Quan era petita, Cristina Daura (Barcelona, 1988) acostumava a reunir-se cada nit amb la família al sofà per mirar una pel·lícula amb els llums apagats. Però a ella li agradava tant dibuixar que encenia un llum de peu per il·luminar el quadern en què anava fent dibuixos de qualsevol cosa mentre mirava la pel·lícula de reüll. Això treia de polleguera el seu germà Xavi -el 50% del duet humorístic Venga Monjas-, que reclamava foscor per al ritual cinèfil. Avui ningú renya Daura per dibuixar: al contrari, se la rifen les millors capçaleres del món i col·labora amb el New York Times i el New Yorker i il·lustra portades per a Penguin i per a revistes com Süddeutsche Zeitung Magazin. A l’estat espanyol, curiosament, la seva presència als diaris i revistes encara és mínima, potser perquè els seus colors llampants i paisatges surrealistes posen nerviosos els directors d’art; però en el món de la música i el còmic el seu grafisme és un referent i ha firmat cartells per a festivals i concerts, i portades de discos com El monstruo de la cueva, de Joe Crepúsculo.

Fa uns anys que la il·lustració està vivint un moment d’eclosió. En veiem en tot tipus de cartells, anuncis, llibres, diaris, revistes. Però segurament allà on més s’evidencia és a les xarxes socials. Els il·lustradors surten com bolets, i encara més si refresquem l’historial. Fins al punt que el “¿Dissenyes o treballes?” de la Barcelona dels anys 90 podria haver evolucionat en un “¿Il·lustres o treballes?” a l’actualitat. Tot i el boomi els milers de seguidors que alguns acumulen a Instagram, les dades apunten tot el contrari. Potser sí que és una professió de moda, però també és una professió precària. Assumim, doncs, un privilegi menys i encara n’hi haurem d’afegir d’altres, perquè la situació d’una dona il·lustradora resulta una mica més complicada.