D’aquest judici se n’hauria d’ensenyar alguna cosa a les facultats?

Els advocats de la defensa han començat aquest matí a exposar les seves conclusions provisionals. El primer a parlar ha estat l’advocat de Junqueras i Romeva, Andreu Van den Eynde. Ja se sap que l’estil d’una defensa depèn, en última instància, de la personalitat del defensor, i en qüestió d’estils hi ha gustos, però em sembla indiscutible que avui Andreu Van den Eynde ha fet la seva millor actuació en tot el judici. Per entusiasme, per capacitat de captar l’atenció, per fluïdesa de discurs, per domini de la matèria i ordenació dels arguments, però, sobretot, per claredat expositiva, per ús deliberat d’un vocabulari i un to comprensibles per tots els públics, Van den Eynde ha omplert la sala.

La mesa del Congrés ha de decidir la suspensió de la condició de diputats que ahir van adquirir Junqueras, Sànchez, Rull i Turull. Tothom dona per fet que els diputats seran suspesos (des del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo deia que no hi havia alternativa), però, tot i que la mesa es reuneix avui, no se sap quan anunciarà la suspensió. Per descomptat, socialistes i Unides Podem, i els comuns, saben que fer-ho abans de diumenge alimentaria el vot independentista diumenge que ve. Però ja dic que la mesa ho acabarà fent, la qual cosa convertirà els presos polítics en diputats per un dia, o per uns dies.

Tot fa pensar que la mesa del Congrés suspendrà els diputats presos, i aquesta notícia, no perquè es veiés a venir, deixa de ser una notícia dolenta. I és molt senzill: els presos encara no estan condemnats, estan en presó preventiva, gaudeixen de la presumpció d’innocència, i, per cert, l’únic polític espanyol a qui hem sentit dir això ha estat Pablo iglesias, Suspendre’ls ara té molt poc d’afavoridor del diàleg. Però estem en campanya electoral i el PSOE no s’ho vol permetre. Algú dirà que igual que Esquerra i el PDECat quan no van votar Iceta per al Senat al Parlament. La diferència és que aquí s’està jugant amb la llibertat de quatre diputats presos, són al Congrés i al Senat impulsats per centenars de milers de vots.

Ahir, al judici al Tribunal Suprem, la fiscal Consuelo Madrigal va queixar-se de les preguntes de les defenses. Va dir que semblava que s’estigués jutjant la policia tot i que el que estaven fent els agents era complir una ordre judicial. El moment va ser molt significatiu. Un policia es queixa que no podia entrar a un col·legi a requisar les urnes perquè una gentada l’hi impedia. Marina Roig, advocada de Jordi Cuixart, li pregunta aleshores al policia si el seu problema va ser que pretenia entrar al col·legi caminant sobre la gent.

Sovint se li diu al sobiranisme que Catalunya no serà mai independent (aquest diumenge mateix ho va afirmar Pedro Sánchez). Parlen des de la seguretat de qui té al seu favor tot un estat, amb la Corona, la policia, les clavegueres de l’estat, els jutges i els fiscals, els mitjans de comunicació, els bancs, les ambaixades, etc. Fan veure que a Espanya l’estat de dret funciona i que el problema de Catalunya està embridat, en vies de solució. I, en canvi, és evident que sense comptar amb els catalans, Espanya està condemnada a la inestabilitat permanent.

En quin moment estem del judici?

Hi ha dies en què el judici al Procés sembla una immensa presa de pèl. Representa que s’està jutjant la rebel·lió del govern de la Generalitat. Hi ha 9 persones a la presó. Hi ha un president i uns consellers a l’exili. Però si s’escolten les declaracions dels guàrdies civils i mossos, en comptes d’armes de foc, bombes, morts i ferits, salten testimonis com aquests d’ahir:

“Aviam com ho explico, això. Una massa és una concentració de persones que apareixen per allà”; “Portaven cassoles”; “Van passar uns bombers perfectament uniformats”; “Un home ens va perseguir”; “El rierol Segre”; “Había un poco de rebombori ” [sic], “Un whatsapp que deia «Convertim Lleida en la Calella de Ponent, anem a cantar havaneres”. Si a vostè aquests testimonis aportats al judici d’uns fets més importants que el cop d’estat del 23-F (la candidata paracaigudista dixit ) li genera aquella sensació a mig camí entre el teatre de l’absurd i la indignació que suposa que hi hagi 9 persones a la presó, és que ha capturat perfectament l’ànim que va deixar la sessió matinal al Suprem.

Cada vegada tinc més clar que en el judici al Tribunal Suprem les acusacions i els seus testimonis estan treballant en una versió dels fets que doni per provat el delicte de sedició.

La setmana ha acabat amb dues sobreactuacions, la del president Torra amb els llaços i la dels guàrdies civils amb la violència.

En les últims hores, als mitjans estem pendents de si Torra retira o no retira el llaç de la façana del Palau de la Generalitat. La jugada de Torra s’acabarà avui, probablement. Ahir va fer un penúltim moviment, també simbòlic: traurà els llaços si l’hi dictamina el Síndic de Greuges, Rafael Ribó. Suposo que Ribó aconsellerà treure’ls, i que això no serà fins a primera hora de la tarda, perquè el Síndic ha estat a Estrasburg en unes jornades i tenia previst arribar al despatx de Barcelona aquest migdia. Llavors té previst mirar-se els informes i decidir. Com poden veure, es tracta d’una maniobra estètica, consistent a dir que el president de la Generalitat ha acabat obeint una institució catalana.

És curiós, crec que hi ha molta gent per una banda està cansada de conflicte i saturada de simbolisme i, per l’altra, està tan indignada amb el judici i el bloqueig dels partits espanyols a una solució democràtica que troba en la indignació la beguda energètica per aguantar.

L’advocada de Trapero està nerviosíssima. Sembla un entrenador a la banda veient com ho fan els seus jugadors sense poder saltar al camp”. La frase és del catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo, que de bon matí ha agafat un avió a Sevilla -on viu- i ha vingut a veure la declaració del major Trapero a l’ARA. A la tarda l’esperen en un acte a Santa Coloma de Gramenet. I és que el jutge Marchena ha donat a l’advocada Olga Tubau la possibilitat de pronunciar “un monosíl·lab, sí o no”. Però a mesura que transcorre la declaració, Trapero guanya aplom i la lletrada Tubau es limita a prendre notes abundants.