El filòleg, sociolingüista i cantautor Isidor Marí (Eivissa, 1949) fa cinquanta anys que manté una conversa pública sobre llengua, amb un tarannà dialogant però determinat. Va encetar la seva trajectòria en l’inici de la normalització lingüística de la mà del dialectòleg Joan Veny i de seguida va ocupar-se d'introduir el català a la Universitat de Palma. Des del 1980, quan el va fitxar Aina Moll per al departament de Cultura, va participar en el disseny de les principals polítiques lingüístiques que marcarien el futur del català. "Sempre he tingut la sort immensa de posar coses noves en marxa. Són moments màgics. En aquells anys de Transició es respirava en l'ambient la voluntat d'emprendre. Que a cada lloc on treballis hi hagi un grup de persones entusiasmades per posar en marxa una cosa nova, això és impagable", recorda. El 1996 es va incorporar com a director de filologia i humanitats a la UOC. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i n’ha presidit la Secció Filològica. És autor de diversos assajos sobre llengua i d’un grapat de discos de música folk amb bandes com Uc, Falsterbo Marí i altres. Encara té la guitarra al menjador de casa. Isidor Marí acaba de rebre el premi Pompeu Fabra a la trajectòria professional, científica i cívica que atorga la conselleria de Política Lingüística.

1. Només 45.000 persones assisteixen a la crida de la dreta espanyola: el PP, Ciutadans i Vox.

Aina Moll tenia aspecte de mestra de la República. Sempre va ser una ciutadana ben educada i valenta. Tenia el bagatge familiar de la passió per la llengua. Duia el compromís amb l’idioma com qui duu un regal als fills, sempre amb un somriure als llavis. Era afable i persistent. I va ser així com, dolçament, amb la recuperació de l’autogovern català, ella, vinguda de Menorca, va encarnar el regal de la llengua per a tothom, com un bé a compartir, com una eina de cohesió social. Ho va fer amb el govern nacionalista de Jordi Pujol, però també ho hauria fet amb el socialista de Joan Raventós.

Una primera cosa que vaig fer en començar al TERMCAT va ser presentar-me a la directora general. Hi he pensat en saber que Aina Moll ha mort. D’aleshores, l’he considerada honesta, de formació sòlida i d’acció valenta, i la seva aparença m’és una metàfora de la fortalesa fràgil de la llengua. Amb la recuperació democràtica, la Generalitat de Catalunya confià a Moll la política lingüística. Que fos nascuda a Menorca em semblava ja tota una declaració envers la política lingüística que s'encetava i que es basà en tres pilars, també ara fonamentals: l'educació, l'administració i els mitjans de comunicació públics. Per objectiu que Catalunya fos un sol poble sense dinàmiques diferenciades per raó de llengua. Moll va viure els obstacles legals i judicials del Govern espanyol a l'aplicació de la normativa lingüística que impulsà. En aquest punt som allà mateix.

Òbviament és molt més important qualsevol notícia referent a Aina Moll que tota la cridòria infame que ahir es va sentir a Madrid. Encara que en aquesta ocasió es tracti de la notícia de la seva mort.

Ens ha deixat n’Aina Moll, però no ens han de deixar mai el record de la seva feinada generosa per la nostra llengua ni l’exemplaritat de la seva projecció cívica.