Com si fos ahir porta unes setmanes d’emocions fortes. Si bé a la telenovel·la de les tardes de TV3 li va costar arrencar i semblava que no acabés de passar mai res, és digne d‘elogi com ha aconseguit resistir. Malgrat les dificultats, ha aguantat i ha sabut evolucionar. Va costar una mica adaptar-se a la idea d’un nou plantejament de guió que deixés enrere la tradició de la cadena de les trames de crims, sagues familiars, venjances i malvats de caricatura per endinsar-se en una opció més costumista. I han aconseguit un equilibri entre la quotidianitat i l’acció narrativa admirable. És una telenovel·la amb tot el que comporta de carrincló o de teatret, i amb unes interpretacions més reeixides que d’altres, però és digna i fa la seva funció. La colla d’amics protagonistes formen part d’una generació que permet un ventall molt ampli de conflictes en l’àmbit de les emocions, que és el millor que està tractant Com si fos ahir. Els protagonistes són persones sensates amb problemes, i alguns diàlegs tenen gràcia. En les últimes setmanes hi ha hagut un parell de conflictes ben tractats i és molt interessant com està explorant el terreny de les masculinitats. Si el gènere de la telenovel·la funciona per estereotips, l’habilitat de Com si fos ahir és com mira de superar-los a partir d’aprofundir-hi. (Alerta perquè ara venen uns quants espòilers.) 

Divendres passat Antena 3 va estrenar un nou format basat en la competició entre famosos. El desafío està inspirat en una de les seccions d'El hormiguero on la col·laboradora Pilar Rubio duu a terme uns reptes que exigeixen molta perícia. El nou programa és una versió concentrada de reptes consecutius executats per famosos com David Bustamante, Gemma Mengual, Jorge Sanz, Ágatha Ruiz de la Prada o Kira Miró. Durant vuit setmanes tots competiran entre ells fins a erigir un campió absolut. Servir una copa de vi amb una excavadora, fer diana practicant el tir amb arc, memoritzar les capitals del món o superar una prova d’apnea van ser alguns dels primers desafiament. El programa no va aconseguir impactar per la dificultat dels reptes ni va esborronar els espectadors pel seu risc.

Dimarts a MasterChef Junior es van produir uns diàlegs entre els nens concursants i els membres del jurat que haurien de ser considerats inapropiats, sobretot en un programa familiar i en una televisió pública. No és la primera vegada que passa. Després d’unes quantes proves gastronòmiques, Jordi Cruz, Samantha Vallejo-Nágera i Pepe Rodríguez comentaven amb la canalla com estaven funcionant les relacions entre ells. Al programa li agrada explotar certes tensions i conflictes perquè així incrementa la intensitat i la rivalitat del concurs. Als càstings ja procuren incloure nens i nenes amb una conducta una mica arrogant o excessivament extravertits, de manera que la seva manera d’interactuar faci saltar certes guspires. Des de fa anys la televisió ha explotat les escenes de nens comportant-se com a adults perquè siguin interpretades com a divertides en comptes d’inquietants.

Dimarts a la nit l'última edició de MasterChef celebrity va arribar a la final. El duel entre l’actriu Raquel Meroño i l’humorista Florentino Fernández va ser líder d’audiència a Catalunya amb una quota de pantalla del 24,9%. La deriva d’aquest concurs gastronòmic ha provocat que hagi sigut una edició amb pudor de socarrim. L’arribada de Flo a la final ha semblat un agraïment de la direcció pels serveis prestats com a bufó egocèntric per mantenir elevades les cotes d’espectacle, encara que fos penós.

Les xifres d’estrenes seriòfiles poden fer vertigen -com puc veure-ho tot?, no tinc temps!- però en realitat molts títols són iteracions més o menys aconseguides de fórmules ja experimentades. La fantasia medieval eròtico-violenta, la comèdia agredolça sobre el pas a la vida adulta, la recreació dels anys 50 o 60 amb colors saturats, una altra sèrie de zombis... Per això quan emergeix una veu nova i pròpia l’espectador abúlic surt del seu ensopiment, s’espolsa els ganxitos del pit i exclama: així sí!

Mary Beard, la catedràtica d’estudis clàssics i professora de literatura clàssica de la Royal Academy of Arts, es col·loca davant el quadre L’origen del món de Gustave Courbet. És aquell quadre on es representa, de manera hiperrealista, la vulva d’una dona. Mary Beard mira a càmera i li pregunta a l’espectador si pensaríem el mateix de l’obra si, en comptes de titular-se L’origen del món, l’haguessin titulat El cony de la Jeanette.

Quan TV3 va entrevistar Oriol Junqueras o Carles Puigdemont, les audiències van superar en tots dos casos els 400.000 espectadors. En canvi, quan els va arribar el torn a Miquel Iceta o a Carlos Carrizosa, cap dels dos va poder superar els 130.000 connectats de mitjana. Els partits partidaris de la unitat d’Espanya tornaran a dir que TV3 és només la televisió dels independentistes. Però crec que, sobre aquest punt, caldria fer algunes observacions.

Ho explicava a Twitter Sergio Mesa, el cap de comunicació del Partit Comunista d’Espanya. El van trucar dels informatius de LaSexta per demanar si tenien previst reunir-se en algun bar per celebrar l’evacuació de Franco del Valle de los Caídos. Que com que els franquistes tenen bars com Casa Pepe o La Oliva, volien tenir “l’altra versió”. Ell explica al reporter que no hi ha brindis previst, però sí una concentració a la Puerta del Sol. L’altre insisteix en la idea del bar. I Mesa diu que és que no hi ha una convocatòria i li suggereix que, “més que entrevistar friquis reals d’una banda i falsejats d’una altra”, podrien donar veu a militants del moviment de la Memòria Democràtica que han pressionat i treballat durant anys per aconseguir el trasllat. Per posar-l’hi fàcil, li dona el contacte d’una activista, a qui el reporter truca... per demanar-li si pensa anar a algun bar amb banderoles comunistes i republicanes.