Els adolescents llegeixen molt, ¿però què els apassiona? Què els atrapa? L’últim baròmetre d'hàbit de lectura i compra elaborat per l'Institut Català d'Empreses Culturals (ICEC) donava xifres molt optimistes: el 2024, un 75,3% dels joves entre 14 i 24 anys llegien en el temps lliure. En qüestions d’idioma, el mateix baròmetre mostra que un 45,3% d'aquests joves lectors llegeixen en català. Tanmateix, hi ha dades de venda (no de lectura) que mostren un percentatge més alt per al llibre en castellà. "L’últim Sant Jordi, a Abacus, en literatura juvenil es va vendre el 17% en català, enfront del 83% en castellà. Hi ha una oferta altíssima i variada de títols en castellà que no hi són en català", afirma Pema Maymó, directora editorial dels segells de literatura infantil i juvenil d'Abacus Futur. Són moltes les editorials que publiquen en castellà que s’han abocat amb ganes a la literatura que alguns qualifiquen de young adult i altres romance i fantasy. En molts casos, el fenomen ha estat impulsat per plataformes com Wattpad i recomanacions a TikTok i Instragram de booktokers o bookstagramers.

El canvi de discurs de Laura Escanes en els darrers anys és evident. Estar exposada a les xarxes des de l'inici del boom de les plataformes facilita quedar reduïda a la imatge que es va projectar en el passat, i Escanes encarnava la figura canònica d'una influencer barcelonina, amb imatge de desenes de campanyes publicitàries, casada amb 21 anys i amb un fill als braços amb 23. Ara, amb 28 anys i amb un pòdcast propi, Entre el cielo y las nubes, fa grans proclames feministes i empoderadores que generen incomprensió entre el públic, que li retreu que durant anys representés molts dels aspectes dels quals ara renega.

Un dels grans èxits de Netflix d’aquesta temporada és One Day (Siempre el mismo día), l’adaptació de la popular novel·la de David Nicholls, de la qual ja se’n va fer una pel·lícula força decebedora el 2011 amb Anne Hathaway i Jim Sturgess com a protagonistes.

Hem impugnat l’amor romàntic en totes les seves formes excepte en la seva versió més abnegada, incondicional i servil: l’amor de mare. A les mares, quan tenim fills, ens agafa una necessitat ferotge de tenir cura de les nostres criatures. Després d’haver parit dos éssers humans en dues etapes diferents de la meva vida, a hores d’ara encara no sé descompondre tot el que he sentit ni analitzar objectivament el meu comportament maternal. Recordo sortir de casa un parell de dies després d’haver tornat de l’hospital i estar a l’aguait d’una manera gairebé salvatge davant de tots els elements que detectava com a hostils i perillosos per a aquell cos menut i fràgil que necessitava de mi per continuar sobrevivint, com si encara el dugués dins meu. Els llibres sobre embarassos i parts em parlaven de l’oxitocina, l’hormona de l’amor. Les feministes m’explicaven que això de l’instint maternal és un invent per continuar associant dones i natura i així fer invisibles les estructures culturals del patriarcat. Evolutivament parlant, tindria sentit que els éssers humans estiguem dotats de mecanismes de protecció dels nostres cadells, donat que fins ben bé els dos anys no poden fer pràcticament res pel seu compte i no podrien sobreviure, però no crec que això comporti per si mateix ni que la cura sigui cosa exclusiva de les mares (i els pares es desentenguin còmodament de totes aquelles tasques per a les quals no es necessita cos de dona, com la d’alletar), ni que les facultats de la reproducció ens condemnin a cuidar a tothom tota la vida. Pel que fa al terreny de les emocions, les mares no som blocs sòlids inamovibles i el més normal és que els nostres sentiments vagin canviant amb el temps. No estimem de la mateixa manera un nadó que un adolescent o un home adult, el vincle profund hi és perquè les mares som el testimoni més proper als inicis de la vida de qualsevol, però els fills, si tot va bé, creixen, es desenvolupen, es transformen i es converteixen en persones autònomes que pensen i actuen per elles mateixes. El seu procés d’individuació, encara que sovint ens provoqui inquietuds o estranyesa, no és res més que la constatació que hem fet el que havíem de fer com a mares. Per això és tan absurd que se’ns segueixi exigint un amor absolut sense límits, un amor inhumà que se sobreposa a totes les circumstàncies, tots els elements que hi poden jugar en contra.

L’escriptora Vivian Gornick ha escrit l’assaig titulat La fi de la novel·la d'amor, que ha publicat L'Altra Editorial, traduït per Martí Sales.

Puc entendre que s’utilitzi Sant Valentí com a pretext per emetre alguns missatges coherents amb els valors que vol promoure el departament d’Igualtat i Feminismes. L’altre dia Salvador Cardús descrivia aquest dia com una festivitat "de naturalesa comercial", "d’imatge carrinclona", "poc arrelada a la vida quotidiana dels catalans": subscric completament aquestes consideracions envers la festa i, no obstant això, o precisament pel tarannà consumista que Cardús subratlla, no se’m fa estrany que alguns organismes aprofitin l’efemèride –que no pel fet de ser hortera, primària o cursi deixa de tenir el seu públic– per difondre contraarguments que aspirin a qüestionar qualsevol alternativa tòxica, edulcorada o reduccionista de l’amor, emfatitzada pels bombardejos publicitaris o per les campanyes comercials que venen amors precuinats, envasats al buit, preparats per a un consum ràpid. 

Sally Rooney s'ha convertit en l'escriptora mil·lennial per excel·lència amb aquesta història d'amor jove entre el Connell i la Marianne, que van a la mateixa classe de l'institut i tenen realitats socials molt diferents. L'escriptora irlandesa relata amb destresa les intimitats i els vaivens constants d'una parella incapaç de trobar la calma, que veu com els seus rols s'intercanvien quan entren a la universitat.

La llista Forbes no enganya: la novel·la romàntica és un filó que ha convertit en multimilionàries autores com Nora Roberts, Danielle Steel, Janet Evanovich i Robyn Carr. Aquest gènere s'ha consolidat al mercat com un dels més demanats sobretot entre lectores, i és habitual que entre el rànquing dels més venuts hi apareguin de manera recurrent títols de novel·la romàntica. Julia Quinn i la saga dels Bridgerton fa setmanes que són al top 10 dels més venuts als Estats Units. Un dels últims fenòmens a l'Estat és l'escriptora valenciana Elísabet Benavent, que va començar autopublicant-se a Amazon fins que va saltar a l'editorial Suma de Letras. Des d'aleshores ha escrit una vintena de llibres que han venut centenars de milers d'exemplars. Benavent exemplifica l'interès massiu per les històries de dones del segle XXI a la recerca de l'amor. Ara bé, el seu èxit, com també el d'altres escriptores en castellà, delata l'absència absoluta de novel·les romàntiques d'autores catalanes que escriguin en català. A què es deu aquest buit?

Pretty woman, Titanic o El diari d’en Noah en tenen la culpa. Ens han fet empassar la idea que l’amor romàntic i la parella perfecta existeixen. Però no ens enganyem. No existeixen ni la mitja taronja, ni l’amor etern, ni la parella ideal, ni els prínceps blaus, ni les dones 10. Així, doncs, de què va l’amor? Doncs just això és el que s’ha preguntat Marita Osés, autora del llibre homònim ¿De qué va el amor? (Ed. Luciérnaga). En aquest llibre, Osés s’ha proposat desmuntar les creences heretades sobre l’amor romàntic per arribar a la conclusió que les relacions de parella no són “la finalitat”, sinó una manera de trobar-se amb un mateix i amb algú altre. Osés alerta de la perillositat del mite de l’amor romàntic i explica que si avui dia les relacions de parella fracassen tan sovint és, en part, per la revolució que ha suposat qüestionar el paper dominant de l’home i que la dona disposi de més llibertat per decidir. Com explica l’escriptora, “el mite de l’amor romàntic complica la relació de parella perquè crea falses expectatives i genera molta frustració”. Per la seva banda, la psicòloga de l’Espai de Psicoteràpia Indàgora, Núria Arrebola, afirma: “Al cinema i a la televisió ens han venut una imatge de l’amor com una cosa passional i intensa, plena d’il·lusions, que ens fa sentir papallones a l’estómac. Això existeix, però és diferent de l’amor, és l’enamorament. Confondre aquests dos fets és molt perjudicial, perquè quan se’n van les papallones pensem que ja no hi ha amor”.

Una conversa entre un policia serbi i una sospitosa és el pretext que l’artista visual Mireia Sallarès (Barcelona, 1973) fa servir per transitar per les paradoxes de l’amor en el seu documental Kao malo vode na dlanu [Com una mica d’aigua al palmell de la mà], en el llibre Com una mica d’aigua al palmell de la mà. Una investigació sobre l’amor (Arcàdia) i en una exposició que va acollir la Fabra i Coats. Ho fa des de “la vida viscuda”, que defineix com “allò que fem amb les coses que ens passen”, un terme que li agradaria reivindicar davant les Nacions Unides com a dret col·lectiu universal.

Mabel Bianco (Buenos Aires, 1941) és una metge feminista experta en salut i dones. Promou la igualtat i els drets de les dones a la seva Argentina natal i a tota l’Amèrica Llatina des de l’ONG que va crear el 1982, la Fundació per a l’Estudi i la Investigació de la Dona (FEIM). És també una activista contra l’amor romàntic i ha participat en el debat per la legalització de l’avortament a l’Argentina. Recorda amb emoció la multitudinària protesta sota el lema Ni una menos l’any 2015 contra la violència de gènere que va aplegar 300.000 persones a Buenos Aires. “Em van venir ganes de plorar; mai m’hauria imaginat que podíem ser tantes”, diu. Ha visitat Barcelona per participar en el 30è aniversari del Consell Nacional de les Dones de Catalunya.

Gelosia, obsessió o control... són alguns dels problemes en què pot degenerar l’amor, un sentiment positiu que amaga una gran part obscura. Frank Tallis busseja en les conseqüències de l’amor mal entès a El romántico incurable (Ático de los Libros) per acabar reivindicant el poder de l’amor real -no romàntic-, que allarga la vida de la gent.

En l’era de les parelles líquides i de les relacions seqüencials via Tinder, no es pot dir que la concepció patriarcal de l’amor hagi quedat enterrat.

Mateu-me si soc un romàntic, però em fascina Me and Mrs. Jones, el hit de Billy Paul del 1972 sobre un home que es veu, cada dia a la mateixa hora, amb una dona casada. Més enllà de les cordes sumptuoses i els cors femenins característics del soul de Filadèlfia, més enllà de la veu de vellut de Paul, de la manera com allarga les síl·labes importants o de la pausa dramàtica que anuncia la tornada, el que més em meravella és l’economia narrativa de la cançó. És un amor prohibit perquè ella està casada, però com ho sabem, això? La composició de Gamble i Huff, en la qual va col·laborar el lletrista Cary Gilbert, no ens ho explica, sinó que ho mostra simplement amb el nom de l’amada: és la senyora Jones, fet que implica l’existència en alguna banda d’un senyor Jones. A més, la lletra ens dona molt poques pistes sobre la seva relació. Només sabem que es veuen cada dia a dos quarts de set (matí o vespre?) al mateix cafè, que s’agafen les mans, que fan tota mena de plans i que tenen una cançó preferida. Després tornen abatuts a les tristes vides respectives, només esperant que passin 24 hores per tornar-se a trobar.