L’advocat i exconseller de Justícia Carles Mundó, condemnat per desobediència en el judici del Procés, explica en el llibre El referèndum inevitable, que publica Pòrtic el 20 de novembre, com va viure el judici i la sentència, quin és el camí recorregut fins ara per l’independentisme, quin diagnòstic fa de la situació i, el més interessant, les que ell creu que són les condicions per guanyar de cara al futur. Per això, explica, caldrà paciència, temps, resiliència i molta moral de victòria. Mundó considera que "ser una majoria inapel·lable, que superi el 50% dels vots, no és una condició suficient però sí necessària perquè el referèndum acabi esdevenint inevitable" i reclama confiança en la política. "La ciutadania i les organitzacions no han de ser condescendents amb els polítics ni han de disculpar els seus errors. Els han d’exigir claredat, honestedat i transparència, cosa que segur que ajudarà a fer que afinin millor els missatges, hi incorporin complexitat i fugin de promeses buides o de frases ocurrents que no tenen cap aplicació pràctica", diu. Tot i això, també reclama a la ciutadania que no es deixi guanyar pels populismes: "Des de les files independentistes hem de ser els més exigents a l’hora de combatre l’antipolítica, perquè estem debilitant la qualitat democràtica i erosionant les institucions pròpies. Frases com «El poble mana i el govern obeeix» o «El poble us passarà per sobre» em semblen expressions del tot desafortunades i perilloses".

Jordi Sànchez rep l’ARA a la presó de Lledoners l’endemà del debat fallit d’investidura a Madrid. Ell és diputat al Congrés per JxCat, però està suspès, igual que els seus companys de files Jordi Turull i Josep Rull. Empresonats, van seguir el debat de la cambra espanyola a través de la televisió, des de la seva cel·la.

Les nits abans d’anar a judici dormo malament. Els nervis. Ens llevem d’hora, a les sis. Durant cinc segons se senten els cops a les parets de les nostres cel·les -contigües- que fem per despertar-nos els uns als altres. Per si de cas. És una de les múltiples expressions de solidaritat que hi ha entre nosaltres. A Soto del Real els set som una pinya. Com mai. Sortim del mòdul 10 per anar al d’ingressos. Allí ens esperen els efectius de la Guàrdia Civil, sempre els mateixos, que ens conduiran a l’Audiència Nacional. Avui la “cel·la de transició”, una estança d’uns 25 m2, està plena de presos de tota mena i condició. Hi esmorzem, amuntegats. Me’ls miro. Desenes de biografies impactants, per dures, per dramàtiques, per heroiques. En algunes ens hi capbussarem, d’altres seran només rostres fugaços. Som els primers a marxar. Los políticos. Los catalanes.

Després de set setmanes de judici, tinc la sensació d’estar en una d’aquelles nòries que els estimats firaires munten als pobles i ciutats del nostre país. De sobte ets a dalt de tot. Després d’uns instants, baixes fins a baix de tot, però quan mires al voltant t’adones que no t’has mogut de lloc. Tinc sensacions contradictòries.

El judici segueix imparable en la seva rutina diària. Ja portem sis setmanes. El temps passa ràpid i els testimonis circulen més lents del que els jutges voldrien quan venen a declarar davant el Tribunal. Tot apunta que els primers calendaris que Manuel Marchena havia acariciat per deixar-ho tot vist per a sentència la primera setmana de maig han saltat pels aires. Ningú, a hores d’ara, s’atreveix a refer previsions, però entre sessió i sessió les converses entre advocats, magistrats i oficials del Suprem deixen entreveure que és versemblant assumir que fins ben iniciat juny res estarà a punt per sentenciar.

Ja fa un mes i mig que som a Madrid, a 600 quilòmetres de casa i de les nostres famílies i amics, i més de 30 dies que va començar aquest judici a la democràcia. Som davant d’una farsa judicial, i com més dies passen, més ciutadans d’arreu se n’adonen. Ho repetirem les vegades que calgui: votar no és cap delicte, fer un referèndum tampoc, impedir-ho per la força potser sí que ho és. Som presos polítics i se’ns persegueix per les nostres idees, però no oblidem una cosa: el que està en joc en realitat és la democràcia en si mateixa. Qui està afrontant una prova és l’Estat, i no passarà l’examen.

Hi ha una dita que al meu poble es fa servir molt quan una persona té memòria selectiva, o quan simplement diu “No ho recordo” per no desmentir-se a si mateix: “Has de menjar cues de pansa!”

Tant a Alcalá-Meco com a Soto del Real ens llevem a les sis del matí. En el cas dels homes, uns lleugers tocs a la paret són el senyal perquè ningú s’adormi. Els despertadors de taula també estan prohibits. Les nostres cel·les són contigües. Tots som a la primera galeria del mòdul 10. Trobo que llevar-te amb els tocs del company de trinxera que vetlla per tu és una metàfora il·lustrada per als temps que vindran. De la nou a la setze, l’Oriol, en Turull, en Rull, jo mateix, en Sànchez, en Quim i en Raül. Mario Benedetti escrivia que “a vegades hauríem de ser conscients que avui, ara, estem fabricant les nostàlgies que descongelaran algun futur”.

Tot i que estem fortes, serenes i convençudes que no hem comès cap delicte, som conscients que estem immerses en un moment crucial en el qual, fàcilment, poden sorgir nervis, tensió o preocupació. Així i tot, soc d’aquelles persones que sempre veuen el got d’aigua mig ple. Soc optimista de mena i per això intento posar el focus en aquelles coses positives que ens passen en cada moment de la vida. I ara mateix, poder gaudir del dinar amb la resta de companys i conversar amb ells durant les estones d’espera i els recessos és el millor d’aquesta nova etapa que tot just hem començat aquesta setmana. Com els he trobat a faltar!