1. Cada 23-F recordem que aquell trident que formaven Tejero, Armada i Milans del Bosch van intentar fer un cop d'estat militar a Espanya. L’assalt al Congrés no va durar ni vint-i-quatre hores i va fer la fi del cagaelàstics. L’exèrcit i la Guàrdia Civil, però, havia intentat revertir, per la intimidació de les armes, la mica de democràcia que començava a treure el nas a Espanya. Des de 1981 fins a 2026 n’hem vist de tots colors, però 45 anys després, els uniformes, les condecoracions i les gorres de plat es continuen pensant que estan per damunt del bé i el mal. No en tenen prou en passejar el seu supremacisme patològic, amb una suficiència ofensiva. Com les estrelles que duen a la solapa, llueixen la superioritat moral ancorada en valors caducats, d’un altre segle. O d’un altre règim que semblen enyorar. Els alts càrrecs policials, a Espanya, es creuen intocables perquè han convertit en retòrica la vella pregunta de qui vigila el vigilant? 

L'operació Catalunya és l'origen "il·lícit" de la causa contra els Pujol. Aquesta és la tesi que les defenses de la família de l'expresident branden aquests dies en el judici a l'Audiència Nacional. El tribunal, de fet, ha acceptat que la cúpula de la policia patriòtica hagi de declarar com a testimoni en el procés. I aquest dijous s'ha publicat una nova evidència del seu paper en la causa contra els Pujol. Es tracta d'un àudio del 2017, difós per Eldiario.es, en el qual l'excomissari José Manuel Villarejo certifica que Victòria Álvarez, exparella de Jordi Pujol Ferrusola i persona clau en l'origen de la causa contra la família, cobrava de la Policia Nacional. Ho diu, a més, en una conversa amb l'exsecretària general del PP María Dolores de Cospedal.

Leire Díez, investigada en un jutjat de Madrid per delictes de suborn i tràfic d'influències, ha estat la tria del PP per reprendre, després de les vacances d'estiu, la croada al Senat contra el PSOE pels seus casos de presumpta corrupció. L'exmilitant socialista ha comparegut a la comissió d'investigació del cas Koldo i, malgrat la seva situació processal, no ha optat pel silenci i ha rebatut les acusacions de la dreta i l'extrema dreta insistint en el relat que ha desplegat des que va esclatar l'escàndol. "No soc lampista, soc periodista", ha assegurat, reiterant que treballa en la publicació d'un llibre sobre "el mal funcionament de les institucions", i d'aquí la col·lecció d'àudios que s'han anat coneixent en els quals s'immisceix presumptament en procediments judicials. Díez ha reivindicat que la investigació que ha dut a terme no és per afavorir el PSOE sinó a favor de "l'estat de dret", i ha negat que estigués "ben relacionada" dins del partit, distanciant-se així tant del PSOE com de l'exdirigent del partit Santos Cerdán.

Escoltar els àudios de Santos Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García ens obliga a tornar a ensumar la vella, coneguda olor (citem Benet i Jornet) de la corrupció política. Si en algun moment havíem volgut creure que s'havia assolit el mínim nivell de maduresa que significa evitar les tracamanyes dels espavilats de torn, si havíem arribat a pensar en algun moment que almenys es començava a deixar enrere la fase infantil de l'exercici del poder, tornar a sentir les converses dels lladres de diner públic ens retorna a la realitat. És objectivament desagradable haver de viure envoltat d'una classe política que no aconsegueix, o que no vol, desempallegar-se de la corrupció entesa com a element sistèmic (una altra herència del franquisme que, al seu torn, la dictadura heretava també de tradicions de poder arrelades com a mínim des de la Restauració borbònica).

Que Pedro Sánchez i el PSOE (i, per tant, el govern de coalició d’Espanya) tenen un problema és un fet que, a hores d’ara, és indubtable. Una altra cosa és la naturalesa i l’abast d’aquest problema. Per entendre’ns, que algú com Ábalos pugui estar implicat en una trama torrentiana (de Torrente, esclar) no era un fet que pogués sorprendre gaire ningú, i potser això tenia a veure amb el fet que el mateix PSOE el suspengués de càrrec i militància tan bon punt van aparèixer acusacions contra ell. Que hi pugui estar / estigui algú com Santos Cerdán (tan executiu, tan negociador, tan de confiança) ja ve més de nou. En qualsevol cas, el PSOE és allò que se’n diu un partit sistèmic, i això, a Espanya (i a Catalunya, i a Balears) significa entrar en aquesta dinàmica de finançament opac, favors deguts i ambicions personals que, per abreujar, anomenem corrupció.

Hi ha moltes persones que, al llarg de la vida, han optat per no posicionar-se públicament en cap tipus de conflicte. O això es pensen. Perquè no posicionar-se també és una manera de fer-ho, d’estar al món. Com ho és el fet d’acatar unes normes, per injustes que siguin o et semblin. Però cadascú té les seves raons per decidir com vol viure i les circumstàncies alienes fan de mal jutjar. El sistema, que sempre és pervers, reparteix més o menys autocensura segons la necessitat. Procura que la protesta sigui escassa i sense seguidors. Quan se li descontrola massa pel seu gust és quan s’abraça a l’eina que té més a mà i que no demana cap esforç intel·lectual: la violència. L’estén amb molts dels seus tentacles i és eficaç perquè és absolutament desequilibrada. Una violència justifica la següent i la de més enllà i ens deixa orfes d’arguments i sobrats de víctimes. Encara que hi hagi una majoria en contra de la brutalitat, per sobre hi haurà uns interessos que permetran exercir-la malgrat la nostra desesperació. Recordeu les protestes mundials contra la guerra de l'Iraq. Els líders que la van promoure encara se’n riuen ara, del nostre pacifisme. Ells no han canviat de postura, ni els ha calgut. Però què en fem, de la nostra?

"Ara que som junts / Diré el que tu i jo sabem / I que sovint oblidem" cantarà sempre Raimon. De tot el que s’ha dit sobre la carta de Pedro Sánchez publicada a les xarxes socials, em quedo amb un tuit de dijous d’uns dels afectats per la causa contra els indignats del 15-M, rere el mal anomenat setge al Parlament. El setge real, a criteri del sotasignat, eren aquells pressupostos que passaven la serra elèctrica de les retallades per una sanitat, una educació i uns serveis públics que encara avui en paguen les conseqüències i que no tenien cap responsabilitat en la crisi financera-especulativa. El conseller d’Interior del moment lluïa, a vegades, de forma macabra, un bat de beisbol. El pedagògic missatge de l'exjove indignat –que avui és menys jove, però molt més indignat– anava educadament adreçat al PSOE, a una part de l’independentisme i al món de Podem. Era un brevíssim recordatori on sostenia, en carn pròpia, que el fang judicial i el femer repressiu no va començar amb cap d’ells ni tampoc amb ell. Recordin el cas, perquè són vuit joves condemnats a presó i onze anys de càstig informal, que acabarien en no res i de la forma més agònica. Perquè el govern més progressista de la història no va moure mai cap peça des de 2018. Tot es va tancar de sobte el maig de 2022 per prescripció de la pena i l’endarreriment en la resolució d’un indult que mai no va arribar. I cap a casa, després de quatre mil dies de tensa espera quotidiana.

L’entrevista de la Núria Orriols al magistrat de l’Audiència de Barcelona Josep Antoni Rodríguez que hem publicat aquest dilluns és reconfortant. De tant donar per descomptat que a les clavegueres de l’Estat hi campen rates que roseguen les nostres vides, immunes a la higiene de la llei, correm el risc d’oblidar què vol dir viure en democràcia.

“Yo he estado cerca de las cloacas porque he olido la mierda que había”. La frase la diu Francisco Nicolás Gómez Iglesias, conegut popularment com el pequeño Nicolás. És el noi que, en plena adolescència, es va saber immiscir en l’estructura del Partit Popular com un simple ajudant i es va acabar convertint en un proporcionador i negociador a l’ombra d’alts càrrecs i els serveis secrets per fer la feina bruta. Els detalls de tot plegat els trobareu a (P)ícaro, que Netflix acaba d’estrenar. La sèrie documental, de tres capítols, apel·la amb el títol a la tradicional picaresca espanyola, la figura del personatge insignificant que se les enginya per viure a prop del poder i tirar amunt en l’escala social. El joc amb els parèntesis serveix per fer referència a la figura mitològica d’Ícar, a qui se li van desfer les ales per volar massa amunt i acostar-se al sol en excés tot i les advertències.

Sents que en un acte del PP bramen contra el terrorisme, però resulta que no estan condemnant ETA, ni el terrorisme islamista, ni el d’estat, sinó que estan parlant del Procés. Llegeixes que un jutge està treballant per imputar un delicte d’alta traïció per ingerència de Putin i la trama russa en general, i també estan parlant del Procés.

“Totes les eines que s’utilitzin per defensar l’Estat em semblen bé”. Aquesta setmana ho ha dit Isabel Díaz Ayuso, però en els últims anys s’han expressat en termes similars dirigents del PP, Ciutadans i Vox. També algun llenguallarg del PSOE o del PSC. D’aquesta manera, amb una exhibició de cinisme que converteix els veritables demòcrates en il·lusos, el nucli dur de la política espanyola justifica que el govern central, les forces de seguretat, els serveis d’intel·ligència, els jutges i els mitjans afins conspirin, de forma clandestina i possiblement il·legal, per perjudicar els seus adversaris –en aquest cas, independentistes catalans–. Alterar informacions, inventar-se delictes, punxar telèfons o directament espiar, amb l’ajuda d’infiltrats, són algunes de les fórmules que l’Estat (sense coneixement del poder legislatiu) podria haver utilitzat per “defensar-se” de ciutadans innocents, i això, en aquest singular estat de dret anomenat Espanya, es reivindica amb la mateixa desimboltura amb què als anys vuitanta molts justificaven la guerra bruta contra el terrorisme. Encara que qualsevol comparació en aquest terreny sigui absurda, com saben, millor que ningú, les víctimes d’ETA.

Avui he comparegut, per videoconferència, a la comissió d'investigació del Parlament de Catalunya sobre l'espionatge a representants polítics a través de Pegasus i Candiru. Ha estat una bona ocasió per, responent a les preguntes dels representants de la ciutadania catalana que han volgut participar en la comissió, abordar alguns dels grans problemes que afecten el nostre malmès sistema democràtic.

Des de fa més d’una dècada, la democràcia espanyola ha donat moltes mostres que no supera amb èxit la prova del cotó fluix. Si el freguem per damunt de les regles més elementals de l’estat de dret, sens dubte que sortirà emmascarat. El rosari d’escàndols que hem viscut és inacabable, però potser encara és més escandalós veure que queden impunes i justificats els abusos de poder que s’han comès per part dels aparells de l’Estat a l’hora de perseguir enemics i adversaris. Ens hem acostumat a l’escàndol per esgotament i ens hem acostumat a la impunitat davant la impotència que suposa veure com tot es tapa, es minimitza o es capgira. 

1. Operació Catalunya. L’expresident valencià Ximo Puig deia, a l’ARA, que l’operació Catalunya és “el més greu que ha passat en democràcia”. I Pedro Sánchez hi afegia: “Com no s’uneix Espanya és amb retallades, corrupció i la guerra bruta de Rajoy”. Ara veurem en què queda tot això. Els papers comencen a estar sobre la taula, resultat de diverses investigacions (i filtracions) periodístiques i no pas fruit d'actuacions ordenades dels poders de l’Estat. Documenten una verdadera guerra bruta, en temps de Rajoy i de l’inefable Fernández Díaz, l’home que considera que en nom de Déu tot li està permès.

El PSOE ara es posa les mans al cap amb l’operació Catalunya com no ho havia fet abans, malgrat que el reguitzell de proves de l’existència de la policia política es remunta a molts anys enrere. La publicació aquesta setmana de notes informatives de José Manuel Villarejo a La Vanguardia i Eldiario.es, la majoria de les quals amb contingut ja difós anteriorment en àudios i les agendes de l’excomissari, així com del suposat coneixement de Mariano Rajoy de la guerra bruta –tot i que no n'hi ha proves–, ha provocat un canvi de posició en els socialistes. Bategen el cas com "el Watergate del PP", en referència a l’escàndol d’escoltes de l’expresident dels Estats Units Richard Nixon els anys 70 i que va acabar provocant-ne la dimissió. Fonts de Ferraz reclamen ara “investigacions judicials immediates” sobre l’operació Catalunya.

Vaig provar de seguir el debat al Parlament Europeu, forçat per les dretes espanyolistes, sobre les amenaces a l’estat de dret que al·leguen. No sé si Europa els mira –perquè la història tot ho capgira, el màrqueting tot s’ho cruspeix i els temps líquids tot ho giravolten–. En tot cas, en les darreres setmanes hem vist de tot i tot el contrari. El PP recorrent a la internacionalització del conflicte davant la UE, Feijóo reclamant de posar les urnes, l’extrema dreta bramant «els carrers seran sempre nostres», Vox convocant una vaga general i el nacionalisme inquisitorial d’estat preocupat per la qualitat democràtica, l’estat de dret i la independència judicial. Viure per veure. Seria per riure si no fos que fa plorar. Síntesi: la típica dictadura on vas a un plató televisiu en prime time a denunciar que vius sota una tirania i ves que l’endemà no et passa res de res. I continues sent la presidenta de la Comunitat de Madrid. Pobre Berlanga.

Els periodistes Ferran Casas (Barcelona, 1977) i Joan Rusiñol (Tona, 1979), tots dos amb passat a l’ARA i actualment a Nació Digital i Catalunya Ràdio respectivament, reflexionen sobre l’immobilisme de l’Estat al llibre Espanya no es toca (La Campana).

Hi ha un tema de Sabina que romantitza tipus com Villarejo. Segurament el coneixen, es diu El caso de la rubia platino. La cançó té estrofes memorables: Yo era un huelebraguetas sin licencia / Quemado en la secreta por tenencia / Extorsión y líos de faldas / Estaba, como buen expolicía / A sueldo de un pez gordo, que sabía / Cubrirse las espaldas.

Ara sí, la comissió sobre l'operació Catalunya del Congrés ha enllestit una llista amb una vintena de personatges vinculats a la trama. Després de diversos entrebancs, els partits han aconseguit pactar les compareixences de l'ex número 2 del PP María Dolores de Cospedal i l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz, si bé en queden fora noms rellevants com l'exlíder del partit a Catalunya Alícia Sánchez Camacho i l'expresident espanyol Mariano Rajoy. S'han votat un a un els noms que plantejaven els partits i el PSOE ha preferit evitar diverses compareixences que demanaven els seus socis d'investidura. Les sessions van començar la setmana passada amb la declaració de l'excomissari José Manuel Villarejo, que precisament va situar Rajoy en la cúspide de la guerra bruta contra el sobiranisme. Aquests són els principals citats:

L'excap de la Policia Nacional a Catalunya Narciso Ortega ha denunciat aquest dimarts davant la Fiscalia l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz, l'ex secretària general del PP María Dolores de Cospedal i l'excomissari José Manuel Villarejo arran de l'operació Catalunya. La denúncia, signada per l'advocat Jordi Pina i que també es dirigeix contra l'ex secretari d'estat de Seguretat Francisco Martínez, els acusa de presumptes delictes d'organització criminal, prevaricació, malversació i revelació de secrets. El document fa referència a les informacions i àudios publicats últimament en diversos mitjans sobre l'operació Catalunya. Una trama que, segons la denúncia, consistia en "obtenir informació i/o confeccionar proves falses que servissin per intimidar, extorsionar i/o desprestigiar persones que eren properes o estaven vinculades amb el moviment independentista català".