El 15 de desembre va fer tres anys que la CUP va decidir no presentar-se a les eleccions europees, com ja havia fet el 2014. El document en contra de concórrer als comicis, que va ser aprovat per majoria absoluta al consell polític, argumentava que, vistes les "reaccions" de la UE sobre l'1-O, els exiliats i la repressió de l'Estat, aquesta institució no era l'espai on trobar "els suports a l'exercici de l'autodeterminació". La formació anticapitalista acordava llavors focalitzar la seva tasca en les municipals. Però ara, amb la seva aposta per internacionalitzar el conflicte –ja ha posat en marxa l'oficina internacional per fer front a la repressió– i la proposta de celebrar un referèndum al mateix temps que Escòcia, el debat sobre presentar batalla al Parlament Europeu torna a estar sobre la taula. I la CUP no es vol esperar a uns mesos abans dels comicis (2024), com ha fet els últims cops, per prendre una decisió.

Que França i Alemanya es posin d’acord no sempre és suficient per fer funcionar l’engranatge d’una Unió Europea constituïda encara per 28 membres. La reunió de tots els caps d’estat i de govern per negociar les presidències de les principals institucions havia d'arrencar ahir a les 18 hores, però aquest dilluns al matí encara durava. Finalment, després de més de prop de 16 hores de negociacions, s'ha suspès la cimera i s'han emplaçat a tornar-se a trobar demà dimarts a les 11 hores del matí, amb l'esperança d'assolir un acord abans de la constitució del Parlament Europeu de dimecres.

La Fiscalia del Tribunal Suprem s'oposa a permetre que l'alt tribunal plantegi una qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a Luxemburg, sobre l'abast de la immunitat d'Oriol Junqueras. El ministeri públic defensa que "els privilegis i immunitats" dels eurodiputats són aplicables "un cop s'adquireix la plena condició de membre del Parlament Europeu" (això arribaria en el ple del 2 de juliol) i quan es troba el Parlament en període de sessions. La Fiscalia reclama, doncs, que es rebutgi el recurs de súplica presentat per la defensa de l'exvicepresident de la Generalitat perquè entén que la decisió que va prendre el Suprem de prohibir-li la sortida per agafar les credencials d'eurodiputat és encertada i ajustada a dret. Ara faltarà que es posicioni el tribunal després d'escoltar el posicionament de la Fiscalia.

La Junta Electoral Central no inclourà en la llista d'eurodiputats definitiva ni Carles Puigdemont ni Antoni Comín si no van a Madrid a rebre les credencials i a jurar la Constitució. Amb la intenció de fer-ho, l'equip d'advocats de l'expresident ha preparat un escrit per enviar al Suprem (fonts de l'alt tribunal afirmen que encara no s'ha registrat) en què reclamen que es deixi sense efecte l'ordre de detenció estatal que hi ha vigent contra ells. Segons expliquen, la immunitat parlamentària associada als membres del Parlament Europeu ja els empara i, per tant, haurien de poder desplaçar-se fins a Madrid per completar els tràmits que la Junta Electoral Central exigeix en la llei electoral. Demana al Suprem que ho resolgui en el període de tres dies perquè els candidats de JxCat estan convocats el 17 de juny a Madrid per fer els tràmits per ser eurodiputats.

El president grec, Prokopis Pavlópulos, ha dissolt aquest dimarts el Parlament i ha convocat eleccions anticipades per al 7 de juliol en resposta a la sol·licitud que va presentar dilluns el primer ministre grec, Alexis Tsipras. Amb la publicació del decret presidencial, comença oficialment la campanya electoral a Grècia.

Cop de realitat a Matteo Salvini, que ha vist com la negativa del partit polonès Llei i Justícia (PiS) a integrar-se en el bloc d'euroescèptics impossibilita el seu pla de crear un sol grup a l'Eurocambra per exigir una reforma de les institucions europees que torni el poder a les capitals nacionals. Els polonesos es mantindran al grup de Conservadors i Reformistes.

Les negociacions per repartir-se els càrrecs d’aquesta legislatura europea tenen una novetat: ja no són dues les famílies polítiques que s’asseuen a la taula, sinó tres. Populars, socialistes i liberals posen avui les primeres cartes damunt la taula després de les eleccions europees. I en aquesta taula, Espanya hi té un paper clau perquè com a negociador en cap dels socialistes europeus hi ha Pedro Sánchez que, tot i això, s’asseu sense candidats clars i potents per a Espanya, que té l’assignatura pendent de guanyar pes a les institucions. Dijous va rebre a la Moncloa el president del Consell Europeu, Donald Tusk, en la seva ronda de contactes per preparar la cimera de líders on oficialment s’abordarà la qüestió, al final de juny.

“Com un dels vicepresidents [de l’Eurocambra] no he estat part del procés de decisió i no se m’ha demanat que prengués cap posicionament respecte d’això. Espero que el president Tajani ho clarifiqui no només a vostès”. És el correu de resposta, al qual ha tingut accés l’ARA, que un dels vicepresidents de l’Eurocambra, el txec Pavel Telicka, va respondre a la queixa d’un conjunt d’eurodiputats pel veto de l’Eurocambra a Carles Puigdemont i Toni Comín. El Parlament Europeu els va impedir recollir l’acreditació temporal que sí que es va permetre a d’altres nous eurodiputats.

Els serveis jurídics de l’Eurocambra asseguren que la immunitat dels eurodiputats no serà efectiva fins al 2 de juliol. La JEC pretén excloure Toni Comín i Carles Puigdemont de la llista, tot i que els seus advocats ja han anunciat que recorreran al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg. En el cas d'Oriol Junqueras, que demanarà la llibertat tan bon punt acabi el judici del Procés al Tribunal Suprem, podria seguir tot aquest camí des de la presó.

La màxima és indiscutible: una persona, un vot. Una premissa que, sobre el paper, acaba quedant difusa amb cada convocatòria d’un nou cicle electoral comunitari. I les eleccions de diumenge passat al Parlament Europeu no en van ser una excepció.

Fa una setmana era l’alcaldessa antisistema que no sabia negociar, la de la inseguretat i els manters, la que no havia complert les promeses d’habitatge, la dona autocentrada, còmplice de l’independentisme. Ada Colau era l’objectiu a batre de la premsa i la Catalunya benpensant. Però les urnes tenen un poder transformador extraordinari i tots aquells que volien acabar amb els comuns han descobert que poden ser un mal menor i han recuperat allò d’“antes roja que rota”. La nova evolució del diable que encarnava Colau l’encarnen ara Ernest Maragall i el seu independentisme, que no és qualsevol independentisme sinó el que prové del federalisme socialista escarmentat, i que, per tant, va abandonar la recta via.

Brussel·les, Madrid i ara Estrasburg. Després de l'èxit de les manifestacions a les capitals de Bèlgica i Espanya, l'independentisme prepara una nova mobilització massiva a la ciutat francesa que acull el Parlament Europeu per al dimarts 2 de juliol en la sessió constitutiva de la cambra europea per defensar els drets polítics dels eurodiputats catalans escollits diumenge passat, segons ha pogut saber l'ARA.

Anàlisi dels resultats electorals. Encara no ens hem posat d’acord què va significar el 28-A que ja ens cal sobreinterpretar el 26-M. Una de les idees noves l'hi vaig sentir al periodista Carles Quílez als vespres de RAC1. Argumentava “la lleugeresa” amb què el votant independentista havia votat Junqueras a les eleccions generals i, en canvi, havia optat per Puigdemont a les europees. L'última moda ja no és blasmar els líders polítics, en presó preventiva o a l’exili, sinó menystenir els seus votants. Potser seria convenient intentar entendre, sociològicament, el fenomen de l’últim mes. Esbosso una teoria de butxaca basada en tres punts. 1. El votant independentista sap llegir, a cada urna, què li convé a la causa. A les eleccions al Congrés li va donar tota la força a Junqueras, com a vot útil. Convenia enfortir el guanyador a Catalunya. Però també va saber donar la força necessària a Rull o Turull allà on es presentaven. Igual ha passat amb Puigdemont a Europa. Es tracta, doncs, de passar el rasclet i veure, a cada moment i a cada lloc, què és el més convenient per mantenir viu el clam per la llibertat. I, de passada, dir als representants polítics que no són on haurien de ser, que no els deixaran de petja. 2. Aquests vots demostren que la gent està molt per damunt dels partits. No li importa tant les sigles com la força global per no oblidar l’objectiu comú. Encara que ERC, JxCat o la CUP facin l’estratègia pel seu compte, el votant de bona fe mira més enllà i no es mou per sectarismes partidistes. La urticària la deixa per als llepafils que viuen a sou d’un partit. 3. Es pot prohibir que Junqueras o Sànchez facin de diputats, se li pot tancar la porta de l’Europarlament als morros a Puigdemont, es perpetren acords antinaturals per barrar-li el pas a Maragall, però un 49,71% de paperetes independentistes potser són massa per passar-se-les per l’engonal. Igual que es respecten totes les opinions, estaria bé que també es respectessin tots els vots.

]]> Hem viscut la segona onada electoral, molt més complexa que la de l’abril. Els resultats han confirmat algunes petites esperances que jo avançava fa un mes, però han portat sorpreses i han deixat nous motius de preocupació: a Madrid amb el probable tripartit de dretes, a Brussel·les amb els dubtes per nomenar el president de la Comissió, a tota la UE amb l’avançament de forces euròfobes, i a Catalunya, amb dificultats per formar majories estables. Són motius que, juntament amb d'altres, no fan preveure un període tranquil ni uns governs prou eficients.

]]>