Avui dinarem unes mandonguilles amb patates, que amb els bàsics que tinc al congelador són ràpides de fer i ideals per a dies, com avui, que tenim moltes coses per fer abans d’anar a dinar.

Els dos germans de l'obra, l'Ernest i la Sandra, tenen un record oposat del pare moribund, el Climent. En el meu cas, el record és més polièdric. Al pare, li veig les parts bones i també les dolentes, que no tenen a veure amb l'autoritarisme, sinó amb una certa deixadesa afectiva i emocional. Un d'aquells homes de l'època en què es pensava que els homes no ploren, que només saben comunicar-se amb els fills parlant del Barça. Hi ha molta reflexió sobre la paternitat, des de molts aspectes.

Amb tres mesos, el Pau feia la croqueta i amb nou ja caminava. De ben petit xerrava pels colzes. Llegíem molt plegats, i això, a més de reforçar el procés de lectoescriptura, també va reforçar els vincles, la curiositat i la imaginació. Sortia de casa corrents i sempre li brillaven els ulls.

Tenir filles i fills activa ferides de la nostra infància que tenim sense resoldre. Això em va permetre connectar amb la nena que vaig ser, recuperar-la i aprendre a cuidar-la. També vaig tenir l'oportunitat per comprendre el meu pare i la meva mare. La maternitat ens col·loca a tots en una situació vulnerable, però al mateix temps ens aporta una saviesa que difícilment trobarem d'una altra manera. La criança ens enfronta a les nostres carències. Durant els primers anys de vida del meu fill vaig recuperar molts records de quan era una nena i cuidava un germà més petit.

La família és el més important que tenim. Sobretot el nucli dur, que són les persones amb les quals convius i tens més a prop. L’incondicional. Dona, pares, germans... avis.

Els fills tenen la capacitat meravellosa de fer-te mirar de cara les teves pors, els teus fantasmes, les teves ferides. Sovint no ho fan intencionadament perquè ells no coneixen el teu passat, però amb una mirada, amb un to de veu, amb una paraula o amb un gest et transporten a algun moment que tu tenies mig enterrat.

El meu fill porta un any creant música instrumental amb l’ordinador. Hi ha un salt quàntic respecte al que jo feia quan vaig començar. Ell, amb 12 anys, està fent coses que jo feia amb gairebé 30 anys. És increïble, l’evolució. Ja ha escoltat molta música i molt trencadora. Es fixa molt en els detalls, treballa ràpid i de manera intuïtiva. Se centra en la tria correcta de sons i que la cançó soni interessant. No té en compte la part de mescla com a element separat sinó que ho fa tot alhora. Ho veu com un tot.

Amb el delta del Llobregat tinc una vinculació emocional perquè jo soc del Prat. Hi he viscut més de vint anys. La platja que forma part del delta sempre ha estat un oasi de pau per a mi. Hi anava a jugar de petita amb mon pare, quan estava prohibit banyar-s'hi i mai hi havia ningú. Hi anava a l’adolescència i postadolescència per reflexionar mentre mirava les onades, amb la meva parella o els amics. Era un paradís perquè ningú de fora el coneixia. Ara hi vaig amb el meu fill.

El primer intent de suïcidi va ser als 12 anys. El Fèlix es va prendre totes les pastilles que va trobar al calaix de dalt de la calaixera. Aquest fet, inexplicable per a una mare, em va perseguir durant un any. No em deixava viure. Al cap d’un any exacte vaig començar a escriure aquest episodi, perquè vaig sentir que escriure m’ajudaria a entendre per què havia passat tot allò.

Ser pare és una experiència meravellosa, però també desconcertant. Tinc dos fills i, tot i que intento donar-los el millor de mi, sovint tinc la sensació que no els estic educant amb la mateixa seguretat i naturalitat amb què els meus pares em van educar a mi. Ells semblaven tenir clar com fer-ho: quins límits posar, quines llibertats donar, quins valors transmetre. Jo, en canvi, dubto molt més.

Et fas adult definitivament quan neix el teu primer fill. Però he descobert que hi ha una altra frontera que traspasses, quan els fills ja no et necessiten tant. Llavors passes a ser una mena de supervisor o de bomber a qui reclamen quan hi ha una urgència. Me n'estic adonant ara que tinc la filla camí dels dinou i ja a la universitat i el fill petit camí dels catorze i pràcticament a l'equador de l'ESO.

Vaig viure a Brussel·les tres anys. Després, arran de la pandèmia, em vaig mudar a Anvers. A Brussel·les continuo anant-hi a treballar, però és una ciutat estranya on mai em vaig arribar a sentir del tot bé. A mi m’agraden les ciutats on pots anar en bici a tot arreu i amb un ambient familiar. Brussel·les té l’afegit que molta gent hi és de pas i això dificulta crear-hi vincles.

Hi ha diverses maneres d’inventar un joc. Alguns comencen per triar una temàtica, com ara un fet històric, fer batuts de fruites o caçar bruixes. D’altres parteixen de la mecànica del joc: com ara temptar la sort, col·leccionar elements, llançar daus i triar-ne els millors resultats.

De vegades no volem estimar ni responsabilitzar-nos del que comporta, sinó que ens estimin, no importa com ni qui ho faci. És absurd i immadur, però és així. Sembla que la finalitat és no estar sols en comptes d’establir relacions madures i sanes amb els altres, de pensar què aportem nosaltres i de no exigir als que ens estimen que omplin els buits de les nostres mancances. Tot això que et dic ho he après a teràpia, què et sembla? No m’ha anat tan malament com a la Sara Bosom, eh?

Enguany no actuo, faig de tramoista i col·laboro fent de tècnic de llums i de so. Els dos anys anteriors sí que els vaig dirigir i també havia interpretat els papers de Lluquet i de Satanàs.

Tots els pares i mares tenim un parc o una plaça on els nostres fills juguen al sortir de classe. Jo m'hi he passat milers d'hores perquè tinc dos fills d'edats molt diferents. Als parcs hi fas amics i no-amics. Un dia vaig trobar un parell de pares que s'amagaven darrere d'uns matolls per fumar sense que els veiessin els fills. Se suposava que ja ho havien deixat perquè els fills els ho havien demanat i no volien que els descobrissin. Vaig pensar quantes coses surrealistes arribem a fer pels fills i vaig veure que aquí hi havia un tema. A l'arribar a casa ja tenia una pila d'idees. Així va néixer El parc.

Vam passar quatre anys amb els fills vivint a Brooklyn, el barri de la meva infantesa. Els meus fills van anar a la meva escola primària i la Judit, fins i tot, va fer un any del meu middle school. Ara crec que m’entenen millor com a persona i saben més sobre el que vol dir ser estatunidencs, encara que Nova York no diria que és del tot típic del que és el país en general. Hem rodat món i ara tornem a viure al Raval de Barcelona.

Jo em repeteixo sovint "tot passa". Em va molt bé recordar que res és per sempre, ni el que és bo ni el que és dolent. Les coses dolentes procuro que m'ocupin menys i les bones les visc amb plena consciència. També m'adono que moltes coses que ara em preocupen o em molesten són les mateixes que més endavant trobaré a faltar.

Soc filla del Clot i a casa teníem un gat. De nit el sentia córrer pel pis i, quan ens llevàvem, sovint ens trobàvem alguna panerola morta damunt de l’estoreta de la banyera. Era ell qui les caçava i ens deixava els regalets. Em feia molta angúnia.

Conduir cada vespre el Bàsics ha implicat capgirar la logística familiar, però ara que tot està encarrilat i ben organitzat sento que tot flueix. Realment, a casa, jo he passat de ser la referent a les tardes, els vespres i les nits a ser la figura dels matins, qui ho prepara tot i qui les duu a l’escola.