<![CDATA[Ara.cat - via eslovena]]> 10 <![CDATA[El ministeri d'Exteriors i la Casa del Rei van premiar el 2002 el primer president de l'Eslovènia independent]]>

El ministeri d'Exteriors i la Casa del Rei espanyola van concedir al primer president de l'Eslovènia independent, Milan Kukan, el 2002 el collar del Reial Orde d'Isabel la Catòlica, que premia "la lleialtat provada i els mèrits contrets a favor de la prosperitat d'aquells territoris". En plena polèmica per l'apel·lació del president Quim Torra a la via eslovena per aconseguir la independència de Catalunya, que el PP i Cs han aprofitat per reclamar de nou l'aplicació del 155 per la mort de 76 persones, el llavors màxim representant del país eslovè va ser condecorat amb aquesta distinció que va instaurar el rei Ferran VII el 14 de març de 1815, amb el nom de Reial i Americà Orde d'Isabel la Catòlica, que va ser rebatejat amb el nom actual el 1847.

]]> <![CDATA[La via eslovena va ser pacífica]]> La interpretació segons la qual Eslovènia va obtenir la independència mitjançant la violència no té cap fonament real i denota ignorància dels fets. La via eslovena cap a la independència estatal va ser extremadament pacífica. Eslovènia es va emparar en el dret constitucional a l’autodeterminació i en un referèndum en què el 88,5% dels ciutadans van decidir viure en un país separat. Malgrat que l’estat iugoslau i la cúpula militar ja havien rebutjat tota possibilitat de diàleg i de resolució política de la crisi en les relacions entre els pobles i les repúbliques de la Iugoslàvia socialista, Eslovènia va continuar cercant un acord sobre la desintegració del país de manera pacífica. Malauradament, totes les repúbliques tret de Croàcia van rebutjar la proposta. Finalment, la Conferència de Pau sobre Iugoslàvia de la tardor del 1991 impulsada per la Comunitat Europea i el reconeixement internacional d’Eslovènia per part de països europeus i d’altres continents a principis del 1992 van confirmar l’actitud pacífica i democràtica d’Eslovènia davant la independència.

]]> <![CDATA[Eslovènia i les majories àmplies]]> Resulta interessant que el president Torra hagi apel·lat al cas eslovè com a exemple a seguir per Catalunya. Ho és més enllà de la polèmica suscitada pel context en què es va produir aquell procés, molt diferent del nostre perquè, entre altres coses, es va donar en el marc de la desintegració de l'URSS i, de retruc, de l’inici del trencament de la Federació Iugoslava, amb Sèrbia preparant-se per intervenir a Croàcia (per la qual cosa no va voler posar-se de ple en la secessió eslovena); i tot i així, es va produir una guerra de curta durada amb desenes de morts, que és el tema que ara ha suscitat polèmica. Però en tot cas voldria posar l’accent en un fet que sí que penso que ens hauria d’ajudar a reflexionar sobre com s’encaren les coses des d’alguns sectors de l’independentisme.

]]> <![CDATA[Eslovènia, una cultura mitjana segura]]> Amb una mica més de dos milions d’habitants, amb més d’uns tres-cents mil fora de les seves fronteres (sobretot als actuals estats veïns: Itàlia, Àustria i Hongria), els eslovens són una comunitat lingüística mitjana que pot viure amb calma i seguretat en la seva cultura. La cultura del nostre Mediterrani català, com ens anomenava el gran geògraf francès Pierre Deffontaines (ens coneixia molt perquè va ser director de l’Institut Francès de Barcelona), en canvi, és més fràgil, secundària i subordinada que la d’Eslovènia. La retolació de tots els nostres productes comercials, per posar un exemple, rarament és en català (hi ha moltes més etiquetes en portuguès que en català, a les nostres cuines), mentre que a Eslovènia tot és en eslovè, al costat d’altres llengües. I el que segurament és més important, perquè es troba a la ment de massa ciutadans: la concepció monolingüística és encara majoritària a l’Espanya de matriu castellana, tot i els quaranta anys de la Constitució. El català és viscut per molts més com una nosa que no pas com un “vaso de agua clara”, com deia el franquista Pemán. L’equació “A un estat li correspon una sola llengua” és simple i simplificadora. Quina lliçó ens dona Eslovènia?

]]> <![CDATA[Ocurrències balcàniques]]> Imaginem que el govern de la Generalitat hagués fet públic un increment de dos punts de l'IRPF per a les persones que pateixen estrabisme; o, tant és, una exempció del 10% d'IVA per als calbs. Tindrien algun sentit, aquestes dues pocasoltades? En el context actual, sí. Moltíssim. Voldria dir guanyar 48 hores més, pel cap baix, a l'hora de simular moviment: declaracions i contradeclaracions, entrevistes, aclariments, desmentiments, tertúlies, articles com aquest, etc. Amb una mica de sort, la cosa es podria allargar fins a les 72 hores. L'ocurrència de l'anomenada "via eslovena" respon, en part, a aquesta no-lògica, embolcallada per l'infal·lible escut protector de la "situació excepcional". Cal fer veure que la cosa es belluga!

]]> <![CDATA[Política a cara descoberta]]> No és pas nou el fet que els conflictes locals estiguin estretament lligats els uns amb els altres. Les grans guerres, els vells conflictes comercials o els desplaçaments demogràfics de sempre han funcionat com aquelles peces de dòmino en què unes fan caure les altres. Així, i limitant-nos a la darrera setmana, hem vist com Vox a Andalusia, assumint el tristament famós “A por ellos”, s’aprofitava amb èxit del desafiament català a l’Estat com a pretext útil. També és poc discutible que la reactivació dels CDR a les autopistes de Catalunya hagi estat resultat del mimetisme amb les accions dels 'armilles grogues' a França. I la reacció histèrica de l’unionisme espanyol manipulant el sentit de l’exhortació del president Quim Torra a seguir la via eslovena és evident que té veure amb l’espant que hi ha davant de la mobilització massiva del proper 21-D a causa de la barroera provocació del govern espanyol, just quan farà un any de les eleccions imposades pel 155, els resultats de les quals han boicotejat des del primer dia.

]]> <![CDATA[Perduts per Eslovènia]]> El discurs polític d'un moviment d'emancipació nacional hauria de ser clar i il·lusionant, i no confús ni sacrificial, amb apel·lacions al sofriment com a camí de perfecció. Dit d'una altra manera, si un moviment d'independència vol aconseguir el seu objectiu per la via pacífica i democràtica, com sempre ha insistit a fer-ho el moviment català, el que no li convé gens és fer ni dir res que pugui donar la raó a l'adversari, que insisteix sobretot a presentar-lo com un moviment extremista, reaccionari, barallat amb la realitat i essencialment violent. Els arguments d'alguns opinadors, que es dediquen a escampar la fètida idea que per fer la independència és inevitable el vessament de sang, han acabat filtrant-se entre alguns dirigents independentistes, amb resultats més aviat esperpèntics. La confusionària comparació, per part del president Torra, entre el procés d'independència d'Eslovènia i el de Catalunya n'és el penúltim exemple. És cert que hi va haver un moment en què alguns ens vam pensar veure (equivocadament) un paral·lelisme puntual entre els dos casos: va ser el 10 d'octubre de l'any passat, quan el president Puigdemont va declarar assumit, i acte seguit suspès a l'espera de reconeixement internacional, el mandat del referèndum de l'1-O. A Eslovènia també es van ajornar els efectes de la declaració d'independència, amb la diferència que el reconeixement internacional sí que es va produir. Però les paraules de Torra (“Els eslovens van decidir determinar-se i tirar endavant en el camí cap a la llibertat amb totes les conseqüències. Fem com ells, proposem-nos-ho. No hi ha marxa enrere i estem disposats a tot”) no remeten a aquell moment concret, sinó que fàcilment fan pensar en l'anomenada Guerra dels Deu Dies, en què van perdre la vida 74 persones, 12 de les quals civils. Aquestes paraules són un error monumental, i les crítiques que ha rebut Torra les va servir ell mateix en safata en el moment de pronunciar-les.

]]> <![CDATA[L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘La via eslovena de Torra i el descontentament que creix’]]>

Finalment, la tardor catalana ha acabat sent calenta, i el dia 21 de desembre, just quan s’acabi la tardor, sembla que assolirà el punt d’ebullició amb la celebració del consell de ministres a Barcelona.

]]> <![CDATA[Vox es querellarà contra Torra per l'apel·lació a la via eslovena]]>

Vox es querellarà aquest dilluns contra el president de la Generalitat, Quim Torra, per conspiració per a la rebel·lió. El partit d'extrema dreta considera que l'apel·lació de Torra a la via eslovena durant la presentació del Consell per la República és motiu suficient perquè els tribunals actuïn contra ell. Vox és, de fet, l'acusació popular en el judici de l'1-O, i demana més de 60 anys de presó per als presos polítics.

]]>