La directora de cinema Isabel Coixet s’ha referit aquest dijous al judici de l'1-O. En declaracions a l'ARA recollides duran la presentació de la seva pel·lícula 'Elisa y Marcela' al Festival de Berlín, la cineasta ha assegurat que espera que la justícia acabi absolent els líders independentistes dels delictes dels quals se’ls acusa. "Jo preferiria que aquestes persones no fossin a la presó", ha dit. "Seria meravellós que no hi fossin perquè així podríem passar a parlar de coses més importants, sobre com volem viure les nostres vides com a ciutadans".

Faci el que faci, els últims temps a Isabel Coixet la persegueix sempre la controvèrsia. Aquesta vegada no ha sigut per les seves opinions sobre el Procés o per fer declaracions sobre la dimissió de Lluís Pasqual, sinó per veure's atrapada en la conflictiva relació entre les plataformes online i el món del cinema. La directora ha presentat aquest dimecres a la Berlinale la seva nova pel·lícula, 'Elisa y Marcela', la història real de dues dones que van viure una història d’amor a la Galícia rural i es van acabar casant per l'Església, un fet que va provocar un escàndol sonat en l’època. Però la polèmica que envolta la pel·lícula no té res a veure amb la història, molt del gust dels programadors d’una Berlinale sempre sensible i receptiva als temes LGTBI, sinó amb el nom del productor: Netflix.

Dilluns a la nit, mentre Catherine Deneuve assistia a la gala solidària dels premis Cinema for Peace amb Carles Puigdemont, la premsa acreditada al Festival de Berlín descobria la nova pel·lícula de la veterana actriu francesa, una de les últimes grans dives en actiu del cinema europeu de la segona meitat del segle XX. Dirigida per un altre veterà, André Téchiné, L’adieu à la nuit para atenció a la problemàtica dels joves francesos que es radicalitzen i s’uneixen al jihadisme a través de la figura del jove Alex, que passa uns dies a la masia de la seva àvia Muriel (Deneuve) abans d’anar-se’n a Síria per unir-se a l’Estat Islàmic amb la seva futura dona i un amic.

La secció oficial del Festival de Cine de Berlín continua sense oferir gaires alegries. Ahir va ser el torn d’Agnieszka Holland, veterana del cinema europeu que en els últims temps compagina la direcció de sèries nord-americanes ( House of cards, per exemple) amb pel·lícules com Spoor (El rastre), amb la qual va guanyar l’Os de Plata a la millor direcció, i l’última, Mr. Jones, biopic pla i sobrat de metratge de Gareth Jones, el periodista gal·lès que es va rebel·lar contra el servilisme dels corresponsals occidentals de Moscou -encarnats per la tèrbola figura de Walter Duranti, del New York Times - i va revelar al món la terrible fam que va assolar Ucraïna el 1933 com a conseqüència directa de les polítiques de Stalin i que va provocar la mort per inanició de milions de persones, un genocidi que els periodistes amics de la Revolució Russa van intentar silenciar.

Després del fals documental -o trolejada fallida- I’m still here, Casey Affleck ha tornat a posar-se darrere la càmera per dirigir el seu primer llarg de ficció, Light of my life, un drama íntim ambientat en un futur postapocalíptic en què un virus ha eliminat gairebé totes les dones. Una de les poques supervivents és la Rag, una nena d’onze anys que viu enmig dels boscos amb el seu pare (Affleck), evitant tant com poden el contacte amb altres homes i amagant el sexe de la nena sota roba de nen i un pentinat masculí.

La Neus Ballús que va dirigir La plaga, tot i ser una debutant semblava una cineasta més segura que la que ara, quatre anys després, torna a la Berlinale per presentar el seu segon llargmetratge. La Neus Ballús de Staff only sembla més intuïtiva, sense por de córrer riscos; no és un pas enrere, sinó el salt endavant d’un viatge cap a la ficció que la directora necessitava fer, però novament arrelat en la realitat i profundament personal.

La pel·lícula 'Elisa y Marcela' d'Isabel Coixet participarà en la secció oficial a competició del festival de cinema de Berlín, la Berlinale, que tindrà lloc del 7 al 17 de febrer. El film de Netflix, rodat en blanc i negre entre Catalunya i Galícia, relata la història de les dues primeres dones que es van casar, el 1901 a Dumbría. Les protagonistes són dues mestres gallegues, interpretades per Natalia Molina i Greta Fernández, i el seu matrimoni va omplir les portades dels diaris de tot el món. Coixet ha celebrat la incorporació del film a la Berlinale i ha dit que és la "culminació" d'una feina de molts anys.