La fi dels temps arriba en plena primavera, a la nova novel·la d'Ada Castells (Barcelona, 1968), editada per L'Altra i que porta un títol que cal explicar, Solastàlgia, el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra. "Quan ressonen les trompetes dels set àngels, recordo que tinc l'Apocalipsi amagat al calaix de les calces", escriu la narradora, una dona de mitjana edat que decideix marxar de Barcelona després que bona part de la ciutat quedi inundada. El lector l'acompanya en el seu nou dia a dia a l'Empordà, combinat amb reflexions sobre les complexitats de la maternitat, la vida en parella, l'angoixa pel canvi climàtic i el record d'un episodi traumàtic del passat.

Aquesta setmana toca engegar nou taller d'escriptura, per fi amb la possibilitat d'utilitzar una sala de la redacció de l'ARA. Hi ha alumnes asseguts a les cadires, mantenint distància, i d'altres que veiem projectats en una gran pantalla. Ells són els que han preferit connectar-se des de casa. De sobte sembla com si haguéssim fet un salt en el temps, per gentilesa del gran escriptor Kurt Vonnegut, i haguéssim anat a parar en una escola del futur. Som en un relat de ciència-ficció, amb aquestes grans cares estampades a la paret i les seves veus, que surten per un aparell en forma de nau espacial al centre d'una gran taula. On som? Tranquils: es tracta de la primera sessió del Taller d'Escriptura de l'Actualitat de l'ARA.

Ha arribat l'últim dia de la primera tongada del taller d'escriptura de l'actualitat organitzat per l'ARA. Dimecres vinent hi tornarem amb una nova proposta per escriure plegats. Aquest cop, per fi, amb la possibilitat de veure'ns de cos sencer a la redacció del diari, tot i que es manté la modalitat virtual per als que la prefereixin. Abans, però, hem de deixar constància de l'última sessió del primer grup d'alumnes que han assistit, setmana rere setmana, al ritual de desaparèixer del món per endinsar-se en l'art de la ficció. Val a dir que no hi ha hagut campanes ni recances a l'hora de comentar els textos amb voluntat de millorar-los. Ha sigut un grup molt actiu i desinhibit: d'això es tracta. 

Fins aquest any, Sant Jordi implicava aglomeracions, suor i nervis. Anar d'un lloc a un altre, sempre fent tard, fins que acabava la marató, esgotat. Físicament i mentalment esgotat. Abans que el coronavirus fes acte de presència –convertint les nostres vides en un relat digne d'Edgar Allan Poe–, les pitjors previsions del sector eren la pluja i la proximitat de la diada amb Setmana Santa.

“Les consultes dels psicòlegs estan plenes de fills i filles que tenen mare”, diu la dita popular. “De mare només n’hi ha una... Per sort! Si no, n’hi hauria per suïcidar-se!”, etziba l’acudit. Mares santes, mares perverses, mares desconegudes o mares oblidades, mares peculiars i mares retrobades, aquesta figura central en la formació de la personalitat de cada individu és un pou inexhaurible d’inspiració creativa que els últims anys ha reviscolat amb la nova fornada d’escriptores que revisen el paper com a dones en la societat actual. Amb l’explosió dels models de família tradicionals, la figura de la mare a la societat també s’ha replantejat, donant lloc a nous relats que retraten la complexitat de les relacions maternofilials, i que ja no tenen res a veure amb l’estima diàfana que podem trobar en la cèlebre correspondència de Madame de Sevigné amb la seva filla.

A l’any es publiquen més d’11.000 llibres en català i més de 80.000 en castellà a tot l’Estat. Catalunya fa segles que és un país de llibres. Fins al segle XV es feien manuscrits i, per tant, només a l’abast d’elits. El 1475 s’instal·la la primera impremta a Barcelona (a València un any abans). Aviat n’hi va haver a Tortosa (1477), Lleida (1479), Girona (1483), Tarragona (1484) i Montserrat (1499). Sí, ens hi vam posar d’hora. A partir d’aquí comença una fructífera història que ha convertit Barcelona en capital del llibre (en català i castellà), amb la diada de Sant Jordi com a emblema popular, convertida el 1995 en Dia del Llibre per la Unesco.

A qui se li acut viure amb una mare amb càncer?

“La història s’explica amb aquesta mena d’història clínica d’una malaltia mortal anomenada família. Morir-se de família”. Són paraules de Florencia del Campo (Buenos Aires, 1982) a Madre mía, el relat autobiogràfic d’una relació complicada entre mare i filla. Una mare que es mor de càncer i una filla que intenta viure a la vegada que se li mor la mare. Que no vol emmalaltir pel fet de tenir la mare malalta: “La família pot ser a una persona el que un tumor és a un cos”, escriu aquesta autora argentina establerta a Madrid, on va anar-se’n a viure quan el diagnòstic ja amenaçava sa mare. “A qui se li acut viure amb una mare amb càncer?”, es pregunta Del Campo a la primera pàgina. I ens aclareix que la pregunta té dues lectures possibles: a qui se li acut viure mentre la seva mare es mor de càncer, i a qui se li acut viure sota el mateix sostre que la pròpia mare malalta de càncer.

]]>

Després d’escriure sis novel·les, Ada Castells diu que aquest és el llibre de la seva vida. Ja havia ficcionat la seva mare a les columnes de l’Avui a través de la Senyora Clixé, però ara recupera la seva infantesa amb el retrat més cruel i honest d’aquesta ‘Mare’.

]]>

Ada Castells torna al seu món. Torna a la seva família protestant, a la seva infància i sobretot a la seva mare, aquella senyora Clixé de la contraportada de l’Avui que ara es converteix en la Raquel, una dona altiva i egoista, geniüda, amb aires de superioritat burgesa, però alhora esbojarrada i transgressora gràcies al seu extravagant excés d’autoestima, i sobretot experta en la pràctica d’un cruel xantatge emocional cap als que l’envolten, sigui el marit, les filles o les successives dones de fer feines i cuidadores. La Sara, la filla petita, alter ego d’Ada Castells, no se n’escapa.

]]>