<![CDATA[Ara.cat - Esther Vera - Judici al Procés]]> 10 <![CDATA[Una sentència que posa en perill les llibertats]]> Hi ha sentència contra els líders socials i polítics de l'independentisme. És dura. És una vergonya per a la democràcia espanyola, que avui, paradoxalment, és més dèbil. Els càrrecs electes i els líders socials passaran molts anys a la presó, en conjunt gairebé cent anys, per haver permès un debat parlamentari, per haver canalitzat una demanda democràtica d'uns dos milions de persones, per haver posat urnes. Junqueras, Forcadell, Forn, Turull, Cuixart, Sànchez, Bassa, Romeva i Rull han estat condemnats a presó amb penes d'entre 13 i 9 anys. Ells han canalitzat una demanda social pacífica que va cristal·litzar en el referèndum de l'1 d'Octubre, quan es va produir l'única violència que hem viscut a Catalunya. La resta és una interpretació política utilitzant l'administració de justícia per intentar desmantellar un moviment pacífic i democràtic. Avui Espanya és més dèbil i els espanyols saben que aquest Estat continua imposant per la força una pertinença de la qual molts catalans cada dia estan més lluny. És avui quan la reacció a Catalunya ha de continuar sent exemplar malgrat els sentiments d'impotència, d'abús, d'injustícia. Aquesta sentència debilita la democràcia espanyola, on les llibertats ciutadanes cada dia estan més restringides. Realment l'Estat ha acceptat pagar el preu en termes de debilitat democràtica i no és conscient que serà altíssim. A Catalunya molts ciutadans cada dia estan més lluny d'Espanya.

]]> <![CDATA[Dignitat, Jordi, dignitat!]]> En una de les meves visites a la presó, Jordi Cuixart explicava com la seva reclusió estava transformant les relacions familiars. Com parlava amb la mare, que sempre parla, i com el pare evitava posar-se al telèfon però li cridava missatges de dignitat per mantenir-lo ferm i dempeus.

]]> <![CDATA[Jordi Sànchez: "Pedro Sánchez és el mal menor, però no li donarem un xec en blanc"]]>

El candidat de Junts per Catalunya Jordi Sànchez ha de seguir la campanya des de la presó de Soto del Real i mentre afronta a un judici per rebel·lió en què li demanen 17 anys de presó. Respon per escrit a un qüestionari de l’ARA.

]]> <![CDATA[El xèrif i el major]]> Sala de daurats, velluts de color bordeus, marbres, vitralls i un parell de làmpares de llàgrimes impossibles de netejar. Al sostre un fresc de la Justícia triomfant sobre el mal. Amb una figura femenina vella escanyant un nadó, una jove exuberant despullada, la justícia majestuosa entre dos cavalls blancs i un parell de presumptes facinerosos que es retorcen. Als peus de l’escena una òliba que ens mira fixament als mortals que assistim a la vista del Tribunal Suprem. Al primer banc, les autoritats polítiques amb la representació de la consellera de Justícia. Al darrere els periodistes i les famílies i els amics dels acusats, que aprofiten les sortides dels presos en cada recés, o per dinar, per esgarrapar una abraçada, un petó, una encaixada de mans, una mirada còmplice. Tot pren un significat emocional extrem i algun dels acusats es descobreix abraçat per algun desconegut amb una desconcertant intensitat. Vigilant-ho tot, Piedad, encarregada que no hi hagi telèfons mòbils i a qui algú defineix com la de les “pel·lícules que il·lumina amb un focus de nit el barracó”.

]]> <![CDATA[Els peons de l'acusació]]> Abandonats cínicament pels seus responsables polítics, que van expressar un grau de desconeixement impossible sobre l'operació policial de l'1-O, el delegat del govern Enric Millo i el coordinador de l'acció policial Diego Pérez de los Cobos van desplegar ahir els arguments de l'acusació per qualificar els Mossos de col·laborador necessari del referèndum. Millo va viure un clima de conflictivitat que va qualificar d'assetjament i violència, incloent-hi el llançament d'"objectes incendiaris" que ningú més va veure, i va posar al nivell d'una nova arma ofensiva el Fairy sense que se li escapés el riure. Pérez de los Cobos, amb una enemistat manifesta amb Josep Lluís Trapero construïda a còpia d'anys d'extralimitació habitual de les seves funcions respecte a l'autonomia policial dels Mossos, va desplegar els arguments per incriminar el major. Pérez de los Cobos va criticar l'actuació de la policia catalana i l'actitud de Trapero, que hauria "defensat la competència dels Mossos i no volia estar sotmès a les ordres de ningú". Per reblar el clau, el coordinador policial va afirmar que no hi va haver cap "càrrega policial" sinó un "ús exiquisit" de la proporcionalitat. Les declaracions de Pérez de los Cobos i de Millo han donat oxigen a la Fiscalia per primer cop. El que no van fer Rajoy, Sáenz de Santamaría ni Zoido ho han fet els peons responsables de dissenyar i d'interrompre una intervenció policial televisada en directe al món i que va avergonyir mig Europa.

]]> <![CDATA[Explicant el seu propi fracàs]]> Ha començat el segon capítol del judici i els testimonis polítics de pes compareixen davant del Tribunal Suprem sense aquella seguretat pètria que els donava la pàtina del poder i el control del BOE i la resta d'eines de l'Estat. Declaren els protagonistes del gran fracàs de l'Espanya democràtica, les seves paraules confirmen la incapacitat de fer política del govern Rajoy i mostren la convergència de les seves línies argumentals amb les de la Fiscalia. Escoltar Rajoy, amb aquella actitud tan seva de sempre preferir no ser-hi, mostra com va quedar atrapat entre la seva pròpia inflexibilitat –"ens van posar en una situació impossible", diu– i transmet la tensió amb aquells dels seus que volien que actués abans i de manera encara més radical. Soraya Sáenz de Santamaría desplegava davant del tribunal l'actitud saberuda fins a patinar donant lliçons que la defensa aprofitarà: "Si no es publica, senyor lletrat, no té efectes". ¿Com la DUI, per la qual es demanen penes de fins a 25 anys de presó als que van ser algun dia els seus interlocutors polítics? Sáenz de Santamaría va fer cara d'infanta per espolsar-se del damunt la responsabilitat de la violència policial de l'1 d'Octubre i serà Zoido qui haurà des respondre.

]]> <![CDATA[El mal humor de la Fiscalia]]> El judici als presos polítics comença a posar visiblement de mal humor la Fiscalia de l'Estat. La declaració dels líders sobiranistes s'ha tancat amb el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, i l'expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, fent una defensa d'alt contingut polític. Cuixart va mantenir el fiscal a distància defensant la desobediència civil, i Forcadell es va defensar atribuint la seva actuació a l'exercici del parlamentarisme. La sessió va tornar a mostrar una Fiscalia que perd peu i no aconsegueix consolidar el seu relat de violència, ni d'alçament tumultuari. Si la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat esperaven trobar homes i dones humiliats o penedits, s'han trobat escoltant una defensa política que reconverteix el judici en una causa pels drets civils i que busca qüestionar la qualitat democràtica espanyola. El judici tot just comença i apareixeran tota mena de testimonis de l'acusació, i la ultradreta tindrà el seu moment de glòria en plena campanya electoral. Però molt s'hauria de retòrcer el dret espanyol per justificar la barbaritat de les penes que es demanen sense provocar l'escàndol de bona part de la judicatura, tot i que només parla en privat, o de la justícia europea, a qui Marchena mira contínuament de reüll quan pren les decisions. Una altra cosa són les conclusions polítiques que es desprenen de les declaracions, i el reconeixement que l'estètica va guanyar la partida a la política. Van sobrar gestos i va faltar valentia per adreçar-se als ciutadans.

]]> <![CDATA[La Catalunya de la persiana]]> El país que estava cridat a mantenir la persiana abaixada no va respondre com els convocants de la vaga general esperaven. Els catalans sobiranistes van fer més de catalans que de sobiranistes i van expressar el seu desacord amb el judici dels líders independentistes, però a l'hora de plegar. La manifestació de dissabte havia sigut un gest de força indubtable i la del 21-F ha sigut una gran expressió de descontentament de dia laborable, però la vaga no ha tingut un èxit rotund i s'ha vist afectada pel cansament i la fatiga de la mobilització permanent. També per l'atomització del lideratge i per la decisió del president de la Generalitat de deixar fer a aquest ens abstracte al qual molts apel·len, anomenat "el poble" o "el carrer". Molts catalans estan en desacord amb un judici construït sobre una acusació de violència que es va ensorrant a cada intervenció de la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat. Però també és cert que l'independentisme és avui una amalgama de sensibilitats amb un lideratge col·lectiu condicionat per la presó i l'exili, i amb estratègies polítiques diferents pel que fa al mitjà termini. El seguiment del judici està posant en evidència la construcció de la causa, la debilitat de l'acusació i la fortalesa política dels empresonats. Aquells que pretenguin ajudar-los ho hauran de fer calculant bé les forces i amb objectius lúcids, capaços de mesurar la realitat del país i la complexitat interna que defineix el que anomenen "la gent".

]]> <![CDATA[Eleccions i til·la]]> Si algun analista perspicaç esperava veure uns polítics derrotats davant de la màxima autoritat judicial espanyola, aquest dijous es va trobar amb dos polítics que, amb estratègies de defensa ben diferents, van plantar cara a les acusacions de rebel·lió. Junqueras va defensar-se acusant l'Estat d'emprendre un procés polític i va negar les acusacions d'actuar violentament amb una versió actualitzada del discurs ecumènic del "junquerisme és amor". El líder d'ERC es va anar fent fort durant la declaració i fins i tot va lamentar que l'interrompessin amb un recés. La defensa de Forn va entrar en el fons de l'acusació i va desvincular els Mossos de la suposada conxorxa separatista, a més de precisar que la DUI va ser un succedani que no es va arribar a publicar. Els presos independentistes interpreten el judici com un altaveu internacional i la presó com una inevitable inversió política. Els que esperaven una genuflexió s'han trobat polítics assumint els costos i un nou acte de resistència. La continuació del judici coincidirà amb la campanya electoral de les generals que convocarà Pedro Sánchez i la gestió del compliment de la sentència no serà igual si guanya el PSOE o la dreta. Tampoc no serà la mateixa la capacitat de fer política ni l'amenaça sobre les institucions catalanes, però amb la política rendida a l'emocionalitat sembla impossible posar els llums llargs de pensar estratègicament i encara menys de recordar l'èxit més que discutible del 27-O.

]]> <![CDATA[El marcià i la fàbrica d''indepes']]> L'estat espanyol no falla mai quan cal posar carbó a la fàbrica d''indepes' o reforçar la moral i el convenciment que la distància entre l'Estat i el sobiranisme és infranquejable. La primera imatge de l'inici del judici per rebel·lió i sedició amb els 12 líders independentistes asseguts al banc dels acusats en una sala del Tribunal Suprem no l'oblidaran molts ciutadans de Catalunya, més enllà dels límits ideològics. Malgrat les diferències d'estil i intensitat de les defenses, totes elles van coincidir a denunciar la vulneració dels drets fonamentals dels acusats durant la instrucció i la presó preventiva, i, paradoxalment en un estat de dret, els advocats van demanar al tribunal un judici just i que no s'atribuís la missió de salvar Espanya. L'advertiment hauria semblat una extralimitació a qualsevol marcià provinent d'una galàxia democràtica o a qualsevol espanyol ben intencionat. Però per deixar-los ben clara la situació va aparèixer el Partit Popular demostrant un cop més el caràcter polític i instrumental del judici. Al Congrés, el líder d'un PP als peus de Vox s'atribuïa haver evitat que el judici es fes al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i insultava així l'equanimitat dels magistrats per la senzilla i sospitosa raó de viure a Catalunya. Tot seguit, en una piulada, l'aparell de propaganda s'atribuïa el mèrit d'haver destituït el Govern, haver intervingut els comptes i haver portat els independentistes al Suprem. La utilització de la justícia ni es dissimula.

]]> <![CDATA[Manual de resistència col·lectiva]]> Pedro Sánchez va amenaçar aquest dilluns, a través de l’agència pública de notícies, amb convocar eleccions el 14 d’abril. L’endemà del fracàs relatiu de la manifestació de la dreta, un dia abans de l’inici del judici contra els líders independentistes i dos dies abans de conèixer el futur dels seus pressupostos i, per tant, de la seva supervivència política. Sánchez feia honor a la seva autoproclamada resistència amb una jugada a tot o res que volia pressionar els independentistes: o voten els pressupostos o s’arrisquen que la sentència contra els 12 polítics la gestioni un govern de la dreta furiosa.

]]> <![CDATA[L’agent del caos, la fi del món i altres detalls]]>

La història ens diu que quan la política espanyola arriba a la temperatura d’ebullició, cosa que passa cíclicament, la via sanguínia -fins i tot sanguinària- s’imposa a la racionalitat i a la temprança amb conseqüències devastadores. Assistim al reescalfament polític a Madrid, on el PP de Pablo Casado ha sucumbit a l’estil amenaçador de Vox i ha tirat per la borda l’herència discreta de Rajoy amb un verb inflamat i provocador digne del més pur populisme joseantoniano. Vox s’ha convertit en l’agent del caos en la política espanyola i ha accelerat la radicalització de les posicions dins del bloc de la dreta, que forma amb el PP i Ciutadans. Mentre Casado compara l’independentisme amb ETA oblidant les negociacions del seu mentor, José María Aznar, amb els terroristes, el procés de blanquejament de l’extrema dreta des de la formació de govern a Andalusia continua en l’àmbit polític i mediàtic a gran velocitat.

]]> <![CDATA[Sobreescalfament judicial]]> Els partidaris de la bona educació acostumen a dir que la sinceritat està sobrevalorada, i un excés de sinceritat és el que va tenir ahir el fiscal de l'Audiència Nacional, Pedro Rubira. En la vista per determinar si l'Audiència Nacional és el tribunal adequat per jutjar el major Trapero, el fiscal va qüestionar que els tribunals situats a Catalunya tinguessin "la imparcialitat i la serenitat" per jutjar fets relacionats amb l'1-O. Conèixer la societat catalana, per tant, esdevé un inconvenient. La patinada va provocar un escàndol que deixava en evidència la sempre sospitosa catalanitat, la que dona senzillament l'arrelament. La bromera generada pel fet de qüestionar públicament l'equanimitat dels seus col·legues a Catalunya va obligar el portaveu del ministeri públic a l'Audiència Nacional, el tinent fiscal Miguel Ángel Carballo, a emetre una nota afirmant que en cap cas "es dubta de la professionalitat dels magistrats que exerceixen les seves funcions a Catalunya". Atribuïa el problema a la "fractura social" que tant perceben a Madrid i a l'ambient de crispació, que segons ells no permetria als responsables d'administrar justícia ser imparcials i actuar serenament.

]]>