A l’estat espanyol no només existeix la Fundación Nacional Francisco Franco. N’hi ha moltes altres dedicades a l’exaltació de la dictadura: Fundación Yagüe, Fundación Blas Piñar, Fundación Serrano Suñer, Fundación Pro-Infancia Queipo de Llano... Totes reten homenatge a homes prominents del cop d’estat de 1936. Yagüe, per exemple, tenia el sobrenom d’El Carnicero de Badajoz perquè va ser el responsable de la massacre que es va produir l’agost del 1936 a la ciutat extremenya. No hi ha hagut mai cap investigació oficial sobre el que va passar i tampoc està clara la xifra de morts: es calcula que entre 1.800 i 4.000 persones van ser-hi executades. ¿La nova llei de memòria democràtica espanyola que vol combatre l'herència del franquisme podrà extingir aquestes associacions i fundacions? ¿La nova fiscalia que es preveu crear aconseguirà enderrocar el mur amb què durant 40 anys han topat les víctimes del franquisme en tots els àmbits jurídics espanyols? ¿Què pot implicar declarar il·legítims alguns dels tribunals franquistes i il·legítimes i nul·les les condemnes que es van interposar?

“Mentiu!”, “Covard!”, “Ets un traïdor a l’exèrcit i a la pàtria!” No sabem si el president de la sala del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, permetrà l’acarament entre el comissari dels Mossos d’Esquadra Ferran López i el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos i, per tant, si sentirem expressions similars en el judici als líders independentistes. Aquestes, en canvi, es van pronunciar a la seu madrilenya del Tribunal de Garanties Constitucionals, entre el 27 i el 31 de maig del 1935, en el judici a Lluís Companys i el seu govern pels Fets d’Octubre de l’any anterior.

Emmeline Pankhurst va morir als 70 anys el 14 de juny de 1928. Poques setmanes després el Regne Unit donava llum verda al sufragi femení. Era l’objectiu pel qual Pankhurst s’havia mobilitzat al llarg de la seva vida i havia assumit patir detencions, judicis i presó, i pel qual fins i tot va fer diverses vagues de fam. Aquesta dona nascuda a Moss Side (Manchester), fundadora de la plataforma Women’s Social and Political Union (WSPU), es va implicar en el moviment sufragista als 14 anys. Després d’intentar, per la via convencional i més moderada, que es permetés el vot femení -reunint-se amb membres del Parlament i vehiculant la seva demanda a través dels partits establerts-, va optar per l’“acció directa” al carrer mitjançant la seva plataforma.

L’agost del 1921 els mappila es van rebel·lar contra l’autoritat britànica a la regió de Malabar, al sud de l’Índia. L’Imperi Britànic no va dubtar en reprimir-los i en sis mesos els morts superaven els 2.000, segons fonts oficials -10.000 segons els rebels-. Entre el 17 i el 21 de novembre d’aquell mateix any, el príncep de Gal·les va visitar Bombai, i diverses faccions religioses el van rebre amb aldarulls. Unes 20.000 persones es van sumar als enfrontaments amb la policia, i es van registrar desenes de víctimes, violacions i destrosses. I el febrer del 1922, a la ciutat de Chauri Chaura, al nord del país, la policia va començar a disparar contra els manifestants, que van perseguir els agents fins a la comissaria. Allà hi van calar foc i els van impedir així la sortida. Hi van morir 22 policies.

L’assassinat a trets de Frederick Parmenter i Alessandro Berardelli, de la companyia sabatera Slater & Morrill, seria només un més dels 7.000 que l’any 1920 hi va haver als Estats Units. Però la dissort dels dos treballadors, a qui van tirotejar per robar-los els 15.000 dòlars de les nòmines de la fàbrica, anirà per sempre lligada als dos homes que, en un dels judicis més irregulars de la història dels Estats Units, van ser condemnats a mort per aquells fets: Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L’únic delicte que va poder demostrar el jurat és que eren anarquistes. Ni les protestes, ni els moviments en contra a tot el món els van evitar la cadira elèctrica.

Només en quedaven tres. Estaven extenuats, desorientats, tenien gana i sabien que l’exèrcit era molt a prop. La matinada de l’1 d’agost del 1953, mentre dormien, Fidel Castro, José Suárez i Óscar Alcalde van ser finalment detinguts a la serralada de Gran Piedra i el règim del dictador Fulgencio Batista va sufocar el primer assalt de la Revolució Cubana. 76 dies després, a l’Hospital Saturnino Lora de Santiago de Cuba, Castro era jutjat i condemnat a quinze anys de presó -en va complir dos abans d’una amnistia- per l’intent d’assalt al Cuartel Moncada.

L’11 de febrer de 1990, després de 27 anys empresonat, Nelson Mandela saludava el món a la sortida de la presó de Victor Verster, a 80 quilòmetres de Ciutat del Cap. Era el gest que necessitava el govern sud-africà per demostrar que caminava cap a un futur sense apartheid, el règim de segregació racial que va condemnar Mandela el 12 de juny del 1964 al Palau de Justícia de Pretòria.

“A l’excel·lentíssim senyor Jaime Milans del Bosch y Ussía, tinent general de l’exèrcit, com a autor d’un delicte consumat de rebel·lió militar, inclòs en l’article 287 del Codi de Justícia Militar, se’l condemna a la pena de 30 anys de reclusió”. Amb enorme expectació, el 3 de juny del 1982 es va fer la lectura de la sentència contra els responsables de l’intent de cop d’estat del 23-F. Milans del Bosch i el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero van ser considerats els caps de la rebel·lió i el consell de guerra els va aplicar penes màximes, a diferència del qui tots dos apuntaven com a cervell del cop: el general Alfonso Armada només va ser considerat conspirador i condemnat a sis anys de presó. Les pugnes entre Armada i els altres dos principals colpistes van ser constants en el judici, que va durar tres mesos (des del 19 de febrer) al Servei Geogràfic de l’Exèrcit a Madrid.

Els negres no es poden barrejar amb els blancs. Han d’anar a escoles separades, tenen limitat el dret de vot i han de seure a la part del darrere dels autobusos. Fins a la segona meitat del segle XX, aquesta era la realitat tolerada a la primera potència del món. Diversos estats del sud dels EUA, amb més tradició esclavista, havien consagrat per llei la segregació racial i les ciutats s’omplien d’ordenances que situaven els afroamericans com a ciutadans de segona. Tipa d’aquesta situació, la comunitat negra es va negar a continuar acceptant que el color de la pell fos determinant per limitar els drets i les llibertats individuals. Al carrer, amb mobilitzacions massives, però també als tribunals.