Quan es va aprovar la llei d'Alta Muntanya, Catalunya no formava part de la Unió Europea. En aquell moment (l'any 1983) la norma es va aprovar pensant en abordar problemes com la falta d'hospitals, escoles i biblioteques als pobles d'alta muntanya o el dèficit d'infraestructures i de comunicació. Ara, més 40 anys després, el Govern considera que les prioritats d'aquests territoris han canviat i, per tant, la llei necessita un rentat de cara.

“Ara venen festes, festes glorioses”, diu el Parenostre del Tió. En aquestes dates moltíssimes són les poblacions de dins i fora del Camp que celebren fires de Nadal, fires de la Puríssima o pessebres vivents de tota mena.

Sempre que tinc un problema em foto un trago de Dostoievski. Amb gel, eh. Només em calma això. Frases de bar de sol y sombra. Diu el paio, a Memòries del subsòl, que, a la vida (a la mort sí?), dos més dos no fan quatre. I no li van donar el premi Nobel de matemàtiques. Quanta injustícia campa per aquest món! Les xifres, els números, s’equivoquen, i molt.

S'ha parlat molt del poble encara que ningú sàpiga ben bé definir què és. Tothom en forma part? Per exemple, els tenistes són poble? Heròdot ja va parlar del poble, encara que no va dir res dels tenistes. I tot i ser quasi tan important com un tenista, un rei forma part d'un poble? Tan sols sabem que tant hi ha reis sense poble com pobles sense rei. Encara que no hi hagi poble sense tenis. Però on viuen els reis sense poble? Al segle passat anaven molt per Marbella. Aquests, amb tot, formen part dels que s'anomenen reis sense poble itinerants. Ja que, per altra banda, també tenim els reis sense poble sedentaris, és a dir, els qui regnen sempre al seu país encara que no hi hagi ningú. Hi ha llocs al món on en comptes de súbdits hi ha sorra, i també dunes, com els Emirats Àrabs Units. Malgrat el que podria semblar, aquest tipus de països, de clima desèrtic, són molt aptes per a tota mena d'empelts, de manera que podem empeltar-hi reis d'altres branques. La borbònica, sense anar més lluny, és una branca que s'adapta a tot el que calgui.

Aquest diari publicava fa només uns dies la notícia que alguns pobles estan oferint lloguers molt barats i vinculats a l’explotació d’un petit negoci útil i pràctic, com ara una fleca. L’incentiu pretén atraure persones que vulguin viure fora de la ciutat a canvi de pagar un lloguer molt baix i amb el compromís de fer-se càrrec d’una botiga o espai que aspiraria a cobrir les necessitats quotidianes dels habitants de la població i els estalviaria haver de conduir fins a la ciutat per obtenir uns queviures mínims o uns serveis bàsics per al seu dia a dia. Tanmateix, el text es feia ressò de la gran dificultat amb què es troben aquests petits indrets per fidelitzar els nouvinguts que, d’entrada, se senten estimulats per aquestes propostes; per aconseguir que els negocis es mantinguin sense que les persones encarregades d’explotar-los marxin al cap de poc temps del poble.

L'escriptora Marta Rojals (la Palma d'Ebre, 1975) feia anys que vivia a Barcelona quan va començar a entendre que mai podria sentir-se barcelonina, malgrat que la seva mare ho fos. L'interès per tot el que té a veure amb l'arrelament i el desarrelament va portar-la a escriure Primavera, estiu, etcètera (RBA, 2011), un debut literari que la va propulsar a primera línia de la literatura en català. La novel·la relata el retorn de l'Èlia de Cal Pedró al seu poble anys després d'estudiar i treballar a Barcelona. "Hi ha una sèrie de sensacions i vivències compartides per la diàspora dels estudiants de poble a les ciutats, tant se val si ets del sud o del nord o de vés a saber. Sense buscar-ho, sí que hi havia l'intent de deixar per escrit reflexions al respecte aprofitant una història", explica Rojals. El llibre acompanya una protagonista que observa el poble on ha crescut amb una mirada nova, confegida de totes les experiències acumulades des que va marxar.

Bagergue (Vall d’Aran) és el primer poble de Catalunya que ha entrat a la xarxa d'Els Pobles Més Bonics d’Espanya, creada per l’associació homònima i que engloba 79 municipis de menys de 15.000 habitants. L’acte de proclamació celebrat aquest dissabte en què s’ha destapat el cartell que donarà la benvinguda al poble amb el nom del reconeixement ha comptat amb la participació de la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, el subdelegat del govern espanyol a Lleida, José Luis Crespin, i l’alcalde de Bagergue, Marc Tarrau.

Sindicats, equips d’atenció primària, professionals i, fins i tot, el mateix departament de Salut ho reivindiquen: a Catalunya falten metges de família. L’Institut Català de la Salut (ICS) va anunciar al desembre que es contractarien 200 professionals més per a ambulatoris de tot el territori, amb l’objectiu de reduir la pressió assistencial que pateix la medicina comunitària des de fa un lustre. Mig any després, i malgrat que fonts de la conselleria diuen que les noves incorporacions van “a bon ritme”, la fita no s’ha assolit i, com a mínim, s’estima que ja calen un centenar de contractacions més. On més s’evidencia el buit és fora de les ciutats: els municipis petits no disposen de prou metges de capçalera i els Centres d’Atenció Primària (CAP) tenen problemes per cobrir les vacants. “Hem estat mig any sense un metge de referència”, explica un usuari del CAP de Banyoles (Pla de l’Estany).

L’etiqueta de poble de postal o poble amb encant s’associa directament a poble turístic o lloc interessant per visitar. Però, i l’etiqueta poble mil·lenari? El sentit comú ens diu que un lloc amb més de mil anys d’història ha de ser, segur, un indret d’interès. I si no, comproveu-ho vosaltres mateixos amb aquesta llista que us oferim de 10 pobles mil·lenaris que podeu visitar aquesta Setmana Santa.