"És esgotador haver d'explicar cada cosa que faig, i haver de rebre tot aquest odi sempre. I la culpa és meva per compartir, però no pensava que es muntaria tot això", escrivia Cristina Pedroche en la mateixa publicació d'Instagram que uns dies enrere obria la comporta d'un riu de comentaris en xarxes socials. Comentaris que, com pedres, colpejaven la presentadora per haver mostrat el seu cos tres setmanes després de donar a llum i dir que la ràpida recuperació no amagava secrets més enllà de portar una vida saludable, amb exercici i una bona alimentació.

L'agència reguladora del medicament dels Estats Units (la FDA) ha donat llum verda a la primera píndola específica per tractar la depressió postpart, un trastorn que afecta entre el 10% i el 20% de les dones amb fills arreu del món. L'antidepressiu, de les farmacèutiques Biogen i Sage Therapeutics, Inc., es comercialitzarà als EUA a finals d'any –possiblement a l'octubre– amb el nom de Zurzuvae, i s'indicarà en píndoles de 50 mg que s'han de prendre un cop al dia, durant dues setmanes. Segons els assajos que n'han avalat l'aprovació, en els primers tres dies de tractament les participants ja expressaven un alleugeriment d'alguns símptomes associats a la depressió postpart, com ara atacs de plor i pànic, culpabilitat, irritabilitat o, en casos greus, pensaments d'autolesió.

Ens vam conèixer en un curs d'escriptura. Jo aprofitava per fer catarsi després d'un embaràs complicat i ella feia poc que havia deixat la seva feina d'advocada per fer un "salt al buit". Un any després Leticia Sala (Barcelona, 1989) ja havia publicat el seu primer llibre. Va començar publicant els seus escrits al seu compte d'Instagram, que llavors només seguien els seus amics i, al cap d'uns mesos, un editor li va proposar transformar els seus textos fragmentats en un llibre. Avui té més de 100.000 seguidors a Instagram, és autora de poemes i relats, escriu lletres de cançons per a músics i ha publicat tres llibres: Scrolling after sex, In real life i l'últim, Los cisnes de Macy's (Reservoir Books, 2023), un recull de relats autobiogràfics i de ficció on la maternitat –va ser mare d'una nena fa dos anys– es cola d'una manera o altra en alguns dels textos. Conversem sobre el postpart una tarda d'estiu, quan encara no havia esclatat el cas Pedroche a les xarxes.

Aquest cap de setmana les imatges de l'estat de forma física de la presentadora Cristina Pedroche tres setmanes després de donar a llum la seva primera filla han provocat milers de reaccions i opinions sobre la manera de viure les setmanes posteriors a un part. Però ¿què passa al cos d'una mare en aquest període? Com es viu el postpart? Què es recomana fer i què no per recuperar la forma física? Què implica psicològicament una etapa com aquesta? Ho preguntem a una obstetra, una psicòloga perinatal i una fisioterapeuta especialitzada en sòl pelvià.

“No sabia que existia la figura del fisioterapeuta de sòl pelvià. No va ser fins després del primer part que una entrenadora me’n va parlar”, explica Carme Périnee, mare de dues criatures. "Tant de bo l’hagués coneguda abans", afegeix. La primera vegada que moltes dones es fan una revisió del sòl pelvià acostuma a ser en el postpart. Però fins que no arriba aquest moment, la majoria de les dones tenen aquesta part del cos esborrada. I no és estrany, perquè històricament tot el que està vinculat a la sexualitat, especialment femenina, s’ha invisibilitzat. I segons Marta Torrón, fisiosexòloga i fisioterapeuta de sòl pelvià, “és important que ja de ben petits anomenem totes les parts dels nostres genitals". Curiosament, "hi ha més parts a identificar que a la cara", diu. Aquest silenci ha tingut efectes negatius en la salut preventiva de les dones. Elena Martín, mare de dues criatures, comenta: “Tot plegat em recorda molt la lactància. A la sanitat pública no estan al dia i acabes recorrent a professionals privats. I molts cops no saps ni per on començar!”

Durant l’embaràs de la seva primera filla, ara fa cinc anys, en un primer moment la Sara Rodríguez i l’Albert havien pensat limitar mínimament les visites de familiars i amics un cop l’Elna hagués nascut. “Volíem fer una mica de niu i conèixer-nos abans que vingués més gent”, recorda ara ella, amb la seva segona filla, la Queralt, de cinc mesos, al pit. La realitat, però, va distar força de la idea inicial: el part de l’Elna no va ser com esperaven i van haver de romandre a l’hospital més temps del previst; així que, explica, també els va venir de gust que vingués gent a visitar-los. “Després potser va ser massa”, diu la Sara referint-se a la quantitat de gent que va passar aquells primers dies per l’hospital, una situació que, en arribar a casa, encara es va intensificar més. “Els familiars venien, amb molt bona intenció, però potser s’hi estaven massa estona. Nosaltres volíem atendre’ls i no sabíem com demanar-los que ens deixessin sols perquè necessitàvem el nostre espai”, explica Rodríguez, que també fa èmfasi que això jugava en detriment de la instauració de la lactància. “Quan l’Elna volia fer pit jo necessitava el meu espai i així era impossible”, lamenta. “Ens sabia tan greu demanar a la gent que marxés que mai vam arribar a fer-ho”, reconeix ara.

Vagi per avançat que tenir un fill em fa molt feliç i no ho canviaria per res del món. Vagi per avançat –també– que el Martí, de moment, ens porta pocs patiments i té un caràcter preciós i molt flexible. I que gaudeixo del permís de maternitat i el meu company s’implica tant o més en aquesta aventura.

Quan als cinc mesos de vida del seu primer fill, la Mireia Serra va passar a fer lactància amb biberó no només es va sentir "jutjada" sinó que es va adonar que a les xarxes no hi havia gaires referents ni tampoc imatges de dones donant feliçment el biberó als seus fills, com sí que n'hi ha de dones donant el pit. I així va néixer l'etiqueta #totesleslactanciesmolen per visualitzar "tota mena de lactàncies". "El que es veu sovint a les xarxes són lactàncies i maternitats molt ideals i boniques, i quan una fotògrafa a qui havia contactat per fer unes fotos em va explicar que a les mares que fan biberó els fa vergonya treure’l a les fotos va ser quan vaig decidir llançar l’etiqueta perquè mares amb diferents relats de lactància els poguessin compartir", explica Serra.

Passa més sovint del que sembla i causa una enorme sensació de culpabilitat en la dona que ho pateix. Els trastorns de salut mental durant l'embaràs o després del naixement són un problema de primer ordre que pot marcar la mare, el nadó i el vincle que estableixen de per vida. Es calcula que un 20% de les dones tenen episodis depressius i ansiosos vinculats amb la gestació, sigui per un embaràs complicat, un part traumàtic, la pèrdua d’un fill o pel fet d'haver patit prèviament una patologia mental. I les dades d'atencions de la unitat especialitzada en salut mental perinatal de l'Hospital Clínic, única a Catalunya i pionera al sud d'Europa, constaten que la demanda de dones que arriben derivades d'altres centres sanitaris o pel seu propi peu ha augmentat significativament des que l'espai va obrir les portes l'any 2018. A més, coincidint amb l'esclat de la pandèmia, les pacients presenten ara símptomes més greus, perquè hi arriben més tard i amb uns contextos sociofamiliars més vulnerables.

De gran seria mare. Aquesta era una premissa que em va acompanyar des de sempre. El meu instint maternal es remunta a la meva infantesa. El fet de ser la gran de gairebé tots els meus cosins, als quals ja als vuit anys canviava bolquers o donava biberons, o que el meu marit aportés dues criatures a la relació, de les quals he tingut cura els darrers 16 anys, no van fer sinó alimentar la idea que, quan jo per fi tingués els meus fills, ho gaudiria com la que més. Semblava una cosa per a la qual estigués preparada de manera natural i instintiva. Per això, quan vam posar-nos mans en l’obra i l’embaràs no arribava, vaig haver de passar dos dols: el voler i no poder, lluitant, com altres dones i parelles, amb mil i una culpabilitats, i el daltabaix que significava no poder complir una –que no l'única– de les missions per a les quals sentia que jo estava en aquest món.

L’Albert Guardia i l’Elisabet Lleyda van ser pares de l’Èric fa poc més de tres mesos. Per a ell, la paternitat era una de les experiències a les quals tenia clar que no volia renunciar i reconeix que no l'havia idealitzat. “Amb la Bet n'havíem parlat molts cops i crec que teníem unes expectatives força realistes”, admet. A més, comptava amb maternitats pròximes, com la de les seves germanes i la d’algunes amistats.

Com ha de ser una experiència de maternitat satisfactòria? Quines són les expectatives que una dona pot arribar a tenir? Què cal fer per deixar d’idealitzar aquesta etapa i acceptar-la tal com ve? Per sobre de tot, cal tenir present que la maternitat pot ser diversa i variada, segons defensa la periodista Laia Aguilar, que ha publicat Les altres mares (Columna/Destino). Hi ha “mares que no volen ser mares, mares que s’embarassen i pareixen soles, mares que han de separar-se de les criatures per anar a treballar a l’estranger, mares que pareixen fills per unes altres”, enumera. Mentre hi ha un ampli ventall de maternitats possibles, socialment només ens referim a un tipus de maternitat concreta, i no a les altres maternitats que viuen als marges i en les quals “no es vol mirar ningú, però hi són i resulten apassionants”, remarca. Aquesta és la base de la disjuntiva entre les expectatives de la maternitat i la realitat del que acaba sent.

Cada cop són més les dones que saben que la maternitat, i en concret el postpart, no és un camí de roses. “La nova onada feminista que estem vivint ha permès que es parli més públicament d’una sèrie de temes vinculats a l’experiència de les dones que fins fa poc estaven silenciats: salut sexual femenina, orgasme de les dones, cicle menstrual, maternitat i tot el que l’envolta. Malgrat tot, el discurs hegemònic sobre la maternitat està marcat per una visió patriarcal i productivista de la maternitat, que considera que les dones han de ser mares abnegades i alhora superdones que arriben a tot”, assegura Esther Vivas, autora del llibre Mama desobedient*. Explica que aquesta imatge idealitzada i romantitzada que hi ha del postpart fa que hi hagi unes expectatives quan tens una criatura que després no es compleixen, per això moltes dones, sobretot les que són mares per primer cop, viuen l’experiència de la maternitat i el postpart amb malestar i culpa.

Una de cada sis mares pateixen una depressió postpart, segons dades de l’OMS. Però, tot i que és el més freqüent, aquest trastorn mental no és l’únic que poden desenvolupar les dones després de donar a llum. I no cal tenir antecedents per patir-ne algun.

Durant l’embaràs, la dona acostuma a ser el centre d’atenció del seu entorn més pròxim, però amb l’arribada del nadó, completament dependent, l’atenció sovint se centra exclusivament en el nounat. I no hauria de ser així; un cop passat el part cal continuar cuidant la mare. “Les primeres setmanes després de parir són importants, és l’inici de l’exogestació. La dona s’ha de recuperar físicament, a més d’acomodar-se mentalment i físicament a la nova situació. És més fràgil perquè ens han pintat aquesta maternitat de color de rosa, i realment moltes maternitats no són (ni han de ser) tan perfectes”, explica la psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella Elena Crespi, també mare del Lluc (4 anys) i la Leia (7 mesos).

Aparèixer 7 hores després del part perfectament maquillada i amb talons. Aquesta era la imatge que va donar davant dels mitjans Kate Middleton, duquessa de Cambridge, després de tenir la seva filla Carlota. Era el 2 de maig del 2015, i tan sols un dia abans l’actriu Keira Knightley havia donat a llum la seva filla Edie.

La cantant nord-americana Beyoncé revela en l'edició de setembre de la revista 'Vogue' –que treu aquest mes el número més esperat de l'any– les complicacions que va patir durant l'embaràs i el part dels seus bessons, Rumi i Sir, als quals va donar a llum el juny del 2017. "Pesava 99 quilos el dia que vaig donar a llum el Rumi i el Sir. Estava inflada per la preeclàmpsia i m'havia passat "més d'un mes sense moure'm del llit", explica Beyoncé a la revista de moda, que ha fet públiques part de les seves declaracions de manera avançada.