<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:dcterms="http://purl.org/dc/terms/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"  xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" version="2.0">
  <channel>
    <title><![CDATA[Ara.cat - crítica de TV]]></title>
    <link><![CDATA[https://www.ara.cat/etiquetes/critica-de-tv/]]></link>
    <description><![CDATA[Ara.cat - crítica de TV]]></description>
    <language><![CDATA[es]]></language>
    <ttl>10</ttl>
    <atom:link href="http://www.ara.cat:443/rss-internal" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <item>
      <title><![CDATA[Netflix i la tragèdia de l’orgasme]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/netflix-tragedia-l-orgasme_129_4552485.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Lés un documental dirigit per Sarah Gibson i Sloane Kelvin que té tots els ingredients per atrapar els espectadors més curiosos: sexe, engany, traïció, frau, diners i esperpent. El trobareu a Netflix, dura només una hora i mitja i més que una gran producció es tracta d’una història sorprenent ben explicada. El protagonitzen una emprenedora nord-americana, Nicole Daedone, i la <em>start-up</em> One Taste que va fundar a San Francisco. L’empresa venia un fenomen intangible: un concepte d’orgasme suposadament innovador. Oferia la possibilitat de descobrir i aprendre aquest clímax de plaer a través d’uns retirs espirituals urbans i unes lliçons per assolir uns episodis d’èxtasi absolut que duraven quinze minuts, que empoderaven i que canviaven la vida per sempre més. Per diferenciar-ho dels orgasmes mundans de qualsevol mortal, Daedone prometia que el seu invent anava més lluny: prometia la meditació orgàsmica. Va fundar unes comunes de convivència on persones amb dificultats en les relacions de parella o inhibides en el sexe descobrien un món de jocs i contactes socials que els provocava felicitat i addicció.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/netflix-tragedia-l-orgasme_129_4552485.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 19 Nov 2022 19:42:49 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Els matisos d’un escàndol]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/media/matisos-d-escandol_129_4349383.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><em>Anatomía de un escándalo</em> és la sèrie de Netflix que, malgrat un títol galdós, ha aconseguit fer nosa a <em>The Bridgertons</em> a la plataforma. Enganxa, retrata un establishment britànic glamurós i s’endinsa en una trama familiar amb una mirada poc habitual. És una mena de <em>thriller</em> domèstic. El seu creador és David E. Kelly, responsable de la magnífica <em>Big little lies</em> i del desastre <em>The undoing</em>. <em>Anatomía de un escándalo</em> se situa a mig camí entre les dues quant a qualitat. Però les tres tenen una característica comuna: mostren la intimitat familiar d’uns personatges amb una vida privilegiada i idíl·lica fins que un fet sobtat esquerda aquesta perfecció. Brollaran les mentides i les falses aparences com a elements desestabilitzadors. En el cas d’<em>Anatomía de un escándalo</em> la història la protagonitza el matrimoni Whitehouse, format per un jove ministre conservador i la seva dona. Ell serà acusat de violació per una companya de feina. La sèrie deixarà en un segon pla la investigació i el judici i se centrarà en la mirada de l’esposa sobre aquests fets i el procés de resolució del cas. <em>Anatomía de un escándalo</em> navega sibil·linament pels matisos de la masculinitat tòxica, el consentiment, la violència estructural i els privilegis de classe com a escuts protectors. El millor de la sèrie és aquest enfocament narratiu i la interpretació de l’actriu Sienna Miller en el paper d’esposa. Miller va ser, a la vida real, víctima d’un escàndol similar. El 2005 es va fer pública la infidelitat del seu company Jude Law amb la mainadera dels fills de l’actor. La premsa sensacionalista britànica va posar Miller en el focus de la notícia. Assetjada constantment pels paparazzis, se la va arribar a anomenar “la segona Lady Di”. La van considerar responsable de la infidelitat d’ell. Li van <em>hackejar</em> el mòbil i <em>The Sun</em> va publicar fins i tot els seus informes mèdics i van revelar un embaràs que ella no havia explicat a ningú. El diari la va acusar falsament d’haver comès infidelitats prèvies, instigat pels representants de Jude Law, per afavorir la imatge de l’actor. Miller va patir un avortament fruit de la violència mediàtica a la qual va estar sotmesa i la seva carrera professional va afeblir-se. Arran d’aquesta sèrie, l’actriu ha explicat que el drama personal d’aquella època li ha estat útil per treballar el seu personatge.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/media/matisos-d-escandol_129_4349383.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 23 Apr 2022 20:10:13 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El retorn ridícul de Carrie Bradshaw]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/media/series/retorn-ridicul-carrie-bradshaw-monica-planas-callol_129_4207591.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><em>And just like that</em>, la continuació de <em>Sexo en Nueva York </em>que va estrenar ahir HBO Max, és un despropòsit. I no per la carrinclonada capitalista de dones riques, ni per l’ego de Sarah Jessica Parker, que busca desesperada uns primers plans que li donin una profunditat interpretativa que no té. El gran error de <em>And just like that</em> és que no ha entès, en cap moment, què significa fer-se gran, especialment per a les dones. No és sorprenent si tenim en compte que les intencions innovadores de <em>Sexo en Nueva York</em> van ser molt efímeres. La sèrie va ser una de les pioneres a l’hora de representar l’alliberament sexual de les dones en una gran ciutat, sense sentiment de culpa -tot i que amb grans aspiracions de trobar el príncep blau-. Però el cert és que el discurs va envellir malament i, pocs anys després del seu final, revisitar els episodis provocava més vergonya aliena que divertiment. <em>And just like that</em> ha tornat la Carrie, la Miranda i la Charlotte als carrers de Manhattan per, presumptament, reivindicar les dones de cinquanta anys i els seus desitjos amb el mateix esperit que ho va fer fa un quart de segle. I el resultat és devastador. Ara s’entén que la Samantha hagi quedat marginada del grup, perquè era l’únic personatge que podia generar certes esperances d’envellir com cal. Les tres amigues han tornat pitjor del que van marxar: més bledes, més insegures, més frívoles i més superficials que mai. I també menys independents i amb menys sentit de l’humor. Els personatges de <em>And just like that</em> són senyores molt elegants amb una vulnerabilitat adolescent incomprensible. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/media/series/retorn-ridicul-carrie-bradshaw-monica-planas-callol_129_4207591.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 09 Dec 2021 17:26:02 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La temptació de la felicitat sentimental eterna]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/temptacio-felicitat-sentimental-eterna_129_3900756.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Netflix acaba d’estrenar <em>The One</em>, una sèrie britànica de vuit episodis que planteja als espectadors un dilema interessant. El títol respon al nom d’una plataforma revolucionària que et troba la parella perfecta. Ho fa a partir de l’anàlisi de l’ADN, connectant els perfils químics de totes les persones del món que envien una mostra de cabell a l’empresa. I els resultats són infal·libles. Més de deu milions de parelles aparellades i unes xifres de divorcis sense precedents perquè tothom vol trobar la veritable mitja taronja que molts no creien ni que podia existir. Però, alerta, no es tracta d’una sèrie de cites amb un argument romàntic. Més aviat és un <em>thriller</em> esquitxat per dilemes ètics i morals. La sèrie arrenca simultaniejant dues situacions. Per una banda, la fundadora de The One presentant la plataforma i els seus resultats extraordinaris. I, paral·lelament, veiem com descobreixen el cadàver d’un home al fons del mar vinculat a la protagonista.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/temptacio-felicitat-sentimental-eterna_129_3900756.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 13 Mar 2021 22:13:32 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Com desapareix el català  en campanya]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/desapareix-catala-campanya_1_3872224.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Ara que ja s’ha acabat la campanya val la pena revisar alguns aspectes que tenen a veure amb el tractament del català a la televisió d’àmbit estatal.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/desapareix-catala-campanya_1_3872224.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 13 Feb 2021 21:56:41 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[“Si ta mare sabés com ets, es tornaria a morir del disgust”]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/mare-tornaria-morir-disgust-monica-planas_129_3839464.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/ee2f96f6-b03e-4729-b9f1-a104fd011a44_16-9-aspect-ratio_default_0.png" /></p><p><em>Com si fos ahir </em>porta unes setmanes d’emocions fortes. Si bé a la telenovel·la de les tardes de TV3 li va costar arrencar i semblava que no acabés de passar mai res, és digne d‘elogi com ha aconseguit resistir. Malgrat les dificultats, ha aguantat i ha sabut evolucionar. Va costar una mica adaptar-se a la idea d’un nou plantejament de guió que deixés enrere la tradició de la cadena de les trames de crims, sagues familiars, venjances i malvats de caricatura per endinsar-se en una opció més costumista. I han aconseguit un equilibri entre la quotidianitat i l’acció narrativa admirable. És una telenovel·la amb tot el que comporta de carrincló o de teatret, i amb unes interpretacions més reeixides que d’altres, però és digna i fa la seva funció. La colla d’amics protagonistes formen part d’una generació que permet un ventall molt ampli de conflictes en l’àmbit de les emocions, que és el millor que està tractant <em>Com si fos ahir</em>. Els protagonistes són persones sensates amb problemes, i alguns diàlegs tenen gràcia. En les últimes setmanes hi ha hagut un parell de conflictes ben tractats i és molt interessant com està explorant el terreny de les masculinitats. Si el gènere de la telenovel·la funciona per estereotips, l’habilitat de <em>Com si fos ahir</em> és com mira de superar-los a partir d’aprofundir-hi. (Alerta perquè ara venen uns quants espòilers.) </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/mare-tornaria-morir-disgust-monica-planas_129_3839464.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 29 Jan 2021 20:20:30 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/ee2f96f6-b03e-4729-b9f1-a104fd011a44_16-9-aspect-ratio_default_0.png" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Captura de la conversa entre la Gemma i l'Eudald de 'Com si fos ahir']]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/ee2f96f6-b03e-4729-b9f1-a104fd011a44_16-9-aspect-ratio_default_0.png"/>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Els deliris de Pablo Motos]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/deliris-pablo-motos_129_3097314.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/d539a72e-55e2-4fe0-bcc5-7e09a43b8fb6_16-9-aspect-ratio_default_0.png" /></p><p>Divendres passat Antena 3 va estrenar un nou format basat en la competició entre famosos. <em>El desafío</em> està inspirat en una de les seccions d'<em>El hormiguero</em> on la col·laboradora Pilar Rubio duu a terme uns reptes que exigeixen molta perícia. El nou programa és una versió concentrada de reptes consecutius executats per famosos com David Bustamante, Gemma Mengual, Jorge Sanz, Ágatha Ruiz de la Prada o Kira Miró. Durant vuit setmanes tots competiran entre ells fins a erigir un campió absolut. Servir una copa de vi amb una excavadora, fer diana practicant el tir amb arc, memoritzar les capitals del món o superar una prova d’apnea van ser alguns dels primers desafiament. El programa no va aconseguir impactar per la dificultat dels reptes ni va esborronar els espectadors pel seu risc. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/deliris-pablo-motos_129_3097314.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Tue, 19 Jan 2021 20:10:34 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/d539a72e-55e2-4fe0-bcc5-7e09a43b8fb6_16-9-aspect-ratio_default_0.png" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Captura del moment en què Pablo Motos entonava el 'Nessun dorma']]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/d539a72e-55e2-4fe0-bcc5-7e09a43b8fb6_16-9-aspect-ratio_default_0.png"/>
      <subtitle><![CDATA[Amb el primer 'Nessun dorma' que va sortir de la boca del presentador ja vam notar que patiríem]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Anna Guitart apuja el nivell]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/anna-guitart-apuja-el-nivell_129_3064561.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Per fi ha tornat <em>Tot el temps del món</em>, el programa que no hauria d’haver marxat mai. La periodista Anna Guitart recupera el seu espai al canal 33 per oferir-nos llargues converses al voltant dels llibres. Aquest dijous començava una nova temporada entrevistant l’escriptor Francesc Serés, que recentment ha publicat <em>La casa de foc. </em>L’espai manté l’estructura de sempre: unes breus propostes literàries per arrencar i a continuació la conversa tranquil·la amb l’esperit que anuncia el títol del programa. La sensació que no hi ha pressa és, segurament, allò que fa d’aquest programa un espai únic que no podem trobar en cap altre lloc de la televisió. És obvi que els programes de llibres són escassos i que, malgrat tot, encara podem trobar racons on es promocionen obres acabades de publicar o s’entrevisten els seus autors. Però amb aquest plantejament Anna Guitart apuja el nivell. L’exercici que proposa té una aparent senzillesa que s’agraeix, però en realitat té uns engranatges invisibles una mica més complexos. Guitart fa néixer i créixer una entrevista pausada al voltant d’un llibre o d’una trajectòria literària deixant una gran llibertat al convidat no només per explicar-se sinó també perquè condueixi la conversa cap als espais que més li puguin venir de gust. El llibre en ell mateix, la publicació, és la llavor o l’excusa. I aquí és on radica l’exigència d’aquesta conversa. Què és el que fa que una entrevista en profunditat sobre un llibre que potser ni tan sols has llegit, t’interessi? Perquè Guitart s’endinsa en l’obra i el treball de creació d’una manera que va molt més enllà de la típica entrevista de promoció d’un llibre. Fa una reflexió sobre uns paisatges, uns personatges, unes determinades circumstàncies creatives i els vincles de l’autor amb la història. I malgrat que com a espectador potser encara no coneguis aquell llibre o fins i tot, ves a saber, puguis descartar l’opció de llegir-lo, et sents poderosament atrapat per la conversa. I això no és gens senzill. El que de veritat t’enganxa d’aquella entrevista és que et porta per uns camins de reflexió que mai no has explorat. Es tracta d’un procés absolutament oposat al de l’entrevista televisiva més comuna sobre un llibre, que més aviat procura estimular un interès global, de buscar elements que connectin amb un atractiu més universal. En canvi, a <em>Tot el temps del món</em> hi ha l’estratègia contrària. És el fet de penetrar en allò més concret, d’acostar-se amb el microscopi televisiu als detalls o als aspectes més intangibles que fan que creixi un nou univers. I això, per als espectadors que no han perdut aquesta curiositat com a estímul, per als que encara conserven aquesta capacitat de concentració, és molt llaminer. Llarga vida a <em>Tot el temps del món,</em> perquè, encara que no el tinguem, el que ens quedi valgui la pena.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/anna-guitart-apuja-el-nivell_129_3064561.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 15 Jan 2021 19:43:33 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[El que t'enganxa de l'entrevista és que et porta per uns camins de reflexió que mai no has explorat]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Deixeu els nens en pau!]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/deixeu-nens-pau_129_1018854.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/27f10b42-ee36-4fc4-803a-5a8c8c4e945f_16-9-aspect-ratio_default_0.png" /></p><p>Dimarts a <em>MasterChef Junior</em> es van produir uns diàlegs entre els nens concursants i els membres del jurat que haurien de ser considerats inapropiats, sobretot en un programa familiar i en una televisió pública. No és la primera vegada que passa. Després d’unes quantes proves gastronòmiques, Jordi Cruz, Samantha Vallejo-Nágera i Pepe Rodríguez comentaven amb la canalla com estaven funcionant les relacions entre ells. Al programa li agrada explotar certes tensions i conflictes perquè així incrementa la intensitat i la rivalitat del concurs. Als càstings ja procuren incloure nens i nenes amb una conducta una mica arrogant o excessivament extravertits, de manera que la seva manera d’interactuar faci saltar certes guspires. Des de fa anys la televisió ha explotat les escenes de nens comportant-se com a adults perquè siguin interpretades com a divertides en comptes d’inquietants. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/deixeu-nens-pau_129_1018854.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 23 Dec 2020 18:25:22 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/27f10b42-ee36-4fc4-803a-5a8c8c4e945f_16-9-aspect-ratio_default_0.png" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Captura d'un moment del programa de TVE]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/27f10b42-ee36-4fc4-803a-5a8c8c4e945f_16-9-aspect-ratio_default_0.png"/>
      <subtitle><![CDATA[Entre els nens de 'MasterChef Junior' s’establia un joc de rivalitat per seduir els adults]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El classisme de 'MasterChef celebrity']]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/el-classisme-de-masterchef-celebrity-monica-planas-callol_129_1027996.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/747531a2-21b0-4bf0-9f61-3adbd3b0237a_16-9-aspect-ratio_default_0.png" /></p><p>Dimarts a la nit l'última edició de <em>MasterChef celebrity</em> va arribar a la final. El duel entre l’actriu Raquel Meroño i l’humorista Florentino Fernández va ser líder d’audiència a Catalunya amb una quota de pantalla del 24,9%. La deriva d’aquest concurs gastronòmic ha provocat que hagi sigut una edició amb pudor de socarrim. L’arribada de Flo a la final ha semblat un agraïment de la direcció pels serveis prestats com a bufó egocèntric per mantenir elevades les cotes d’espectacle, encara que fos penós. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/el-classisme-de-masterchef-celebrity-monica-planas-callol_129_1027996.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 09 Dec 2020 19:25:33 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/747531a2-21b0-4bf0-9f61-3adbd3b0237a_16-9-aspect-ratio_default_0.png" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Captura de Florentino Fernández i Raquel Meroño, els dos finalistes de l'edició de 'Masterchef  Celebrity']]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/747531a2-21b0-4bf0-9f61-3adbd3b0237a_16-9-aspect-ratio_default_0.png"/>
      <subtitle><![CDATA[La deriva d'aquest concurs gastronòmic ha provocat que hagi sigut una edició amb pudor de socarrim]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[L’última oportunitat abans del desastre]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/ultima-oportunitat-abans-desastre-monica-planas_129_1026253.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Movistar+ ha estrenat la docuficció <em>Porvenir</em>, una sèrie de tres episodis que, com indica el rètol inicial, està “basada en futurs fets reals”. El programa fa divulgació sobre el canvi climàtic a partir de dos elements clau: la proximitat i la personalització del drama. La majoria de programes de televisió aborden l’escalfament global del planeta viatjant a zones properes a l’Àrtic per mostrar el procés de desgel. <em>Porvenir</em> ho fa sense sortir d’Espanya. Iñaki Gabilondo és el narrador d’aquests tres programes que expliquen, amb una gran cura per la realització, aquests símptomes de la desaparició de la biodiversitat i la degradació del paisatge. “No es lo que va a pasar. Es lo que nos va a pasar”, afirma el periodista per subratllar que les víctimes reals d’aquest fenomen serem nosaltres. El programa compta amb la participació de científics, biòlegs i especialistes en la matèria que ens ensenyen diverses àrees de la geografia espanyola i expliquen quin és el deteriorament que hi ha hagut fins ara. Des del Parc Nacional de Doñana fins als Pirineus, s’entrevisten persones vinculades al territori i es mostra amb imatges l’evolució del paisatge i les conseqüències de la desaparició de bona part de la flora i la fauna. Està molt bé com el programa planteja les converses entre biòlegs. L’espontaneïtat d’aquests diàlegs sense que un periodista intervingui en el fil conductor és un dels recursos més eficaços i interessants del programa. El grau d’expertesa dels professionals dona una agilitat narrativa, un aprofundiment en la matèria i un rigor que l’espectador agraeix.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/ultima-oportunitat-abans-desastre-monica-planas_129_1026253.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 07 Dec 2020 19:04:56 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[La sèrie 'Porvenir' aborda l'escalfament global sense sortir d'Espanya]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Fills d’un monstre]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/fills-monstre-monica-planas-callol_129_1035218.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>La plataforma HBO acaba d’estrenar <em>Baby god</em>, un documental que ens descobreix la conducta aberrant d’un ginecòleg que va fundar un hospital per a dones a Las Vegas. El Dr. Quincy Fortier es va fer famós a Nevada per l’èxit en els seus tractaments de fertilitat. Amb els anys, però, els fills nascuts d’aquells embarassos van descobrir un fet que capgiraria la vida de desenes de persones. Fortier es va dedicar a inseminar centenars de dones sense explicar-los que ho feia amb la seva pròpia esperma i no amb la dels seus marits. També va fecundar dones que ni tan sols tenien intenció de quedar-se embarassades i que només havien anat a la consulta per raons mèdiques o revisions ginecològiques. Algunes d’elles ni tan sols havien tingut mai relacions sexuals. La trama es va tornant més escandalosa, fosca i terrible a mesura que avança el relat. S’acaben descobrint aspectes pertorbadors de la vida familiar d’un metge que durant quaranta anys d’ofici va estar ben considerat i fins i tot la justícia va protegir-lo de les denúncies. Fortier va morir el 2006 sense patir les conseqüències de la seva conducta, que ell i dues de les seves filles justificaven com un gest d’altruisme. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/fills-monstre-monica-planas-callol_129_1035218.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 03 Dec 2020 21:36:45 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA['Baby god' és un 'thriller' mèdic que juga a crear enigmes entre la casualitat i la predestinació]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Una sèrie que marxa deliciosament de carril]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/serie-que-marxa-deliciosament-carril_129_1022237.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/4f92e784-5eb6-442f-8601-d09e40ba7928_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Les xifres d’estrenes seriòfiles poden fer vertigen -com puc veure-ho tot?, no tinc temps!- però en realitat molts títols són iteracions més o menys aconseguides de fórmules ja experimentades. La fantasia medieval eròtico-violenta, la comèdia agredolça sobre el pas a la vida adulta, la recreació dels anys 50 o 60 amb colors saturats, una altra sèrie de zombis... Per això quan emergeix una veu nova i pròpia l’espectador abúlic surt del seu ensopiment, s’espolsa els ganxitos del pit i exclama: així sí!</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Àlex Gutiérrez]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/serie-que-marxa-deliciosament-carril_129_1022237.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 15 Nov 2020 20:44:00 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/4f92e784-5eb6-442f-8601-d09e40ba7928_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Una sèrie que marxa deliciosament de carril]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/4f92e784-5eb6-442f-8601-d09e40ba7928_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El torero, la ‘tonadillera’  i el gandul]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/torero-tonadillera-gandul_129_1036487.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Divendres a la nit, Telecinco va combatre la competència d’Antena 3 utilitzant la figura d’Isabel Pantoja. La cadena va fer un especial titulat <em> Cantora. La herencia envenenada</em>, un espectacle que girava al voltant de Kiko Rivera, que denunciava la seva mare per haver-li robat l’herència que li va deixar el seu pare, el torero Paquirri. L’operació mediàtica va obtenir un èxit rotund. A Espanya va aconseguir un 31,5% d’audiència i tres milions set-cents mil espectadors, unes xifres només pròpies de les grans finals de futbol. A Catalunya també va liderar: un 25,4% i quatre-cents vint-i-set mil espectadors.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/torero-tonadillera-gandul_129_1036487.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 14 Nov 2020 22:37:53 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El cony de la Jeanette]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/cony-jeanette_129_2561403.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/9becc7fe-b1bd-4850-9ce0-b3e881c4e8e0_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Mary Beard, la catedràtica d’estudis clàssics i professora de literatura clàssica de la Royal Academy of Arts, es col·loca davant el quadre <em> L’origen del món</em> de Gustave Courbet. És aquell quadre on es representa, de manera hiperrealista, la vulva d’una dona. Mary Beard mira a càmera i li pregunta a l’espectador si pensaríem el mateix de l’obra si, en comptes de titular-se <em> L’origen del món</em>, l’haguessin titulat <em> El cony de la Jeanette.</em></p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/cony-jeanette_129_2561403.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 10 Oct 2020 19:14:19 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/9becc7fe-b1bd-4850-9ce0-b3e881c4e8e0_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[El cony de la Jeanette]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/9becc7fe-b1bd-4850-9ce0-b3e881c4e8e0_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El problema no és que Iceta o Carrizosa punxin a TV3]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/problema-iceta-carrizosa-punxin-tv3_129_1076196.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/4ca1f964-aea6-4cc8-84df-55ca06f9d1d0_16-9-aspect-ratio_default_0.png" /></p><p>Quan TV3 va entrevistar Oriol Junqueras o Carles Puigdemont, les audiències van superar en tots dos casos els 400.000 espectadors. En canvi, quan els va arribar el torn a Miquel Iceta o a Carlos Carrizosa, cap dels dos va poder superar els 130.000 connectats de mitjana. Els partits partidaris de la unitat d’Espanya tornaran a dir que TV3 és només la televisió dels independentistes. Però crec que, sobre aquest punt, caldria fer algunes observacions.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Àlex Gutiérrez]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/problema-iceta-carrizosa-punxin-tv3_129_1076196.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 16 Aug 2020 21:58:26 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/4ca1f964-aea6-4cc8-84df-55ca06f9d1d0_16-9-aspect-ratio_default_0.png" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[Carlos Carrizosa i Vicent Sanchis, durant l'entrevista d'aquest dimarts a TV3]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/4ca1f964-aea6-4cc8-84df-55ca06f9d1d0_16-9-aspect-ratio_default_0.png"/>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Venjança i feminisme de fireta]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/venjanca-feminisme-fireta_129_1120090.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>“El tango existeix per recordar-nos que les millors històries d’amor acaben amb la mort”. Aquesta frase la diu, al principi del tercer episodi, una de les protagonistes de la nova sèrie de la HBO <em> ¿Por qué matan las mujeres? </em> (<em> Why women kill</em> ). La sentència sintetitza dos elements essencials de la producció. El primer, l’argument. I el segon, l’absoluta insubstancialitat i fantasia del relat. El creador és Marc Cherry, responsable de sèries similars com <em> Mujeres desesperadas</em> i <em>Criadas y malvadas</em>.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/venjanca-feminisme-fireta_129_1120090.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 27 Jun 2020 21:10:54 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[‘Unorthodox’: efectiva i commovedora]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/unorthodox-efectiva-commovedora-serie-netflix_129_1169684.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>Netflix ha estrenat <em>Unorthodox, </em>una minisèrie de quatre episodis inspirada en l’autobiografia de Deborah Feldman. Es tracta de la història d’Esty Shapiro, una noia nascuda en el si de la comunitat jueva ortodoxa del barri de Williamsburg, a Brooklyn. Tot i els seus esforços per encaixar en les tradicions, un cop casada se sent superada per tot allò que se li exigeix com a dona. La pressió familiar es convertirà en asfixiant i fugirà a Berlín, on viu la seva mare, que també va fugir de la comunitat quan ella era molt petita. Però marxar de Williamsburg, tallar els vincles amb la comunitat hassídica i obrir-se pas en una societat tan diferent no serà fàcil. La sèrie connecta molt directament amb un documental molt bèstia que també trobareu a Netflix que es diu <em> One of us</em>, en què s’explica la història de quatre joves que van intentar fugir d’aquest barri i de les seves famílies. Però la ficció té una virtut que difícilment podria mostrar el documental: l’interior de la comunitat dels jueus ortodoxos en el seu dia a dia. Com a complement de la sèrie, hi ha un <em> making-of</em> d’<em> Unorthodox</em> en què detallen tot l’assessorament que van rebre per aconseguir reproduir tan fidelment el món del judaisme hassídic dels Satmar, fins al punt que es va ensenyar als actors a parlar en ídix per donar el màxim de versemblança a la ficció. I ho aconsegueixen: la part de la sèrie que es desenvolupa a Williamsburg és reveladora, extraordinària i angoixant. La ficció va alternant els dos mons a partir de <em> flash-backs</em> : el que passa a Berlín i tot allò que va recordant la protagonista que va passar a Brooklyn, de tal manera que com a espectadors som testimonis d’aquest contrast social i cultural tan extrem. L’Esty passa d’un ambient opressor basat en la religió en què ella només existeix per servir el marit i tenir fills a la llibertat d’una ciutat moderna on té els orígens. Ha estat privada d’una educació, no ha anat més enllà del seu propi barri, ha viscut sota l’estigma de l’absència d’una mare fugitiva i se sent aterrida complint els seus deures com a esposa. L’arribada a Berlín suposarà el descobriment d’una nova realitat que li havia estat amagada i prohibida. La part de la trama que es desenvolupa a Alemanya té molta cura de retratar una ciutat multicultural que intenta rescabalar-se del seu passat i de la seva relació amb els jueus. Però hi ha moments en què tot el que li passa a la protagonista a Berlín es produeix amb tanta rapidesa,  aparent facilitat i fins i tot lleugeresa, que acaba resultant una mica inversemblant.</p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/unorthodox-efectiva-commovedora-serie-netflix_129_1169684.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 04 Apr 2020 20:42:16 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Màxima espiritualitat televisiva]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/maxima-espiritualitat-televisiva_129_2601786.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p>“Què és l’amor per a vós?”, li pregunten al cardenal que ha de decidir si vol ser el nou papa de Roma. “Un indigent jau moribund en una cantonada del carrer. El govern li diu: t’ajudaré. El metge li diu: et curaré. La seva filla li diu: et donaré diners. Els seus amics li diuen: compartiré el meu vi amb tu. I l’Església no li diu res. L’Església pensa en ell”. És una de les magnífiques sentències de <em>The new Pope</em>, la nova sèrie de Paolo Sorrentino produïda per Mediapro i que acaba d’estrenar la HBO. En realitat, la podem considerar la segona temporada de <em> The young Pope</em>, en què Jude Law interpretava l’estricte papa Pius XIII. En aquesta nova etapa, el relleu com a pontífex l’interpreta John Malkovich. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Mònica Planas Callol]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/maxima-espiritualitat-televisiva_129_2601786.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 11 Jan 2020 23:06:52 +0000]]></pubDate>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El minut abans de cridar  “Premsa espanyola, manipuladora”]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/minut-cridar-premsa-espanyola-manipuladora_129_2625099.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static1.ara.cat/clip/37c9178e-734d-4d04-ad9d-43342c903ade_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" /></p><p>Ho explicava a Twitter Sergio Mesa, el cap de comunicació del Partit Comunista d’Espanya. El van trucar dels informatius de LaSexta per demanar si tenien previst reunir-se en algun bar per celebrar l’evacuació de Franco del Valle de los Caídos. Que com que els franquistes tenen bars com Casa Pepe o La Oliva, volien tenir “l’altra versió”. Ell explica al reporter que no hi ha brindis previst, però sí una concentració a la Puerta del Sol. L’altre insisteix en la idea del bar. I Mesa diu que és que no hi ha una convocatòria i li suggereix que, “més que entrevistar friquis reals d’una banda i falsejats d’una altra”, podrien donar veu a militants del moviment de la Memòria Democràtica que han pressionat i treballat durant anys per aconseguir el trasllat. Per posar-l’hi fàcil, li dona el contacte d’una activista, a qui el reporter truca... per demanar-li si pensa anar a algun bar amb banderoles comunistes i republicanes. </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Àlex Gutiérrez]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.ara.cat/opinio/minut-cridar-premsa-espanyola-manipuladora_129_2625099.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 27 Oct 2019 21:18:50 +0000]]></pubDate>
      <media:content url="https://static1.ara.cat/clip/37c9178e-734d-4d04-ad9d-43342c903ade_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg"/>
      <media:title><![CDATA[El minut abans de cridar  “Premsa espanyola, manipuladora”]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static1.ara.cat/clip/37c9178e-734d-4d04-ad9d-43342c903ade_16-9-aspect-ratio_default_0.jpg"/>
      <subtitle><![CDATA[]]></subtitle>
    </item>
  </channel>
</rss>
