Són moltes i molt diferents les pel·lícules que es podrien fer sobre Lee Miller a partir del període de la seva vida que triem: jove model de la revista Vogue, fotògrafa de moda a Nova York, musa i amant de Man Ray i una de les escasses fotoperiodistes del front aliat durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta última faceta centra el biopic Lee Miller, el principal actiu del qual és la valenta interpretació d’una Kate Winslet que esquiva la temptació de convertir Miller en una heroïna i, de fet, ni tan sols intenta fer-la simpàtica. La pel·lícula, en canvi, abraça sense rubor les convencions dels biopics per fer un repàs viquipèdic dels fets i la gent d’aquesta etapa de Miller, un exercici rutinari en excés que no fa justícia a la complexitat i el coratge de la dona que va plantar les seves botes brutes del terra de Dachau a l’impol·lut bany d’Adolf Hitler i s’hi va fer una foto despullada a la banyera.

Valentine Penrose va formar part de l’epicentre francès surrealista, intimant amb Paul Éluard, Man Ray, Max Ernst, André Masson i Luis Buñuel –fins i tot se la pot veure en una de les seves pel·lícules més inquietants, L’âge d’or–. La seva amistat amb Pablo Picasso i Joan Miró va fer que alguns dels seus llibres de poemes anessin acompanyats de creacions dels dos pintors. Recuperada ara en dos volums, la seva obra, pràcticament desconeguda fora de França, és una mirada poderosa, singular i d’un valor remarcable entre els noms que van marcar les avantguardes de la primera meitat del segle XX.

La fotògrafa nord-americana Lee Miller és recordada per imatges tan icòniques com el retrat que li van fer banyant-se al pis de Hitler a Munic l’any 1945. També per ser un dels primers reporters que van documentar l’horror dels camps de concentració nazi immediatament després de la victòria aliada. Tot i així, com es pot veure a l’exposició que s’obre demà a la Fundació Joan Miró, Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya, al començament de la seva carrera ja era una artista capaç de treballar al límit de l’abisme. Quan es guanyava la vida fent fotografia mèdica a la Sorbona, mentre col·laborava amb Man Ray, es va emportar al seu estudi un parell de pits d’una mastectomia i els va fotografiar en una taula parada amb unes estovalles. Fa gairebé un segle, la raó per la qual Miller va fer un díptic tan colpidor ja tenia una càrrega feminista i l’objectiu de denunciar “com els fotògrafs estaven fragmentant els cossos femenins”, diu la comissària de la mostra, la conservadora del museu Hepworth Wakefield, Eleanor Clayton.

Quinze o vint anys enrere, l’exposició que inaugura la setmana que ve la Fundació Miró segurament no s’hauria titulat Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya,sinó que, tot i tenir exactament el mateix contingut, en comptes de figurar-hi el nom de Miller hi hauria el del seu marit, Roland Penrose, pintor, poeta, col·leccionista, biògraf d’artistes i destacat activista cultural anglès, conegut a Catalunya per la seva amistat amb Joan Miró i Joan Prats i per la tasca duta a terme durant la Guerra Civil a favor de la causa republicana. Fins fa ben poc, la potent figura de Miller sempre quedava en un segon terme, al costat de la pletòrica i fervent activitat de Penrose.