Tres matins entre setmana, la Lídia cuida el seu net d’un any i mig. A les nou del matí ja és a casa seva: li dona l’esmorzar, l’ajuda a vestir-se i passa el matí jugant amb ell fins que, al migdia, torna la mare de la feina. "No se’m fa gens pesat", assegura aquesta àvia de seixanta-set anys.

Adquirir coneixements i poder compartir experiències. Amb aquestes motivacions, més de 6.500 persones han participat en els tallers gratuïts impulsats per l’Escola de Cuidadors de la Fundació ”la Caixa” a tot Espanya; més de 4.200 a Catalunya. Aquest projecte pioner va néixer el 2018 amb l’objectiu de proporcionar coneixements i eines per facilitar la tasca de la persona cuidadora familiar i del voluntariat que acompanya persones en situació de malaltia avançada o de final de vida.

S'estima que el 13% de la població adulta de Barcelona té cura d'algú altre, sigui de manera professional o en l'àmbit familiar: unes 355.000 persones, sobretot dones, que fan una feina que implica molta dedicació (total, en alguns casos) i poca visibilitat. Per intentar donar xarxa i reconeixement a aquestes veïnes, l'Ajuntament ha anunciat la posada en marxa d'un carnet que reconeix les cuidadores i els ofereix assessorament i accés a serveis, com ara un número de telèfon 24 hores on rebre suport emocional o accés a un programa específic d'orientació en funció del tipus de cura que presten, que inicialment se centrarà en l'Alzheimer (amb el suport de l'Associació de Familiars amb malalts d’Alzheimer de Barcelona) i el càncer (amb l'Associació Contra el Càncer). El contacte amb aquestes entitats també ha de permetre poder donar un respir a qui cuida, i que en alguna ocasió pugui deixar la persona de qui té cura en mans de voluntaris amb els quals ja hagi establert relació.

Després de la mort dels seus pares, tots dos víctimes del càncer, i d'assessorar durant anys pacients i els seus familiars a través de l'Associació d'Oncologia Integrativa, la qual presideix, Miriam Algueró ha plasmat les seves experiències al llibre Acompañar el cáncer. Guía para cuidar a tu ser querido durante su enfermedad, una guia pràctica per resoldre els principals dubtes al voltant d'aquesta malaltia i que també posa el focus en els cuidadors.

Treure les cures de la invisibilitat de cada casa i intentar que la persona que cuida –majoritàriament dones– tingui estones de desconnexió i que pugui estudiar, treballar o senzillament tenir una estona per a ella o compartir experiències amb persones en situacions similars. Crear comunitat. Amb aquest objectiu neix el projecte batejat com a VilaVeïna que avui ha presentat l'Ajuntament de Barcelona i que busca bastir una xarxa de les cures que funcioni per barris o fins i tot per unitats territorials més petites i, per tant, des de la proximitat: cada node atendrà una població d'entre 10.000 i 30.000 veïns. El sistema, que comença aquest mes amb quatre viles veïnes, preveu que cadascuna d'aquestes unitats tingui un centre de referència on tothom que cuidi o necessiti cures es pugui dirigir i no sigui un desconegut i se centra, sobretot, en els infants de menys de dos anys i en la gent gran.

"La cuidadora que ve al matí a veure la meva mare a casa ve sense res, ni guants, ni mascareta, ni bata, res". Aquesta és la denúncia que fa la Cristina, de Barcelona, que va contractar els serveis a una empresa de cuidadores: la treballadora va de servei en servei sense cap material de protecció a cuidar els avis. La situació es repeteix en moltes famílies. La Rosa, de Banyoles, explica que, de les dues cuidadores que té el seu pare, la que ve a la tarda, que està contractada per la família, tampoc té material de protecció: "Per sort nosaltres teníem unes mascaretes a casa i, de moment, se les posa perquè nosaltres els hi proporcionem", explica.

Les històries d’aquestes cinc dones són semblants. Fa pocs mesos que van arribar a Barcelona. Moltes venen de països llatinoamericans: han fugit de la violència, de les amenaces de mort o simplement de la pobresa extrema. I tenen un objectiu comú: aconseguir els papers i refer les seves vides amb dignitat. Fins ara, però, no ho han tingut fàcil, més aviat al contrari.

L’Olga Luna és cuidadora, en el sentit més ampli de la paraula. Durant 15 anys es va dedicar a tenir cura dels seus fills, en especial d’un que patia una malaltia minoritària. “En poc temps vaig perdre el meu fill i, tres anys després, el meu marit. Jo m’havia dedicat sempre a tenir cura d’ells, a casa, no tenia una professió”, explica l’Olga a l’ARA. “En el moment més dur de la meva vida, l’equip que va tenir cura del meu fill va suggerir-me que, si em formava, amb la meva experiència podria convertir-me en una bona cuidadora professional, i és el que vaig fer”, relata.

“Les cuidadores no professionals són una eina fonamental perquè la persona que vol estar a casa pugui fer-ho mantenint la seva qualitat de vida. Són una figura important dins de la societat que no és prou valorada”, reivindica la metge de família Iris Alarcón. I parla en femení perquè la gran majoria són dones que fan una tasca invisible. Cuidar enforteix els vincles amb la persona atesa i pot ser una tasca satisfactòria, però és complexa i té conseqüències sobre la salut física i emocional de la persona cuidadora.

La Yolanda Aranda es va quedar sense feina quan passava dels 40 anys. Des de Càritas -a on va dirigir-se per demanar orientació i ajuda- li van proposar explorar el sector de les cures professional. “Va ser com descobrir tot un món nou i preciós”, diu mentre recorda la primera experiència laboral a la Fundació d’Atenció a la Dependència (FAD) de Sant Joan de Déu. Avui, ella és una de les coordinadores de l’equip de cuidadores de la FAD, que formen més de 150 persones.

Els costa expressar-se en primera persona. El jo es difumina sense voler en un ell o ella perquè ell i ella han passat a ser el centre de la vida a partir del qual s’organitza tot i tothom. Són les persones que tenen cura d’una mare, un fill o un oncle al qual l’edat o una malaltia ha fet depenent i requereix una atenció constant. Se’n diuen cuidadors no professionals o informals i, com passa en totes les etapes i aspectes de les cures personals, la immensa majoria són dones, tan invisibilitzades com imprescindibles per a l’organització de milers de famílies. Tot i que cada cop hi ha més recursos públics i privats i subvencions per pagar ajudes, la llei de la dependència és lluny d’una atenció universal i molts sol·licitants moren pel camí esperant una resposta. Segons les últimes dades de la Generalitat, a data de 30 de juny hi havia 173.000 catalans beneficiats per algun dels programes -residència, centre de dia, teleassistència o ajuda a casa-. D’aquests, un 65% eren dones i un 54% tenien més de 80 anys. A través de la llei, 88.800 cuidadors familiars rebien ajudes.

Hi ha professions glamuroses i professions menystingudes. Malgrat que queda molt camí per recórrer, el món de les mestres i els mestres ha anat guanyant consideració social. Amb els cuiners (i les cuineres) potser ens hem passat de frenada: ara són autèntiques estrelles totterreny. Els esportistes són directament ídols i se'ls perdona gairebé tot. El sector mèdic o el dels bombers (amb molt poques dones, per cert) sempre han gaudit del favor, merescut, de la gent. Els polítics reben molta atenció, però poca consideració: provoquen una mena de vincle d'amor-odi. I així podríem anar repassant professions. La llista es podria allargar, però segur que a ben pocs se'ls acudiria preguntar-se sobre els cuidadors, sobre els que tenen cura de les persones en risc, siguin infants o adults, persones sense llar, en situacions de dependència o amb problemes de salut mental. Persones, en definitiva, altament vulnerables.

Sis anys de presó per violar una pacient amb síndrome de Down. Aquesta és la condemna que ha acceptat un cuidador d'un centre de Vallvidrera de Barcelona que va aprofitar-se de la seva condició i la vulnerabilitat de la víctima l'any 2011 i fins i tot la va deixar embarassada. En la sentència de la secció 21 de l'Audiència de Barcelona s'inhabilita també l'home i se li prohibeix acostar-se a la víctima i al centre durant nou anys. A més, haurà de pagar 8.000 euros d'indemnització.