La prodigiosa intuïció de Charles Darwin va preveure que al llarg de la història de la vida les espècies van anar canviant i que, per tant, hi hauria d’haver una gradació contínua entre les espècies més antigues i les més modernes. La idea, que avui ens sembla perfectament natural, va topar amb la rigidesa de la mentalitat victoriana, en part perquè aleshores hi havia poques proves, pocs fòssils d’antics animals que fossin prou propers per il·lustrar-ho. Al llarg dels segles XIX, XX i XXI s’han anat trobant fòssils que han omplert els buits de la història de la vida i s’han visualitzat millor aquestes transicions, però n’hi havia una que a principis del segle XXI encara estava pendent: la de les formes de vida que van representar la transició dels animals aquàtics als terrestres.

Han passat 25 anys de l'atac, però la mà de l'escriptor i biòleg mexicà Andrés Cota Hiriart (Ciutat de Mèxic, 1982) encara conserva les cicatrius d'una mossegada que hauria pogut arribar a ser mortal. "En realitat va ser culpa meva –admet–. Va passar un dia que tocava alimentar la Güera, la pitó que feia uns mesos que tenia a casa. Vaig deixar a dins del seu terrari la rata que s'havia de menjar, però en comptes d'esperar que se la cruspís vaig posar-hi el braç per canviar l'aigua de la Güera". La serp, una pitó de Birmània albina, va confondre el rosegador que havia de caçar amb la mà del seu cuidador i se li va abraonar al damunt. "Vaig notar un dolor molt fort –recorda–. De cop em vaig adonar que tenia les mandíbules de la Güera traspassant-me la mà". La mossegada de la pitó albina no és verinosa, però preludia el pas següent de l'atac del rèptil, que consisteix en enroscar-se al voltant de la víctima i fer pressió fins que aconsegueix provocar, al cap d'uns minuts, una isquèmia provocada pel tall de la circulació sanguínia.

El tritó verd, una espècie d'amfibi que es creia extingida als Aiguamolls de l'Empordà, ha estat redescobert a la zona per un grup de treball de l'Observatori Amfíbic de la IADEN que està fent un projecte de creació de l'atles d'amfibis dels Aiguamolls de l'Empordà. Aquest projecte, finançat per la Fundació Barcelona Zoo amb la col·laboració del Centre de Fauna dels Aiguamolls de l'Empordà i el centre de recerca en ecologia CREAF, té l'objectiu d'estudiar i vetllar per la creació d'accions de conservació dels amfibis i fomentar el seu coneixement a través d'accions d'educació ambiental.

Tradicionalment se’ls ha relacionat amb la bruixeria i és habitual que s’associïn amb la perillositat. Els rèptils i els amfibis no tenen, precisament, bona fama. “Però la veritat és que rèptils com les serps fan una funció de control dels micromamífers molt important”, explica Daniel Fernandez, president i coordinador de projectes científics del Grup de Recerca de l’Escola de Natura de Parets del Vallès (GRENP). Dels amfibis s’ha dit que són llefiscosos i més aviat lletjots. “Hem d’entendre que tenen la pell coberta de mucílag, que els ajuda a respirar i a mantenir la humitat”, explica Joan Maluquer, president de la Societat Catalana d’Herpetologia. Uns i altres formen part de la fauna de Catalunya i creen escenes de caça, de reproducció o, simplement, de moviment dignes de ser observades. Avui, us donem 10 consells bàsics per veure rèptils i amfibis en llibertat.

Amfibis com els gripaus i les granotes i rèptils com les sargantanes i els dragons són força comuns a casa nostra, però no sempre es poden observar amb deteniment al seu hàbitat natural perquè són bastant espantadissos. Però no us preocupeu, a Catalunya tenim centres de referència on podem descobrir amb tranquil·litat i tot el temps del món espècies autòctones i foranes. Són llocs on apassionar-se per aquests animals i on ser conscients del gran esforç que es fa per salvar espècies en perill d’extinció i de les investigacions que es lideren des de Catalunya. ¿Ens acompanyeu a descobrir 5 centres de referència a fons?

Hi ha turistes que ni tan sols s’hi fixen. N’hi ha que mentre es torren al sol detecten, de cua d’ull, amb la part reptiliana del cervell, unes formes fosques i allargassades que s’aventuren a la sorra des dels matolls de dalt de les dunes. Els més documentats, però, arriben a sacrificar trossos dels tomàquets que han portat per dinar amb l’objectiu d’atraure aquestes bestioles. No es tracta dels famosos granotots de La pell freda, sinó de les sargantanes que viuen a l’illa d’en Colom, un illot de poc més de mig quilòmetre quadrat situat a dos-cents metres de la costa menorquina, prop de la població des Grau.

Els amfibis són el grup de vertebrats més amenaçat del planeta: gairebé un terç dels avaluats estan catalogats com a vulnerables o en perill i un 41% de les espècies estan sota amenaça. En el cas dels rèptils, la manca d'estudis implica que el declivi no sigui tan notable, tot i ser un fet. Gairebé un 20% de les espècies de rèptils pateixen alguna amenaça (IUCN, 2017). Amfibis i rèptils ocupen hàbitats semblants, un fet que fa que siguin sensibles a problemàtiques similars.

Són moltes les llegendes que han corregut al llarg de la història al voltant de serps, gripaus, granotes o sargantanes. Uns mites que amb el temps s’ha demostrat que eren falsos i que sovint han contribuït a crear una imatge negativa d’aquests rèptils i amfibis. N’analitzem alguns.