"De tant que és jove enamora el seu pas", diu un dels versos de La rosa als llavis, un dels llibres més celebrats de Joan Salvat-Papasseit. Mort el 1924, quan només tenia 30 anys, l'escriptor barceloní continua conservant aquesta joventut enamoradissa gràcies a l'aparent senzillesa i a la llum que desprenen els seus millors poemes. "A hores d'ara és un autor conegut, però no tant com caldria", admet Ferran Aisa, estudiós del poeta i periodista i comissari de l'any que el departament de Cultura de la Generalitat li dedicarà a través de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Entre els actes hi haurà recitals, conferències, rutes literàries, taules rodones, concerts i una exposició itinerant a les biblioteques catalanes.

Un full en blanc s’ha imposat com a símbol de l’onada de protestes a la Xina contra l’autoritarisme del govern de Xi Jinping. És una imatge fascinant que reobre un debat que fa perdre la son a tots els moviments socials: per què unes protestes funcionen millor que d’altres. Si el full en blanc ha fet córrer més rius de tinta a la premsa internacional que, per exemple, els llaços grocs, podríem sospitar que la creació d’una imatge especialment encertada pot contribuir a una causa. Dit en paraules més grans, és la vella pregunta sobre la relació entre educació estètica i educació política, o entre art i revolució.

Després de les grans exposicions dedicades a tòtems de l’art de tots els temps, com Monet, Klimt i Frida Kahlo, el Centre de les Arts Digitals Ideal duu a terme una operació de rescat, homenatge i rellançament d’un artista català de l’avantguarda, Jordi Pericot (el Masnou, 1931), que es pot considerar “precursor de l’art digital amb recursos analògics”, segons Artur Duart, fundador de l’Ideal.

E l tret que més uneix l’avantguarda artística del segle XX amb la del Renaixement és la necessitat d’experimentació. En els dos casos, l’inconformisme respecte a la tradició heretada va acompanyat d’un eixamplament dels àmbits en els quals es desenvolupa el treball de l’artista. Al Renaixement pensem en Leon Battista Alberti i en Leonardo da Vinci, però aquesta actitud incumbeix la majoria dels seus artífexs. A la primera meitat del segle XX “l’art total” es converteix en un dels grans ideals, com bé exemplifica el moviment de la Bauhaus i el desenvolupament inicial de la cinematografia.

Vet aquí un palau com cap altre on hi vivia un príncep amb un gust avançat al seu temps i al seu rol. Aquesta és la història gairebé novel·lesca de Jaswant II Rao Holkar (1908-1961), un dels grans i més desconeguts mecenes del disseny modern, al qual el Museu de les Arts Decoratives de París dedica una exposició fins al 12 de gener. Modern maharajà, un mecenes dels anys 30 posa el focus en aquest sobirà, fascinat per les avantguardes artístiques i decoratives europees de l’època, que de ben jove es va trobar al capdavant del principat d’Indore, l’actual estat de Madhya Pradesh, al centre de l’Índia.

L’historiador de l’art i professor de la UAB Joan Maria Minguet explica, amb una certa sornegueria, que s’ha llegit els discursos d’investidura de tots els presidents de la Generalitat. Quan els presidents parlen de la història de l’art català la redueixen, diu Minguet, “al Romànic, el Gòtic, el Modernisme, Picasso, Miró i Dalí”. Algun va anar una mica més enllà i va citar Tàpies i Brossa.