L’11 de setembre del 2001 l’aleshores president dels Estats Units, George W. Bush, era a la localitat de Sarasota, Florida. Havia fet nit allà perquè a primera hora visitava una escola de primària. Mentre llegia un conte als nens i nenes va rebre la confirmació de l’atac terrorista, després que ja fossin dos els avions estavellats contra els emblemàtics edificis de Nova York. Bush va ser evacuat. A l’aeroport de Sarasota, l’Air Force One l’estava esperant amb els motors engegats i es va enlairar precipitadament fent una maniobra insòlita com a estratègia per evitar un possible atac contra el president dels Estats Units.

Un dels grans clàssics de les sèries de televisió del Regne Unit és Doctor Who. Una fantasia de ciència-ficció sobre un extraterrestre que esporàdicament pateix una transformació i esdevé un nou cos amb un nou aspecte. Des que es va estrenar el 23 de novembre del 1963, les dotze primeres encarnacions d’aquest famós Senyor del Temps van ser sempre masculines. El primer va ser l’actor William Hartnell i l’últim Peter Capaldi, que va interpretar el paper del 2013 al 2017. Arran de la marxa de Capaldi, la BBC es va posar a buscar la persona que substituiria l’actor i assumiria la tretzena encarnació del personatge. 

Als anys noranta les sèries de ficció nord-americanes van començar a parlar de l’homosexualitat. Introduïen personatges gais per desestigmatitzar el col·lectiu. Però sempre eren secundaris o estrelles convidades que no tenien continuïtat en la trama.

Wallace Souza era un dels presentadors de televisió més famosos del nord del Brasil. Dirigia el programa de més èxit a la zona de Manaus, la capital de l’estat d’Amazones, una de les més conflictives i perilloses del país. Tenia un do per a l’oratòria i ràpidament es va convertir en una mena de xarlatà que desenvolupava tota mena de teories sobre com combatre la violència i acabar amb el narcotràfic que provocava aquell caos social que patien els ciutadans. Des del 1989, en el seu programa Canal livre, deixava anar els seus discursos en què, d'una banda, reclamava la pau i, de l’altra, exigia venjança contra els traficants de droga. Però el que li va fer guanyar audiència no eren els seus missatges sinó el sensacionalisme i el plantejament informatiu. Souza era sempre el primer a arribar a les escenes dels pitjors crims, fins i tot abans que la policia. Gaudia ensenyant els cadàvers sense cap mena d’escrúpol i feia comentaris humorístics barroers: “Aquí fa oloreta de xurrasco!”, exclamava mentre buscava entre els matolls un mort a qui encara li fumejaven les ferides pels trets de bala. L’èxit televisiu el va catapultar a la política. Es va fer militant del Partit Progressista, va ser el diputat més votat de les eleccions legislatives de l’Amazones i es va fer un lloc com a diputat a la Cambra Estatal. Però el càrrec no li va impedir continuar executant la seva tasca televisiva. La seva història l’explica amb tota mena de detalls i anècdotes el periodista Daniel Bogado a la sèrie documental La muerte vende a Netflix. 

L’any oficial del naixement de la televisió és el 1927. I als Estats Units van haver de passar trenta anys perquè en pantalla es fes referència, per primera vegada, al lavabo. Va ser a la sèrie Leave it to Beaver, una sitcom sobre un nen molt trapella anomenat Theodore Cleaver, de sobrenom Beaver. La família Cleaver va esdevenir molt popular a les llars nord-americanes i els personatges representaven la família ideal de classe mitjana d’aquella època. Vivien en un barri agradable de les afores de la ciutat, amb casetes envoltades de jardí amb la gespa tallada. Eren treballadors, exemplars i cívics.

La relació de Donald Trump amb la televisió va començar trenta anys abans que arribés a president dels Estats Units. Fins i tot és anterior a The apprentice, el reality que, indubtablement, li va donar l’empenta final. Des de finals dels anys 80, el magnat va saber veure que era el mitjà perfecte a través del qual podia escampar la imatge que a ell li interessava i, sobretot, la seva marca: ell mateix com a sinònim d’èxit i diners. Trump va fer tota mena de cameos en sèries d’èxit i pel·lícules. L’única condició per accedir a la invitació era que els guionistes tinguessin en compte la importància de subratllar, en la seva aparició, la seva fortuna i el seu poder. Des d'El príncipe de Bel Air fins a Sex in the city, algunes sèries van incloure seqüències on apareixia Donald Trump com a símbol d’un triomf empresarial que no tenia res a veure amb els autèntics informes econòmics dels seus negocis. 

Quan vam descobrir l’actriu Betty White, la Rose de The golden girls (Las chicas de oro), ella ja tenia una llarguíssima trajectòria televisiva d’èxit. La primera feina important que va aconseguir va ser al costat d’una estrella de la ràdio, Al Jarvis, que en aquell moment feia el pas a la petita pantalla. Junts presentaven el Hollywood on television, sis dies a la setmana durant cinc hores i mitja sempre en directe durant quatre anys. White hi feia de tot: cantava, entrevistava, anunciava productes i fins i tot interpretava un petit esquetx amb Jarvis en què fingien ser un matrimoni força còmic. Aquella ficció domèstica li va servir per aconseguir un programa per a ella sola. Life with Elizabeth es feia en directe des del teatre de Beverly Hills, només per a Califòrnia. El 1954 el seu èxit li va merèixer una oferta de la NBC i la difusió del seu espai a escala nacional. Li van demanar que conduís un programa de varietats de mitja hora cada dia, The Betty White show. Va ser una de les primeres dones a assumir la producció d’un programa i el control del que passava davant i darrere de les càmeres. Només tenia vint-i-vuit anys. I va sol·licitar contractar una directora. Dues dones al capdavant d’un programa d’entreteniment. White començava l’espai cantant per donar la benvinguda als espectadors. Feia entrevistes i tenia la Frank DeVol Orchestra sempre en directe per amenitzar l’espai. Un dels col·laboradors del programa era el cantant i ballarí de claqué Arthur Duncan. Va ser el primer afroamericà que va començar a sortir a la televisió en directe de forma regular i sense que la seva participació vingués determinada pel color de pell. Senzillament era un ballarí excel·lent que s’estava obrint pas en el món de l’espectacle. Durant l’emissió era habitual que la Betty White establís una breu conversa amb ell de caràcter més personal abans de la seva actuació. Però no tota l’audiència va rebre de la mateixa manera aquelles xerrades afables. Els estats del sud van protestar per la presència d’un home negre en el programa de televisió. Van promoure el boicot a l’espai de Betty White fins que no s’acomiadés Duncan. La NBC va rebre milers de cartes amb la mateixa petició. Però Betty White va ser inflexible. Mai no li va passar pel cap acomiadar-lo. “Ho sento. En Duncan es queda. Hauran de viure amb això”, va dir, segons explica ella mateixa en el documental Betty White, que repassa la seva trajectòria. Arthur Duncan sempre ha agraït l’impuls que l’actriu i productora va donar-li en el món de l’espectacle. I White ha tingut la satisfacció d’haver fet el que calia en uns anys en què la televisió encara havia de superar molts prejudicis.

La rivalitat entre The Tonight Show amb Jay Leno a la NBC i The Late Show With David Letterman a la CBS va tenir un primer damnificat: Arsenio Hall. Ell feia el The Arsenio Hall Show pel sindicat de cadenes. El seu programa s’havia començat a emetre el 1989 i havia aconseguit emportar-se el públic més jove de la franja horària nocturna. Tenia un to molt més desenfadat i intranscendent i va tenir la seva època daurada quan l’encara candidat Bill Clinton va anar al seu programa a tocar el saxo i donar-se a conèixer entre un públic que estava a punt d’anar a les urnes per escollir el seu president. L’entrevista que Hall va fer a Clinton es va considerar clau en la victòria que el va portar a la Casa Blanca.

Els inicis de Jay Leno al capdavant de The tonight show el 25 de maig del 1992, tres dies després del comiat de Johnny Carson, no van ser gens fàcils. El fet que la temible Helen Kushnick, la seva mànager, també fos la productora executiva del programa va crispar l’ambient de l’equip, va generar malestar en els guionistes i els conflictes amb els directius de la cadena eren constants. Kushnick marcava les línies vermelles dels continguts, feia xantatge als convidats perquè no anessin a altres programes de la NBC i organitzava batalles campals si l’actualitat informativa feia endarrerir uns minuts l’emissió del The tonight show. En una ocasió que els serveis informatius explicaven en directe la clausura de la convenció republicana, Kushnick es va indignar tant que va decidir cancel·lar l’emissió del The tonight show, va fer marxar a casa el públic que ja estava assegut a la grada i va deixar la cadena sense continuïtat. 

El late-night històric de la televisió nord-americana és The tonight show. Va començar a emetre’s a la NBC el 1954 i actualment el presenta Jimmy Fallon, hereu d’una llarga tradició de còmics incisius que s’hi han anat posant al capdavant. L’estrella més emblemàtica va ser Johnny Carson, que el va conduir durant 30 anys, del 1962 al 1992. Precisament per aquesta llarga trajectòria d’èxit, quan va arribar l’hora del seu relleu es va generar una gran expectativa mediàtica sobre qui seria el seu substitut. I el canvi va comportar una gran batalla entre cadenes coneguda com la primera late night war, la guerra dels late-nights.

El 1992, al The Oprah Winfrey Show, la presentadora més popular d’aquell moment va voler dur a terme un experiment televisiu. Va dividir el públic que aquell dia assistia al seu programa sense explicar-los el criteri. Un grup era apartat de la cua, fent-los esperar. L’altre entrava directament als estudis i se’ls servia cafè i dònuts. Els privilegiats que havien esmorzat gratis també eren asseguts en els millors llocs de la grada. Els més desafavorits van protestar tot el matí, conscients de la diferència de tracte. Quan va començar el programa, Oprah Winfrey va entrevistar Jane Elliot, una dona a qui van presentar com una especialista que assegurava que la gent d’ulls blaus era molt pitjor que la d’ulls foscos. Va ser aleshores quan el grup desafavorit va adonar-se de la raó d’aquell menyspreu constant. Elliot va afirmar: “Al llarg de la meva carrera he vist el que fan les persones d’ulls blaus comparades amb les persones d’ulls marrons. Només cal veure com s’ha comportat aquest matí tota la gent d’ulls blaus per confirmar-ho”. El conflicte va aparèixer de seguida. Els perjudicats cridaven perquè allò no tenia cap base científica, d’altres defensaven l’honorabilitat dels ulls blaus. Fins i tot una dona d’ulls clars va expressar el seu desconcert perquè la mateixa especialista que sostenia aquell disbarat tenia els ulls blaus. Elliot es va defensar: “Comporta’t com la gent d’ulls marrons i tu també podràs allunyar-te del que significa el teu color d’ulls. Els d’ulls blaus hem d’aprendre a comportar-nos amb intel·ligència”. No van trigar a aparèixer algunes persones d’ulls marrons que defensaven la seva superioritat.