, les cartutxeres en sandàlies, i les mantes en abrics, o van ser usades per tapar portes i finestres.

En un tros de terra ressec, envoltat per un vell mur de pedra, sense làpides i sense creus, a tocar de les cases del Soleràs, hi van enterrar, entre el juliol del 1938 i el gener del 1939, 124 soldats, ferits i morts a la Batalla de l’Ebre, i cinc veïns. Cada nit, Josep Maria Flix i el seu cosí baixaven amb una carreta arrossegada per un ruc i amb un llum d’oli per il·luminar el camí. Quan arribaven al cementiri, abandonat des de principis del segleXX, bolcaven els soldats que no havien pogut ser salvats pels metges.