Després de tocar el cel europeu l'any 2017, la selecció holandesa s'ha proposat prendre-li el relleu als Estats Units. Una victòria molt meritòria (2-0) contra Itàlia, la gran sorpresa d'aquest Mundial de França 2019, classifica les holandeses, per primera vegada en la seva història, per a les semifinals d'un campionat del món.

Els Estats Units han demostrat a París per què estan considerats el millor equip del món de futbol femení, en un vibrant duel contra França en què han imposat la seva qualitat i la contundència d'una de les seves jugadores més emblemàtiques, Megan Rapinoe, per passar a semifinals del Mundial (1-2).

Els primers dies del Mundial femení, la competició va coincidir amb la fase final de la primera edició de la Lliga de les Nacions de la UEFA. Uns 25.000 aficionats anglesos es van desplaçar fins a Porto per animar la selecció masculina. Es van viure baralles amb la policia portuguesa, el líder d’extrema dreta Tommy Robinson va aparèixer entre els aficionats i es van sentir cançons racistes i d’altres que es burlaven del bombardeig sobre les ciutats alemanyes durant la Segona Guerra Mundial, malgrat que la Federació Anglesa fa anys que demana que ja no es cantin. Dos dies més tard, a Niça, uns 3.000 aficionats veien com la selecció anglesa derrotava les escoceses a la primera jornada del Mundial. No es van viure incidents.

Corinne Diacre, la seleccionadora francesa, gairebé no concedeix entrevistes. Abans del Mundial els periodistes de L’Équipe van intentar fer-n’hi una, sense sort. “Durant un any aquest mitjà ha intentat entrevistar-la sense sort. Mai hem topat amb una missió tan difícil, i finalment no ha sigut possible”, es justificaven en l’especial que van editar sobre el Mundial. En lloc de l’entrevista van publicar un reportatge on gent que coneix Diacre expliquen com treballa. El resultat va ser un perfil que parla d’una entrenadora “exigent, metòdica, perfeccionista i amb una capacitat de treball sorprenent”. Diacre, a més, sap entendre tot el que passa al seu voltant. I fa uns anys ja va entendre que havia de treballar lluny dels programes de màxima audiència.

L'Anglaterra-Camerun serà recordat com un dels partits més surrealistes del Mundial de França 2019. En dues ocasions les africanes han amenaçat amb plegar al no compartir les decisions del VAR –que eren encertades–. El 3-0 final classifica les lleones per als quarts, on s'enfrontaran a la selecció noruega.

És una llei no escrita del futbol. Quan arriba una tanda de penals, qui falla és qui millor ha jugat durant els 90 minuts. Una llei que no sempre es compleix, però que han patit al llarg de la seva vida Platini, Messi, Zidane o Sam Kerr. Austràlia s’ha acomiadat del Mundial després d’aguantar heroicament els atacs de Noruega. Amb una jugadora menys, les Matildas van arribar als penals, però Sam Kerr va enviar al cel el seu penal, el primer. I Noruega jugarà els quarts de final.

Al món del futbol sempre s’ha sentit a dir que els jugadors veterans són més complicats de gestionar que els joves. Que és més difícil de portar un ego ja fet, potser viciat, que un que té gana per triomfar i encara es pot modelar. Pot ser, no dic que no, tot i que la maduresa sembla més amable de gestionar durant un mes i mig que el tot o res de qui acaba de superar l’adolescència. On es posa el tall del que és veterà o no ens obriria un altre tema, però si considerem que els 30 anys són la línia vermella, es pot fer l’exercici de veure com confecciona cada selecció la seva llista de convocades. La jornada d’ahir era interessant. D’una banda teníem l’Itàlia-Brasil, una mena de crida als galons guanyats a còpia de temporades en actiu; de l’altra, un Austràlia-Jamaica que exemplificava com pugen les noves generacions.

¿Sabeu el que és jugar amb la responsabilitat de defensar una porteria? En primer lloc, recordem una cosa: l’objectiu principal del futbol és marcar gol; per tant, la posició del porter va en contra d’aquest objectiu. Nosaltres hem de mantenir la porteria a zero, i amb això serà possible que l’equip com a mínim empati. Després hem de pensar que el futbol és un esport d’equip i que moltes vegades sota la porteria tens la sensació que estàs sola, que només poden entendre’t les teves companyes de posició. I de tant en tant vas buscant aquella mirada còmplice que et reconforti per continuar amb la mateixa seguretat que tenies. Val a dir que poques vegades s’elogia res d’aquesta posició i que el que més es rep són les critiques dels aficionats, i fins i tot dels mateixos integrants de l’equip, perquè creuen que no has fet el que hauries hagut de fer (segons ells). Però permeteu-me que us digui que el millor porter no és el que més para. Ara pensareu que estic boja, però per a mi el millor és el que més evita que l’equip contrari remati. El que entén el joc, el que sap anticipar-se a la jugada, el que sap ordenar els seus companys perquè ell no hagi d’intervenir. Perquè, evidentment, si no es remata a porteria no hi ha gols. I per sobre de tot el nostre objectiu és aquest: mantenir la porteria a zero.

La selecció de França, l’amfitriona, va derrotar ahir Nigèria per 0-1 i va sumar el ple de victòries, tres de tres, al grup B, que ha liderat amb mà de ferro. Un gol de penal de Wendie Renard a falta de poc més de 10 minuts per al final va decidir el duel a favor de les franceses, que van veure com, cinc minuts abans d’obrir la llauna, Nigèria es quedava amb deu per l’expulsió de la lateral esquerra Ngonzi Ebere. La diana no va estar exempta de polèmica, ja que Renard, que va fallar el seu primer llançament, va disposar d’una segona oportunitat gràcies al VAR, que va determinar que la portera nigeriana Chiamaka Nnadozie s’havia avançat. A la segona, Renard no va fallar. A les africanes encara els queda alguna esperança d’accedir als vuitens com una de les millors terceres, però hauran d’esperar a veure com acaba la fase de grups.

Després de veure com els Estats Units, la gran potència del futbol femení, derrotava per 13-0 Tailàndia, l’exportera de la selecció nord-americana Hope Solo va penjar un vídeo a les xarxes en què explicava que hauria preferit guanyar per 6-0. “Ara molta gent aprofitarà aquest resultat per criticar el Mundial, el seu nivell. I espero que no signifiqui un pas enrere a Tailàndia, on la gent s’havia il·lusionat. I perdre 13-0 no seria el millor debut”, afirmava. Poques hores després, l’empresària Nualphan Lamsam explicava a la premsa tailandesa que ningú s’ha d’alarmar: “La selecció seguirà amb suport, seguirà creixent”. El més curiós del cas és que Lamsam no és membre de la Federació Tailandesa de Futbol. Tampoc forma part del ministeri d’Esports. És una empresària que amb els seus diners ha aixecat gairebé sola una selecció de futbol a Tailàndia.

Pocs dies abans del Mundial, mitjans de comunicació esportius italians que normalment no fan gaire cas del futbol femení van presentar, una per una, les jugadores convocades per l’entrenadora Milena Bertolini. L’últim capítol el van dedicar a la capitana, Sara Gama. I les xarxes socials van omplir-se d’insults. “Com és possible que sigui la capitana si no és italiana? No hi ha negres italians”, deia un comentari firmat des de la ciutat de Trieste, precisament la ciutat natal de Gama, filla d’un immigrant congolès i una dona de Trieste. Es tracta d’una ciutat de frontera que en el passat sempre ha acollit gent de diferents orígens. Si abans eren alemanys, austríacs, eslaus o jueus, ara hi arriben nous idiomes des de l’Àfrica i Àsia. A Trieste, però, mana la dreta, i els grups d’extrema dreta han arribat a patrullar les rodalies de l’estació de tren exigint veure la documentació de qui no és blanc.

S’ha jugat la primera setmana de Mundial i ja es poden començar a treure algunes primeres conclusions en termes tàctics i físics. En aquest espai ja fa dies que, al ritme dels partits, anem fent un esbós del que pot donar èxit en aquest torneig, entenent les exigències tan particulars que té una competició d’alt nivell concentrada en 30 dies. I a primer cop d’ull hi ha una realitat que s’imposa i que no es pot negar: som en plena era de l’exuberància atlètica. Si no s’explica bé, es corre el risc de caure en la superficialitat i pensar que només guanya qui corre més, i no és així. Però, certament, qui corre més (i millor) té més opcions de guanyar. Mirem-nos les dades.

La selecció italiana ha sumat aquesta tarda la seva segona victòria en aquest Mundial després de guanyar Jamaica per 0-5. El 'hat-trick' de Girelli i el doblet de Galli situen a les italianes com a líders en solitari del grup C amb sis punts, per davant de la selecció brasilera, que en té tres, per classificar-se per als vuitens de final. El proper dimarts (21h, GOL) es viurà el duel decisiu per la primera plaça entre la canarinha i les azzurri. Als deu minuts de partit, s'ha assenyalat penal amb ajuda del VAR per una falta de la jamaicana Swaby sobre una de les italianes més desequilibrants, Bonansea. Schneider, que ja va aturar un penal a la blaugrana Andressa Alves en la primera jornada, ha aturat novament el xut de Bonansea.

Alguna d’elles sempre vola. És la sensació que fa anys que persegueix Espanya en els grans tornejos internacionals. Les rivals sempre tenen una o dues avions que són autèntics maldecaps, sobretot quan el pla de partit t’obliga a abocar-te a camp contrari. Quan tot just estem veient per segona vegada en una setmana als primers equips que van entrar en competició, es confirmen els pronòstics del Grup Tècnic de la FIFA: serà el Mundial més ràpid de la història.

Als anys 70 Gina Yeseibo va viure al límit. Lagos, la seva ciutat, no deixava de créixer d’una manera desordenada i s’anava convertint en una jungla urbana on milions de persones lluitaven per tirar endavant com podien. Yeseibo, filla d’una família benestant, va poder viatjar a l’estranger, va veure cops d’estat i va anar de festa a la República de Kalakuta, una gran comuna creada pel músic Fela Kuti on els joves somiaven amb canviar el món barrejant els vells ritmes dels seus avantpassats amb altres de nous. Una república de sexe, drogues i anhels que va acabar sota les botes dels militars, que van assassinar la mare de Kuti, l’activista feminista Funmilayo Ransome-Kuti, tirant-la per la finestra. Tenia 77 anys i anava en cadira de rodes.

La golejada més àmplia en un Mundial pertanyia a Alemanya, que va golejar per 11-0 Argentina el 2007, però aquest dimarts els Estats Units han decidit treure-li aquest honor amb una golejada encara més contundent. Les vigents campiones han fet 13 gols a Tailàndia en un desplegament gairebé cruel. I el més contundent és que les nord-americanes anaven només 3-0 al descans.

Durant 981 dies la selecció xilena femenina de futbol no va jugar. Oficialment no existia. I, com que no existia, no apareixia al rànquing de la FIFA. Després d’un cas de corrupció que havia afectat el president de la federació xilena Sergio Jaude, la selecció femenina va deixar de jugar. La selecció masculina, en canvi, seguia jugant com si res. “La situació era insuportable, ens van ignorar. Totes les seleccions inferiors de nois seguien jugant, nosaltres no. Era un cas de masclisme”, es queixa Iona Rothfeld, una jugadora internacional que actualment estudia ciències polítiques -ja està retirada del futbol- i treballa a la federació xilena. El 2011 Sergio Jaude va ser escollit president i, fins a l’any 2015, va anar retallant les ajudes que hi havia cap al futbol femení, que havien permès que en categories inferiors Xile tingués bones generacions de jugadores. El 2014 Xile va organitzar els Jocs Panamericans, un esdeveniment en què competeixen les seleccions absolutes femenines però en què els equips masculins juguen amb la selecció sub-17. I la federació no va permetre a les dones utilitzar certes instal·lacions perquè les reservaven per a nanos de 15 anys. “Vam arribar a entrenar-nos en un pavelló, sense gespa”, diu Rothfeld, que va participar en el torneig.

Suècia és la número 9 del món segons el rànquing FIFA. Té algunes de les jugadores amb més rodatge del panorama mundial, jugadores amb moltíssimes internacionalitats com Caroline Seger (193) o Nilla Fischer (176), i algunes de les atacants més buscades del mercat europeu, gent com Asllani, Jakobsson, Rolfö i Blackstenius. Suècia no és ni de bon tros la favorita per guanyar el Mundial, però si guanyés tampoc seria una sorpresa majúscula. Ni que sigui per tradició, estàndards físics o coratge competitiu, un triomf de Suècia pot estar entre els plans en una gran cita internacional si coincideixen una sèrie de factors.

Arriba en el millor moment. ¿Saps aquestes coses que sembla que estiguin fetes a mida? Doncs això. Ja està en marxa l’esperat Mundial femení i el millor de tot és que el tenim molt i molt a prop de casa, a França. Per què crec que és el millor moment? Doncs perquè, després del súper-any que ens ha regalat el futbol femení -omplint els estadis de Primera arreu del món, ocupant espai als mitjans de comunicació, amb el Barça arribant a la final de la Champions-, corríem el risc que aquest entusiasme desaparegués si la temporada s’acabava de cop i volta. Potser no, no ho sé, però sí que sé que ara, sense marge perquè ens avorrim, ha arribat el Mundial.