1978. A l’Argentina hi havia una dictadura terrible, però la maquillaven prou bé organitzant un Mundial de futbol on Kempes cridava cada cop que marcava un gol. A Barcelona es funda el PSC, per primer cop un polonès és escollit papa de Roma i el món ballava al ritme dels Bee Gees, els Village People o Boney M. La reina d’Anglaterra era Elisabet II, esclar. Aquell 1978, el ciclista belga Johan De Muynck guanyava el Giro d’Itàlia. Poca gent pensava llavors que caldria esperar 44 anys per veure un nou rei al Regne Unit i també per tornar a veure un ciclista belga guanyant una de les tres curses grans. 44 anys sense triomfs al Giro, el Tour o la Vuelta, fins ara, amb la fita del jove Remco Evenepoel a la Vuelta a Espanya.

"Encara poden passar moltes coses, en trec lectures positives", deia Enric Mas. El ciclista d'Artà, malgrat perdre sis segons a la classificació general davant del líder, el belga Remco Evenepoel (Quick Step Alpha Vinyl), no vol enterrar el somni de ser el primer mallorquí a guanyar la Vuelta a Espanya. Falten tres etapes, dues d'elles ideals per donar guerra, abans de l'arribada aquest diumenge a Madrid, on hi haurà segur un campió nou. Ni Evenepoel ni Mas han guanyat mai una cursa de les grans, com aquesta preciosa edició de la Vuelta.

La carretera s’enfilava cap al monestir de Tentudía (Badajoz), final de la 17a etapa de la Vuelta a Espanya, quan Enric Mas va serrar les dents, atacant. El ciclista mallorquí, que no sempre sol sentir-se còmode quan li toca atacar, intentava fer mal al líder de la cursa, el belga Remco Evenepoel. No va aconseguir deixar-lo i van entrar plegats a l’arribada, però amb un Evenpoel amb cara de pocs amics, amb ganes d’anar a descansar ràpid. "Mas m'ha donat molta feina", admetia el jove belga de 22 anys, que segueix liderant la classificació general quan falten quatre dies per al final de la cursa. Ara el seu gran rival és Enric Mas, quan fa 24 hores ho era Primoz Roglic, el gran campió caigut. L’eslovè, que enguany aspirava a ser el primer home capaç de guanyar la Vuelta a Espanya quatre cops consecutius, no va poder agafar la sortida i va capgirar del tot la cursa.

Era una ferida que feia mal. A la sala de premsa del Tour o el Giro, els periodistes espanyols aguantaven les bromes sobre el mal moment del seu ciclisme. De poc servia recordar que francesos i italians tampoc poden treure pit, ara que manen belgues, eslovens, danesos o britànics. Els tres estats que organitzen les tres proves més icòniques del ciclisme masculí firmen guanyar una etapa, en lloc de la general. I el ciclisme estatal portava 668 dies sense un triomf d’etapa en una de les tres voltes grans, un total de 121 etapes de decepcions fins que aquest dimecres el català Marc Soler va guanyar l’etapa de la Vuelta a Bilbao. De sobte, la creu que carregava el ciclisme espanyol sembla pesar menys, i la setena etapa la va guanyar Jesús Herrada (Cofidis) entre Camargo (Cantàbria) i Cistierna (Lleó), un periple de 190 km en què va retenir el mallot vermell de líder el belga Remco Evenepoel (Quick Step). Herrada es va imposar a l’esprint als seus companys de fuga, l’italià Samuele Battistella (Astana) i el britànic Fred Wright (Bahrain), en una etapa sense canvis a la general.

A casa dels Mas el ciclisme no era tradició. Més enllà de gaudir amb les etapes de Miguel Indurain per la televisió els mesos d’estiu, poca cosa. I ara Enric Mas és el millor ciclista espanyol del moment i podria passar a ser el millor ciclista mallorquí en ruta de la història. En una illa on han nascut tants genis dels velòdroms, de Guillem Timoner a Joan Llaneras, Enric Mas demana pas enfilant-se als cims més durs d’Europa i desafiant al gran favorit de la Vuelta, l’eslovè Primoz Roglic. El 2018 Enric Mas ja va convertir-se en el primer mallorquí que pujava al podi de la Vuelta des de l’any 1948, quan ho va fer Bernat Capó, nascut a Muro. Cap ciclista de l’illa guanyava una etapa d’una cursa gran des de 1976, quan ho havia fet Antoni Vallori.

Enric Mas no està disposat que la Vuelta ciclista a Espanya sigui bufar i fer ampolles per a Primoz Roglic (Jumbo Visma). El ciclista eslovè, campió de les últimes dues edicions de la cursa, ha guanyat l’onzena etapa entre Antequera i Valdepeñas de Jaén (133,6 km). Però el mallorquí de l’equip Movistar li ha plantat cara fins al final. Amb Egan Bernal i Mikel Landa fora de combat, només el ciclista d’Artà sembla capacitat per evitar que Roglic esdevigui el tercer ciclista capaç de guanyar la Vuelta tres edicions seguides.

El Tour de França va gaudir a Grenoble de la segona jornada de descans. Eliminat Egan Bernal de la lluita per la victòria final, dos eslovens, el mallot groc Primoz Roglic i l'aspirant Tadej Pogacar, el mestre veterà i l'alumne destacat, discutiran als Alps qui puja diumenge al primer lloc del podi de París. La jornada d’ahir va ser de descans actiu. La majoria de ciclistes es van entrenar durant un parell d'hores, sense forçar, perquè les cames ja pesen molt, i per passar els controls de PCR, perquè el virus encara amenaça la bombolla d'un Tour de clar diagnòstic per a les dues primeres places.

La Vuelta a Espanya 2018 apunta a ser recordada com la del relleu generacional davant la joventut dels seus principals protagonistes, els tres joves corredors que van finalitzar al podi de la plaça de Cibeles, a Madrid: el guanyador Simon Yates, Enric Mas i Miguel Ángel López. Britànic, mallorquí i colombià es perfilen com a part important del relleu del ciclisme internacional en un futur a curt, mitjà i llarg termini.

El canadenc Michael Woods (Education First) s'ha imposat a la dissetena etapa de la Vuelta, disputada entre Getxo i Monte Oiz, de 157 quilòmetres.