1. Si avui som dilluns 9 de març vol dir que falta un any perquè torni a ser el Dia internacional de les Dones. Em pregunto com hi arribarem, al 2027, si a escala local o global es continuen fent tantes passes enrere i a tantíssima velocitat. La igualtat –si és igualtat, ha de ser sense matisos ni notes a peu de pàgina– encara quedava lluny i, de cop i volta, la regressió és més que una amenaça palpable. És una constatació fefaent, agra i diària que les fites aconseguides estan en perill. L’onada d’extrema dreta que assota el món i el fonamentalisme habitual en religions ancorades fa molts segles malden per tornar a sotmetre la dona fins a uns límits que semblaven superats. La irrellevància, la dependència, la complementarietat convertida en inferioritat, la boca petita i l’opina però no gaire són les noves condemnes socials. És allò que tan sàviament deia Katherine Graham, l’editora del Washington Post, quan el seu marit la feia sentir a totes hores com si fos la cua d’un estel. El nucli del cometa que brillava, esclar, era ell. Sempre ell i només ell.

Que partim d'una intel·ligència artificial amb algoritmes esbiaixats no és secret per a ningú. S'ha demostrat i s'ha remarcat la perillositat d'utilitzar la IA sense regulació, sigui per finalitats personals, o per fer-ne ús en una empresa o una institució, o el que és més alarmant, divulgar contingut a les xarxes. Aconseguir algoritmes ètics, alineats amb els valors democràtics i que tinguin perspectiva de gènere és un objectiu que, sobretot a Europa, s'està intentant assolir. Dones expertes en aquesta matèria posen llum davant d'una tecnologia que avança molt ràpidament, que sembla difícil de controlar i en la qual, com passa al món de les big tech, hi falten dones.

A punt d’un altre 8 de març i el feminisme veu i viu un escenari desastrós. El moviment pateix un retrocés arreu del món i, segons els resultats d’una enquesta publicats en aquest diari, el 60% dels homes de l’estat espanyol consideren que se’ls està discriminant pel fet de ser homes. Dades com aquesta ni ens sorprenen ni són alienes al nostre entorn. Sovint, en aquests mateixos articles que escric cada setmana, hi ha homes que se senten automàticament ofesos només pel fet d’haver utilitzat un adjectiu en femení. Encara que l’adjectiu em pugui incloure a mi, que soc una dona, i tant és si es parla de l’estafa de les balises o de viure més de cent anys. Són individus, quasi sempre sense revelar la seva identitat, que no es mouen de la tradició de pensar només en ells mateixos. Ni de la tradició que a les dones se les pot discriminar. Però ai si un genèric no els fa sentir inclosos! (De ser-hi hi són, però ells volen mantenir les seves condicions. Per altra banda, no han de ser a tot arreu, tampoc.) Aquests homes tenen molta por de perdre el que ells suposen que els correspon des del naixement. Però els sentiments d’aquests homes també tenen a veure amb l’egocentrisme i amb la voluntat expressa de fer mal. Perquè veient com està el món, no demostren ni la mínima empatia per unes dades contrastades i per una raó fonamental: reclamar els drets humans és esgotador. Tenim altres coses a fer, a la vida. Però volem una vida més justa per a tothom. I volem posar els adjectius com ens doni la gana. 

“Tothom em mirava com si fos culpa meva, com si jo ho hagués provocat. Em miraven amb horror, amb fàstic, amb culpa, com si fos la pitjor persona del món. Vaig sentir pànic, perquè vaig pensar que havia fet alguna cosa dolenta, però no entenia què era aquella cosa dolenta que havia fet”. Així explica Keilyn Andrea González, una jove hondurenya, com se sentia després d’haver patit abusos sexuals als 11 anys. Ho va oblidar, ho va bloquejar. No va ser fins molts anys després que aquella violència sexual va reaparèixer i, amb ella, la necessitat de reparació. Una necessitat que va convertir en crit públic: “Jo no tenia la culpa del que m’havia passat”.

M’escriuen, amablement, per convidar-me a un programa especial del dia 8 de març com a dona escriptora. “Compartiràs taula amb tot de dones escriptores potents com tu”, em diuen, perquè això de “potent” és una peça que et combina amb tot. Ser potent? Quina por. Em sento impotent.

"Mentre es continuï decidint sobre els nostres cossos, ignorant la nostra salut, menystenint les nostres tasques i el nostre criteri, infravalorant el cost físic i emocional de les nostres maternitats, exercint violència sobre nosaltres amb total impunitat, ocuparem els carrers sense descans". Així de combativa s'expressava aquesta tarda l'Antònia, de quaranta anys i mare d'un petit de tres, que ha anat a la manifestació del 8-M acompanyada de la seva família. Assegura que no se n'ha perdut ni una. Aquest any l'amenaça de pluja a Barcelona tampoc no ha espantat ni una mica les ganes de reivindicació feminista: fins a 25.000 persones, segons els càlculs de la Guàrdia Urbana, s'han aplegat aquesta tarda a la plaça Universitat de la capital catalana per demostrar, un any més, que la lluita feminista no recula, sinó que es manté més ferma que mai, fins i tot davant de l'onada reaccionària que ha fet augmentar l'extrema dreta arreu.

L’octubre del 2020, en plena pandèmia, un grup de països entre els quals hi havia els Estats Units de Trump i el Brasil de Bolsonaro van impulsar el que es coneix com el “Consens de Ginebra”. És una declaració i una mena d’associació voluntària i no vinculant de països que defensen polítiques contra l’avortament i a favor, diuen, de la família com a base principal de la societat, en què la dona té un paper central. Joe Biden en va sortir, igual que Lula da Silva, però a mitjan febrer Trump s’hi va tornar a adherir, i és probable que aquest lobby ultraconservador agafi cada cop més volada. No és broma. Està format per uns 40 països, entre els quals Rússia, l’Aràbia Saudita, el Senegal, Guatemala, Egipte i Hongria. Tots ells coneguts pel tracte discriminatori a les dones i per una visió del món religiosa i patriarcal que vol dinamitar els grans consensos que hi ha hagut fins ara en el context internacional.

¿El context patriarcal anul·la o condiciona la capacitat de decisió de les dones? ¿Si ho fa, com i per què? Aquesta incapacitat –si és que l'assumim– ¿és inherent en totes les dones, o hi ha diferències? ¿On es poden començar a posar límits? ¿Com ha contribuït la ficció a distorsionar la idea de consentiment? En aquesta peça coral, sis opinadores exploren la (im)possibilitat o la dificultat de dir que no de les dones i les escletxes obertes a través de les quals es pot operar per revertir aquesta desigualtat.

El cartell de celebració del dia de les dones de Castellvell del Camp ens mostra els retrats de vuit dones, retallades sobre fons lila. N’hi ha una de jove, de pell fosca, amb un pentinat al cap (un monyo) que suggereix una melena afro. Una que sembla una nena, amb –diria que– un vel. Una altra, també jove, amb els ulls tancats i somrient, de melena rossa. Una altra amb vel, que també té els ulls tancats i somriu. Una de melena morena, amb serrell. Una amb jersei de coll alt i cabells arrissats, de posat seriós. Una amb mitja melena, amb roba que sembla d’oficina. I una amb burca. Aquesta no sabem si somriu o no.

La violència de gènere va deixar 55 dones assassinades l'any 2023 a l'Estat, segons el recompte oficial del ministeri d'Igualtat. D'aquestes, 13 havien presentat una denúncia i formaven part del sistema de protecció integral de víctimes de violència de gènere, conegut com a VioGén. Vuit d'aquestes dones, però, ja no tenien cap mesura de seguretat activa. Són dades que el ministeri de l'Interior va detallar a final de l'any passat i que ara han portat el govern espanyol a revisar, de nou, l'algoritme per evitar inactivar "de forma prematura" la protecció de les dones maltractades i els seus menors a càrrec.

L’encara curta trajectòria de Millie Bobby Brown l’ha convertit en especialista a encarnar donzelles que no necessiten ningú per sortir-se'n soles dels problemes, sigui l’Eleven de Stranger things o la germana adolescent de Sherlock Holmes. A Damsel això és del tot literal, ja que l’actriu interpreta l’hereva d’una casa noble en decadència que accepta la proposta d’un matrimoni de conveniència. Quan arriba a la seva nova llar tot llueix amb una perfecció gairebé carrinclona: el palau és fastuós; el príncep blau, encantador, i la reina, d’una bellesa gèlida i altiva. Però això no és més que un regal enverinat, ja que l’objectiu de la família política de la jove és oferir-la com a sacrifici a la dragona que ronda les seves terres.

Aquest 8-M, Dia Internacional de la Dona, que no us enredin perquè no tot el que és lila és feminista. Fa unes setmanes Maricel Chevarría ens donava una pista a La Vanguardia per encaminar-nos cap a la veritable manifestació per la igualtat: “On diu «zorra» no és”. Però hi ha més indicis per no perdre’ns en aquest mapa confús del llenguatge embolicat amb el qual ens volen liquar el pensament i la raó. Ara no només hem de continuar la lluita de sempre sinó que hem d’obrir els ulls als nous paranys, a les maniobres entristes i als falsos amics. O sigui que la manifestació feminista no és:

Aquest mes de març que ja s'acaba porta incorporat un fenomen paranormal anual. Oh sorpresa, durant la primera quinzena es parla de dones i feminisme com a tema imprescindible a partir de la celebració del 8-M. I, oh sorpresa, durant la segona quinzena el tema fa cagar per suat, gastat i esgotat. O sigui, les dones i el feminisme som un tema puntual. No fos cas.

De vegades les sèries, a més d’entretenir-nos, ens mostren històries que ens acompanyen a descobrir personatges que poden ser un reflex de la nostra realitat. En els últims anys trobem moltes sèries que han fugit del retrat estereotipat de les dones i que plantegen relats sobre el masclisme que pot condicionar-los la vida. A continuació recordem diverses protagonistes que són exemple de dones fermes i independents.  

L'escriptora i historiadora nord-americana Rebecca Solnit mira amb esperança el futur i, quan algú li diu que en realitat res ha canviat en els últims 50 anys, s'indigna. Explica que si ara es trobés amb la Solnit de 20 anys –ella en té 62–, li diria que veuria com el món canviaria de manera inimaginable i que les dones tindrien més veu i serien més respectades. "He viscut una revolució tremebunda i no n'era conscient quan tenia 20 anys", afirma. Solnit ha escrit llibres sobre medi ambient, art, política i història cultural. També és una activista pels drets humans i contra el canvi climàtic.

Un dels inconvenients de pertànyer al centre del món és que deixa els individus impotents davant la seva pròpia estupidesa. En plena revolució de la intel·ligència artificial, ben alimentats, amb un mòbil i una ambició per distreure la soledat, som capaços de sentir-nos omnímodes, com si fóssim la mesura de totes les coses. 

Les dones que ens dediquem al periodisme esportiu tenim moltes raons per alçar la veu cada 8M. Per a molts, som les que donem la tabarra, les que refredem converses divertides, les que exagerem o les que volem anar massa ràpid quan reclamem més paritat en els àmbits de l’opinió o el poder. Som les pesades que fem vaga, que ens reunim al voltant d’una taula entre manifestacions i compartim experiències viscudes al llarg d’anys de professió. Històries per no dormir que inclouen directius de clubs de futbol que fan bromes sobre fel·lacions en dinars de feina, caps que esbronquen redactores per no anar prou maquillades o superiors que xiuxiuegen obscenitats a les més joves. Parlem d’un ventall de situacions que van des de l’assetjament més grotesc a la subtilesa de la violència verbal més rutinària. Sí, companys, tot això encara passa l’any 2022.  

Malgrat el fred i la pluja, el feminisme ha tornat a sortir al carrer en forma de manifestació. Després de dos anys pandèmics i de ser les feministes, segons els sectors reaccionaris, les culpables de la propagació de contagis i de l’origen del mal, el feminisme reprèn la marxa col·lectiva en un moment especialment difícil a tots els nivells. En el desànim general provocat per tantes causes injustes i per aquesta guerra testosterònica, el moviment polític actual més important i més rellevant ha demostrat que és viu, que protesta i que exigeix canvis profunds. En un dia gris a Barcelona i en una època fosca mundial, aquesta és una escletxa considerable d’esperança. Ho és també perquè malgrat les desavinences dins un moviment tan transversal, encara som capaces de sortir i de reivindicar-nos juntes. No totes; la majoria. Aquestes divergències és lògic i és saludable que hi siguin, l’únic que tenim totes les dones en comú és que som dones, però les discrepàncies no poden fer encallar l’avançament cap a una igualtat que sempre triga a arribar i que es va saltant una generació rere una altra com una herència maleïda. Hi ha qui es frega les mans amb les nostres discussions internes. No cal donar alegries als adversaris. Hem d’enfortir-nos col·lectivament i arribar als consensos necessaris perquè aquesta sigui l’última onada del feminisme abans d’assolir els seus objectius. No ens hi posem per poc. Ens hi posem per viure el final d’una discriminació injusta i endèmica que ha fet del món, sempre i fins ara, un lloc pitjor per viure-hi per a tothom. 

Les dones continuen sent clara minoria en la direcció de grans equipaments barcelonins. Tampoc s’ha aconseguit la paritat en els grans premis que atorga l’Ajuntament de Barcelona. I, a primer cop d’ull, pot semblar que hi ha paritat en la direcció dels festivals, però les distàncies augmenten en paral·lel a la importància de l’esdeveniment: el 56% dels festivals de més de 20.000 assistents són dirigits majoritàriament per homes, un percentatge que augmenta al 69% en els de més de 50.000 assistents, segons les dades que ha facilitat aquest dilluns l'Institut de Cultura de Barcelona amb motiu del 8-M. Aquesta és la radiografia cultural municipal amb mirada de gènere.