Fa anys que la sociòloga Elisa García-Mingo se submergeix en l'estudi de la masclosfera, comunitats online que difonen contingut misogin, sigui en comentaris i missatges ridiculitzants o demanant a la intel·ligència artificial que reinventi fotografies de dones per despullar-les.

Que partim d'una intel·ligència artificial amb algoritmes esbiaixats no és secret per a ningú. S'ha demostrat i s'ha remarcat la perillositat d'utilitzar la IA sense regulació, sigui per finalitats personals, o per fer-ne ús en una empresa o una institució, o el que és més alarmant, divulgar contingut a les xarxes. Aconseguir algoritmes ètics, alineats amb els valors democràtics i que tinguin perspectiva de gènere és un objectiu que, sobretot a Europa, s'està intentant assolir. Dones expertes en aquesta matèria posen llum davant d'una tecnologia que avança molt ràpidament, que sembla difícil de controlar i en la qual, com passa al món de les big tech, hi falten dones.

El concepte backlash (que es podria traduir com a reculada, rebot o contrareacció) descriu un corrent de reacció hostil i estructurada contra els avenços en matèria d’igualtat, especialment contra els drets de les dones. És una contraofensiva ideològica i cultural que no neix de respostes aïllades, sinó d’una estratègia articulada amb un objectiu clar: impulsar una contrareforma que reverteixi conquestes socials en drets i llibertats.

A punt d’un altre 8 de març i el feminisme veu i viu un escenari desastrós. El moviment pateix un retrocés arreu del món i, segons els resultats d’una enquesta publicats en aquest diari, el 60% dels homes de l’estat espanyol consideren que se’ls està discriminant pel fet de ser homes. Dades com aquesta ni ens sorprenen ni són alienes al nostre entorn. Sovint, en aquests mateixos articles que escric cada setmana, hi ha homes que se senten automàticament ofesos només pel fet d’haver utilitzat un adjectiu en femení. Encara que l’adjectiu em pugui incloure a mi, que soc una dona, i tant és si es parla de l’estafa de les balises o de viure més de cent anys. Són individus, quasi sempre sense revelar la seva identitat, que no es mouen de la tradició de pensar només en ells mateixos. Ni de la tradició que a les dones se les pot discriminar. Però ai si un genèric no els fa sentir inclosos! (De ser-hi hi són, però ells volen mantenir les seves condicions. Per altra banda, no han de ser a tot arreu, tampoc.) Aquests homes tenen molta por de perdre el que ells suposen que els correspon des del naixement. Però els sentiments d’aquests homes també tenen a veure amb l’egocentrisme i amb la voluntat expressa de fer mal. Perquè veient com està el món, no demostren ni la mínima empatia per unes dades contrastades i per una raó fonamental: reclamar els drets humans és esgotador. Tenim altres coses a fer, a la vida. Però volem una vida més justa per a tothom. I volem posar els adjectius com ens doni la gana. 

Els que critiquen que casar-se de jove és un error perquè implica escollir un company de vida abans de saber exactament qui ets tu mateix, segur que estaran contentíssims que Cher hagi trobat la seva mitja taronja a les portes dels 80 anys. Amb anys de sobres per haver-se conegut molt bé a si mateixa i després d'estar tan segura de qui és que s'ha permès desafiar tots els tabús socials possibles, la diva del pop més primigènia de totes les que queden vives sembla que ha trobat algú amb qui jurar-se amor etern, duri el que duri l'eternitat per a ella. Després de dos matrimonis fallits i 50 anys d'abstinència –matrimonial, no amorosa– entenem que ja sabia perfectament bé què buscava en un home. Per això és motiu d'alegria que ho hagi trobat –cosa que no sempre passa...– i estigui decidida a posar-hi un segell de luxe per la via nupcial. Sobretot perquè aquesta decisió molestarà molt a aquesta insofrible capa social edatista i masclista que sempre procura oprimir tothom que intenti viure la seva vida amb llibertat. Això és una garantia que el futur casament de Cher és molt bona notícia.

Fins fa poc, un tal Paco Salazar va ser considerat una de les mans dretes de Pedro Sánchez. També van ser mans dretes del president del govern d'Espanya José Luis Ábalos i Santos Cerdán, de manera que és visible que Sánchez té un mal ull remarcable a l'hora de triar mans dretes. Salazar tenia en comú amb les altres mans dretes el fet de ser un bavós. Segons les denúncies i els testimonis contra ell, es tractava del típic gallet que s'aprofitava de la seva situació de poder (era un alt càrrec en anàlisi de dades i prospectiva a la Moncloa, i un dels principals assessors electorals en les campanyes de Pedro Sánchez) per assetjar sexualment les dones que treballaven amb ell. Comentaris, comportaments i situacions que ell —com sempre en aquests casos— considerava bromes però que eren denigrants. Els fets es van conèixer abans de l'estiu i, a pesar que ho van denunciar diverses col·laboradores i militants (entre les quals l'exportaveu parlamentària Adriana Lastra), el PSOE no ha fet res per les afectades fins fa ben poc, quan una investigació periodística d'Eldiario.es ha tornat a posar el cas en primera línia. Aquest cap de setmana, Pedro Sánchez ha admès els “errors” que s'han acumulat en aquesta història, el principal dels quals és la desatenció cap a les dones que han patit l'assetjament de Salazar.

Aquesta setmana presentàvem les principals dades de l’Enquesta de Violències Sexuals del Departament d’Interior. Unes dades preocupants que haurien de sacsejar qualsevol, però que alhora ens permeten construir una radiografia de la greu problemàtica i l’impacte que tenen aquestes violències. Que dues de cada tres dones catalanes (el 67,3%) hagin patit violència sexual al llarg de la vida, i que un 15,5% n’hagin viscut en l’últim any són fets que trenquen de manera definitiva la ficció que la violència sexual és excepcional o circumstancial. És estructural, persistent i profundament arrelada, i, encara avui, només un 6% de les afectades les denuncien.

Primer van ser els usuaris de la web Forocoches amb aquells fils interminables del més pur cunyadisme. A mesura que les xarxes socials s'han fet grans ho ha fet l'ascendència dels influencers antifeministes, que fan diners liderant la reacció masclista i la misogínia, promovent l'hostilitat cap a les feministes i proclamant que la "violència no té gènere”. Tanta és la influència d'aquests homes –que diuen lluitar pels "drets dels homes”– que l'ONU ha sortit a advertir dels perills del poder de la masclosfera (també coneguda com manoesfera) a l'hora de captar les generacions més joves.

El dia 4 de novembre, un home barroer i alcoholitzat va grapejar Claudia Sheinbaum, presidenta de Mèxic, en una passejada pels carrers de la capital. La presidenta va presentar una denúncia a la Fiscalia per donar exemple que aquesta mena de comportaments són més que inadmissibles: “Són un delicte, i si jo no presento denúncia, en quines condicions queden totes les dones mexicanes?” En una roda de premsa, Sheinbaum proposa revisar que l’assetjament sexual en espais públics sigui considerat un delicte penal. Sembla que les dones importants –dic aquí importants per deixar clar que no solament tenen poder, sinó que simbòlicament encarnen una sèrie de valors compartits, com la llibertat i el respecte mutu– han de fer front a aquesta mena de violències amb massa freqüència.

“Pobret, el teu germà”, em deia sempre la mare, i això que érem bessons. Quantes dones no han sotmès a un judici implacable les nenes mentre ploraven pel patiment d’aquelles pobres criatures que, per mor dels seus genitals externs, eren dipositaris d’una compassió sorprenent. No dic que no hi hagi mares que maltractin els nois, però abunden, i molt, les que els consenten, els mimen i els sobreprotegeixen fins a extrems patològics. Comencen en l’àmbit domèstic estalviant-los tasques quotidianes d’allò més senzilles i segueixen dispensant-los de l’assumpció de responsabilitats, convertint-los així en infants eterns. Quina herència més enverinada, la de la sogra, que ens ha deixat tants homes per educar, quin trist favor ens han fet les que van criar els plançons com si fossin senyorets amb servei. I quina manera de perjudicar-los a ells, també, que ja no trobaran un món amb femelles disposades a servir-los gratis.

"Creia que m'havia casat amb un home igualitari". La frase d'una dona, professional, mare de quatre criatures petites, ressona en una sala en què es parla de les formes de neomasclisme. "El meu marit –continua la testimoni– és cuidador, un pare present, participa en les feines, però és egoista i prioritza el seu temps". Més tard afegirà que ha trigat temps a adonar-se d'aquests comportaments i afirma que, després de compartir-ho amb amigues, ha vist que el cas de la seva parella no és estrany. Els homes que se senten "aliats" de la causa feminista acaben perpetrant patrons del patriarcat. "Se senten atacats i no s'incorporen al canvi", resumeix davant d'un auditori que entén el sentiment, però tampoc no vol deixar-se endur per la realitat ni molt menys pel pessimisme.

Parlem del masclisme com si fos una maledicció bíblica, un designi de déus invisibles que tenen el futur a les seves mans. No diem, com deien al meu poble, que tot està escrit, però sospirem tot sentenciant "no anem bé, anem enrere". Els assetjadors i maltractadors barbamecs no s’expliquen per la misogínia clàssica, són el reflex de les formes tecnològiques que ha adoptat aquest vell conegut que és l'odi cap a les dones. Si els feminicides de més edat són fills perfectes del patriarcat, tal com resa el conegut eslògan feminista, aquests nanos són fills perfectes del neomasclisme tecnonihilista que ens han anat imposant els grans magnats de corporacions de dimensions monstruoses. Als bros que es mouen per la pulsió depredadora de persones i natura els hem de demanar comptes per com estan canviant el que som actuant sobre la baula més desprotegida i influenciable: la dels infants en formació.

Imagineu-vos per uns instants que la vostra parella decideix fer-vos fotografies o vídeos sense dir-vos en res, mentre esteu per casa, vestits, nus, cuinant, al bany, a la dutxa i fins i tot mantenint relacions sexuals. I comparteix aquest material en una plataforma amb altres usuaris desconeguts (fins i tot potser algun conegut). De sobte, un dia us assabenteu que la vostra imatge s’ha compartit entre milers d’homes i a tu t’han convertit en un objecte sexual, com si t’haguessin exposat en un mercat. Ningú t’ha demanat permís per utilitzar la teva imatge, ni el teu cos, ni a tu. Aquell amb qui fa anys que comparteixes vida i en qui confiaves ha decidit mostrar-te al món a través d’una plataforma carregada de comentaris sexualitzants i denigrants, i t'ha convertit en una mena de producte propi o un trofeu (aquí entra en joc una demostració de virilitat). De cop, ets una cosa seva, i no t'han tingut en compte en cap moment. Es tracta d'una forma de mostrar poder, en un lloc compartit, amb un llenguatge comú que el vincula. Estem davant un espai de pertinença i complicitat masculina on es reforcen les conductes i amb un impuls comú que fa que cada cop es transgredeixin més límits. 

La Marina, quan surt a córrer a l'aire lliure, escolta música urbana o tecno. A casa seva pot sonar Beethoven, però per fer esport necessita música amb més ritme per sentir-se activada. De totes maneres, les cançons del nou disc de Bad Bunny només sonen per un auricular, quan l'acompanyen mentre corre pel carrer. "L'altra orella la deixo lliure per sentir tot el que passa al meu voltant", explica a l'ARA. Durant les seves sortides per córrer a l'aire lliure, la Marina, de 24 anys i resident a Barcelona, lamenta haver de sentir habitualment comentaris masclistes, i la sensació d'inseguretat que experimenta la porta a prendre precaucions.

Quan una personalitat pública, amb més de sis milions de seguidors, dona la seva opinió a través de les xarxes socials ha d’anar amb cautela. L’exfutbolista del Reial Madrid Javier Chicharito Hernández (1988) ha estat al focus de la polèmica per unes declaracions masclistes a través del seu compte d’Instagram. El davanter mexicà va afirmar que les dones estan “fracassant” i que haurien de permetre "ser liderades per un home que l’únic que vol és veure-les felices". Dos dies abans, en un altre vídeo a les seves xarxes socials, va qüestionar les dones que volien un "home proveïdor" però que consideraven que “netejar és opressió patriarcal”. Assegut al sofà amb una gorra, el jugador comença a parlar en aquests termes: “Dones, esteu fracassant i esteu erradicant la masculinitat fent la societat hipersensible. Encarneu la vostra energia femenina cuidant, nodrint, rebent, multiplicant, netejant, mantenint la llar, que és el lloc més preuat per a nosaltres, els homes”.

Aquests dies s’han publicat les dades de l’últim sondeig d’opinió de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), que mostren un cop més una preocupant tendència entre els nois menors de 25 anys a Catalunya: una deriva clarament conservadora (es mostren menys compromesos amb els valors democràtics) i, en alguns aspectes, posicionaments molt més masclistes. Un 30% del col·lectiu d’homes joves se situa a la dreta ideològica, xifra que quasi triplica la de les dones de la mateixa edat (menys del 10%). El 54% dels nois de 16 a 24 anys creuen que “el feminisme ha anat massa lluny” i el 59% consideren que les dones interposen “denúncies falses” per obtenir avantatges. Paradoxalment, segons l'estudi, aquests homes joves adopten pràctiques més igualitàries que generacions anteriors, però el discurs és clarament més antifeminista. La fractura entre el discurs i l’acció construeix una nova realitat i, per tant, no podem caure en l’anàlisi senzilla que diu que els “joves són més masclistes”.

Nascuts en la quarta onada del feminisme, el Me Too i les polítiques igualitàries, els nois i les noies adolescents que ara són als instituts estan més separats que els seus pares a la mateixa edat. A ells el feminisme se'ls ha entravessat, perquè sostenen que se'ls assenyala a tots com a agressors i al final resulten discriminats perquè tot es fa per afavorir les dones. En canvi, les noies assumeixen que el feminisme significa igualtat, però per mantenir la convivència amb els companys rebutgen els posicionaments que consideren radicals.

En aquest país pots aparèixer a la televisió pública a dir mentides i que no passi res. Najia Lotfi va ser convidada en tant que dona musulmana al Cafè d’idees de la Gemma Nierga i es va erigir en representant de totes les que pertanyen a aquesta confessió religiosa amagant una dada rellevant: que ella no només és creient, sinó que és militant d’un partit islamista. És a dir, una formació política que té com a objectiu final l’establiment d’un estat islàmic basat en la xaria. No és que sigui simpatitzant o que li puguem atribuir una certa afinitat amb el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), sinó que en va ser diputada. Amb un estrany do de la ubiqüitat va ser-ho just durant el primer mandat de l’Ada Colau, i mentre a la cambra marroquina formava part de les files que volen que la vida de tots els marroquins estigui basada en l’Alcorà, a Barcelona s’inventava una suposada banca ètica i rebia subvencions del consistori i no li feia cap fàstic a acceptar diners que paguem infidels com vostè i jo.

Òbviament, quan dilluns transcendia que el festival de cinema de Canes havia endurit el seu dress code per a les dones, la resposta més immediata de molta gent va ser completament irada, perquè consideraven les noves indicacions estilístiques masclistes. No és d'estranyar aquesta reacció si tenim en compte el que ha estat passat al món durant els darrers 2.000 anys. Per tant, està més que justificat posar el crit al cel quan algú li diu a una dona com s'ha de vestir. Al mateix temps, però, potser també hauríem de ser una mica més minuciosos en l'observació abans d'emetre el veredicte complet. Sobretot la premsa, de la qual s'espera una anàlisi una mica menys superficial.

Mahoma era feminista perquè va tenir la generositat de reconèixer que les dones tenim ànima i perquè estimava totes les seves esposes per igual tot i que la favorita era Aixa, amb qui es va casar quan ella tenia nou anys. Al·là és clement i misericordiós perquè a l’Alcorà va dir que no era just que els homes es quedessin amb tota l’herència i que a les filles els pertocava la meitat del que pertocava als fills. En la seva infinita consideració cap a nosaltres també va establir que el nostre testimoni valia la meitat que el testimoni d’un home. Noies, què més voleu? Si al llibre sagrat també hi deixa molt clar que devem obediència al pare i al marit segur que ho devia fer pel nostre bé. I quan recomana als mascles que ens lliguin curt si no complim amb els seus dictats ho fa proposant una escala graduada de càstigs, no sigueu bàrbars, senyors: primer retireu-li la paraula, després aparteu-la del vostre llit i si, així i tot, no us obeeix, pegueu-li. Els islamistes fonamentalistes i els publicistes de l’islam a Occident han fet tota mena de giragonses dialèctiques per negar l’estructura patriarcal de la religió, des de culpar els malèfics i malintencionats traductors, probablement islamòfobs encara que hagin dedicat la vida sencera a treballar l’Alcorà, de traslladar malament a les llengües d’aquí el verb daraba, que vol dir pegar per a tots els parlants de l’àrab excepte per als proselitistes que viuen en societats democràtiques i obertes. Alguns arriben a afirmar que l’arrel de la paraula en realitat vol dir “colpegeu-les amb suavitat”. Se centren en interpretar les formes en què s’ha d’exercir la dominació masculina com si el més escandalós no fos precisament la dominació mateixa.