Després de dos anys i mig de negociacions, i d'una setmana de cimera d'alt nivell a la ciutat de Busan (Corea del Sud), els governs del món han estat incapaços d'aprovar un tractat internacional vinculant per posar fi a la contaminació per plàstics. El gran escull és, encara, la divisió entre els països que volen que l'acord aturi la producció de plàstics d'un sol ús i els països (sobretot els petroliers) que volen que el tractat se cenyeixi exclusivament als residus plàstics però no en reguli en absolut la producció.

Cada any es llencen al món més de 52 milions de tones d'escombraries plàstiques, segons estima un estudi publicat aquest dimecres a la revista Nature. La recerca, realitzada per tres investigadors de la Universitat de Leeds, presenta un inventari exhaustiu dels plàstics que contaminen el medi ambient en més de 50.000 ciutats de tot el món. A partir dels resultats, els autors assenyalen que els països que generen més contaminació per plàstics són els països del sud d'Àsia, l'Àfrica subsahariana i el sud-est asiàtic. L'Índia n'és el màxim exponent, ja que és responsable de gairebé una cinquena part de les emissions mundials.

Els deu primers productors de plàstic del món, encapçalats per Coca-Cola, Colgate-Palmolive i Danone, han impulsat els últims anys iniciatives voluntàries –i grandiloqüents– per comprometre's amb la reducció dels plàstics. Però no només han fallat a l'hora de complir els compromisos adquirits, sinó que també han fet servir aquests programes com una "cortina de fum" per continuar fent de lobi a governs i organismes internacionals i mirar de "retardar, distreure i descarrilar" qualsevol nova legislació.

Cristina Romera, investigadora de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, ha sigut guardonada amb el premi Raymond L. Lindeman 2020 per un estudi pioner publicat a la revista Nature Communication en què analitza l’efecte del plàstic en els bacteris marins. Aquest premi l’atorga cada any l’Association for the Sciences of Limnology and Oceanography (ASLO) al millor treball d’un investigador jove. L’ASLO és l’organització professional del sector amb més presència internacional.

Com podem revertir la contaminació de l’aire? Quin és el futur de les nostres centrals nuclears? Quines tecnologies podem aplicar als purins i com s’han d’enfocar els reptes de la indústria agroalimentària? Quines iniciatives podem importar dels països més avançats en la lluita contra la contaminació? Com poden les empreses catalanes esdevenir vehicles per a un propòsit social i mediambiental?

Prendre consciència del malbaratament de les bosses de plàstic d'un sol ús podria fer-nos pensar en utilitzar carmanyoles, garrafes i bosses de tela. L'expert també recomana beure de fonts públiques i reomplir les ampolles de vidre o cantimplores, perquè l’aigua potable dels municipis és la més segura i barata.

Kènia

Kènia El febrer del 2017, el govern kenià va anunciar la prohibició de la producció, la venda, la importació i l’ús de bosses de plàstic, que va entrar en vigor l’agost del 2017. Amb la nova llei, els infractors poden enfrontar-se a multes de fins a 33.000 euros i quatre anys de presó.

]]>

El plàstic ha sigut un material revolucionari que ha permès fer-hi gairebé qualsevol cosa que un s’imagini. El problema és que a l’hora de reciclar-lo no s’hi han esmerçat els mateixos recursos i imaginació. “Reciclar el plàstic no pot voler dir triturar i tornar a construir; això funcionava amb el coure, que es fon, però el plàstic cada cop que el destruïm perd propietats”, explica el doctor en ciències químiques i director de l’Escola Superior de Disseny Elisava, Javier Peña. Considera que per gestionar el problema del plàstic i la seva revalorització cal destinar els esforços a canviar la lògica dels sistemes de reciclatge. “Si convertim el residu en recurs, imaginem quina mina de material hem anat acumulant!”, defensa. Ara mateix, els sistemes que s’utilitzen no permeten separar bé, no hi ha capacitat de triatge i no s’identifica la matèria: tot es trinxa, es lamenta.

]]>

El 2016 es va descobrir una nova espècie de bacteri que té una habilitat molt especial: és capaç de degradar el plàstic conegut com a tereftalat de polietilè (PET), que s’utilitza en la producció d’envasos i fibres tèxtils. Batejat amb el nom d’ Ideonella sakaiensis, aquest microorganisme utilitza el carboni del plàstic per fabricar la matèria orgànica que necessita per alimentar-se i reproduir-se.

]]>

Seguir la pista del tot el plàstic que consumim a Catalunya és gairebé una missió impossible. Representa un 10% dels residus de les llars de l’àrea metropolitana de Barcelona i dues terceres parts d’aquests plàstics són envasos de tot tipus (des d’ampolles fins a bosses de patates o safates de menjar). La recollida selectiva municipal recupera aproximadament un 40% de tots els envasos que entren al mercat, segons l’Agència Catalana de Residus (ACR), la qual cosa fa concloure que un 60% queda fora del contenidor groc. “O va a parar al contenidor gris en el millor dels casos, on es recupera i es pot acabar reciclant si té prou qualitat, o, en el pitjor dels casos, és abocat al medi”, sosté Andoni Uriarte, director tècnic de Recircula, una plataforma que defensa models alternatius de gestió de residus a Espanya. Si parlem del plàstic total, el que es recupera baixa al 35%, segons estimacions de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

]]>

Salud Deudero es dedica a obrir estómacs de peixos i analitzar-los a través del microscopi. És directora del Centre Oceanogràfic de les Balears (COB) i ja fa anys que investiga l’impacte dels plàstics que llencem als entorns aquàtics. Diu que el 70% dels peixos que examina tenen trossets de plàstics a l’aparell digestiu. Són els anomenats microplàstics : les partícules de plàstic (tòxiques) de menys de 5mm que els animals marins confonen amb aliment.

]]>

“Llencen el plàstic dins d’un forat a terra que sembla una piscina. Quan està ple fins a dalt sovint el cremen, sobretot si creuen que algú sospita, per esborrar proves”. L’activista tailandès Somnuck Jongmeewasin explica a l’ARA per telèfon el que ha vist a la província de Chonburi, al sud-est de Bangkok, on els “abocadors il·legals” de residus plàstics s’han multiplicat des del gener. Aquell mes, la Xina va tancar les portes a les importacions de residus plàstics d’arreu del món “i els vaixells van girar cap a Tailàndia” i altres països del Sud-est Asiàtic, tal com ha constatat aquest professor de gestió mediambiental de la Universitat Internacional de Silpakorn. El negoci del reciclatge al seu país està en mans d’empreses de la Xina, Hong Kong i Singapur, però “en els últims mesos gairebé tot el que arriba són plàstics no aptes per reciclar i els inversors senzillament lloguen o compren terrenys i contracten algú perquè els traslladin allà i els aboquin”, relata. Les batudes policials contra abocadors il·legals es van disparar fins que, al juny, el govern tailandès va emetre una ordre per aturar les importacions de residus plàstics al país. I no és un cas únic. Sobrepassat per l’acumulació de contenidors de plàstics als seus ports, el Vietnam també va anunciar al maig que prohibiria les importacions de deixalles plàstiques del 25 de juny al 25 d’octubre. Prohibicions similars s’han anunciat a Indonèsia, Malàisia i fins i tot Polònia, on diversos incendis contaminants en abocadors il·legals de plàstics al mes de maig van forçar el govern a prendre mesures.

]]> Fins on arribava la nostra vista, el Mediterrani era una bassa de mercuri. Navegàvem des de Cadaqués en direcció cap al cap de Creus i sort en teníem del ventet, perquè la xafogor ofegava. D’això ja fa unes setmanes. Des de l’estiu passat, era la nostra primera passejada per aquells entorns tan espectaculars. Vam passar per darrere de la Messina i, després, tot costejant, ens vam aturar darrere l’illa de cala Guillola, a l’entrada del Jonquet, un lloc del qual teníem records idíl·lics. Tan sols hi havia algunes embarcacions fondejades i sentíem el dring de les esquelles d’alguns pailebots i, com una tornada, el cant monòton de les cigales. Preciós. Les gavines, amb el seu posat de badoqueria als roquissars i a les lleixes dels penya-segats, se sumaven a la placidesa del moment. I el que era encara més meravellós és que estàvem gairebé sols al mar. Massa sols, de fet: sense musclos, gairebé sense garoines ni tan sols pagellides ni tomàquets de mar. I si bé és totalment cert que el paisatge a gran escala continuava sent espatarrant, gaudir-ne no ens sostreia del desencís i la ràbia que sentíem veient en què s’estaven transformant el fons marí i les caletes. Aquella bellesa paisatgística de la Costa Brava que tant ens identifica als catalans se’ns n’anava en orris cada vegada que tornàvem a abaixar la vista i descobríem un plàstic flotant. Un per aquí, un altre per allà, res, un de tant en tant... l’enrabiada pujava de to.

]]> Una brutícia marina que mata

Als oceans del món hi ha 5,2 bilions de peces de plàstic i la majoria hi arriben dels rius asiàtics

Xarxes de pesca, ampolles de detergent, trossos d'envàs, però sobretot engrunes microscòpiques. Als oceans del món hi suren, o s'enfonsen, més de 5,2 bilions de peces de plàstic: 150 milions de tones d'un material que en alguns casos pot arribar a trigar mil anys a descompondre's. Des del gel de l'Àrtic fins al fons marí més profund, a tots els indrets oceànics on s'ha indagat s'hi han trobat microplàstics (menys de 5 mil·límetres), que acaben engolits pels peixos barrejats amb el plàncton i entren a la nostra cadena alimentària.

]]>