Llegir i estimar. Sant Jordi es podria resumir en aquests dos verbs tan preciosos. Una festa que s’explica amb literatura i amb amor, a l’abril, just quan comencen a brotar els arbres i el dia allarga decididament, és imbatible. Sant Jordi és un esclat col·lectiu però també personal, un dia que té una partitura que tothom pot interpretar introduint-hi les seves pròpies variacions.

Aquest diumenge podreu aconseguir gratis amb l'ARA la revista Núvol de primavera amb un recull de novetats literàries de cara a Sant Jordi i un munt d'activitats culturals dins i fora de Barcelona. La revista té una il·lustració de portada obra de l'artista italiana Claudia Zonta.

Aquesta diada de Sant Jordi es preveu multitudinària, ja que serà la primera sense cap restricció per la pandèmia i cau en dia laborable. És per això que les perspectives de vendes de roses són molt optimistes. Ho ha explicat aquest dimecres el tinent d’alcaldia d’Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme de l’Ajuntament de Barcelona i president de Mercabarna, Jordi Valls, que ha assegurat que es preveu vendre set milions de roses, un 20% més que l'any passat. El fet que la diada caigui en dia laborable sempre és ben rebut entre els llibreters i els venedors de roses perquè suposa que part de la ciutadania no marxa a passar el cap de setmana fora i, per tant, gaudeixen de la diada a la seva ciutat. Això fa que cada persona acostumi a comprar més d’una rosa per regalar, a més de la parella, a altres familiars i amics, o per decorar la casa.

L es primaveres florides són un invent recent. És cert que l’espècie humana ha conviscut sempre amb les flors, però també ho és que els Homo sapiens som poc més que un sospir en la llarga alenada de la vida a la Terra, que va començar fa uns 3.800 milions d’anys. La nostra espècie existeix només des de fa entre 200.000 i 300.000 anys. Les flors, aquests ornaments que han rebut tot tipus de tractaments simbòlics per part de la cultura humana, tot i ser més antigues, també són relativament recents des d’un punt de vista geològic. La més que probable pregunta de quina va ser la primera flor no té, doncs, una resposta clara. I no la tindrà mai, perquè es tracta d’una pregunta amb poc sentit en un context evolutiu en què l’acumulació de canvis infinitesimals és responsable de grans canvis a llarg termini. A més, si algú es pensa que la ciència és coneixement estàtic que proporciona respostes úniques i tancades, va ben errat. I encara més quan l’àmbit d’estudi se situa al límit del coneixement, com passa sempre que es vol mirar enrere en el temps i escatir, per exemple, l’origen de les flors.

“De

“Pere Dot va dedicar tota la vida a les roses, va fer una gran tasca i va ser un pioner en la investigació, un dels grans creadors del món pel que fa a noves varietats”. Ho diu Jaume Garcia, vicepresident de l’Associació d’Amics de les Roses de Sant Feliu, una entitat que lluita per mantenir viu el llegat d’aquest roserista i per reivindicar la importància de la seva figura, que amb el pas del temps ha anat quedant diluïda. Pere Dot va néixer el 1885 a la finca de Torreblanca, avui al terme municipal de Sant Just Desvern, però va viure tota la vida a Sant Feliu de Llobregat. El seu pare era un horticultor especialitzat en arbres fruiters que treballava en aquesta finca propietat dels marquesos de Monistrol. El Pere es va criar envoltat d’arbres i de plantes i es va contagiar de la passió del pare. Per això va decidir seguir els seus passos com a horticultor. Però ben aviat es va adonar que les roses eren la seva gran passió i que s’hi volia dedicar exclusivament.

Moltes de les espècies de rosers es diferencien entre si per petits detalls, i com més en saps sembla que més complicat és tot. Ja ho deia Carl von Linné (1707-1778), un dels pares de la botànica moderna i autor d’un nou sistema de classificació de les espècies naturals que encara es fa servir. L’any 1737 el naturalista suec va publicar l’obra Systema naturae ( Sistema natural ), en què estableix una nova classificació basada en categories o tàxons i fa també una classificació numèrica, per exemple, en el regne vegetal: nombre d’estams i pistils de cada flor. En les classificacions naturals es tracta de comparar la màxima quantitat de caràcters que presenten les plantes i els animals. A Linné se li va acudir donar a les plantes i els animals un doble nom en llatí, perquè aquesta era la llengua escrita de les persones cultes, i així neix la nomenclatura binomial o binària, que consisteix en designar cada ésser viu amb dos noms. Un que correspon al gènere, escrit amb majúscula i un altre que correspon a l’espècie, amb minúscula. Al gènere i a l’espècie se’ls denomina nom científic, però a més cada espècie es designa amb un nom vulgar, que és aquell amb què es coneix popularment. Per exemple, Rosa canina (nom científic) i gavarrera (nom vulgar).

Als mesos de maig i juny la Vall de les Roses de Bulgària s’omple des de la matinada de treballadors que cullen, a mà, la rosa damasquina amb què es destil·la i fabrica després l’essència de rosa, un preuat oli que fa servir gran part de la indústria del perfum. La rosa búlgara és molt apreciada per les especials condicions del sol i el clima del país. Bulgària és el principal productor d’aquesta essència, que fabrica des del segle XVII. Per fer un sol mil·ligram d’oli de rosa es necessiten 1.500 flors

A quest és un suplement declinat. El dediquem a un objecte tan comú en les nostres vides que podríem pensar que coneixem, però que l’art, la ciència i la literatura han declinat gairebé fins a l’infinit. És un suplement per als amants de les flors, però també per als amants de la història, la gastronomia, la botànica o la perfumeria. Un suplement per aprendre que hi ha fins a trenta mil varietats de roses i que la peculiaritat del matriarcat genètic que les reprodueix converteix les roses en un grup de plantes difícils de catalogar pel nombre d’espècies. Coneixereu Pere Dot, que el 1928 va organitzar la primera exposició de roses a Sant Feliu de Llobregat, i com la seva feina delicada es va interrompre, com tantes altres coses, durant la Guerra Civil.

Vermelles, grogues, de color salmó, blanques, roses... Els pètals de les roses que es comercialitzen actualment tenen una varietat de colors limitada gairebé només per la imaginació dels roseristes de tot el món. Hi ha una limitació, però, que a més de la imaginació ha desafiat la tecnologia més avançada. Fins fa quinze anys, les roses de color blau només es podien aconseguir tenyint roses blanques amb colorant. No hi ha roses blaves a la natura. La família de les roses no disposa del gen que produeix la delfinidina, el pigment que proporciona als pètals el color blau. Els colors de les roses estan determinats per les substàncies conegudes com a carotenoides, els flavonoides i les betalaïnes, que ofereixen colors des del groc pàl·lid fins al violeta fosc, passant per totes les gammes de taronges, roses, vermells i violetes. En aquest ventall, però, hi falta el blau. Les roses blaves només s’han pogut obtenir mitjançant tècniques d’enginyeria genètica.

Vuit generacions dels Bertran s’han dedicat al cultiu i la venda de flors a Catalunya. A l’hivernacle de la finca familiar del Maresme -perquè l’emblemàtica rosa de Sant Jordi ja fa anys que no creix a l’aire lliure- la Maria Rosa Bertran i els seus treballadors supervisen i tenen cura d’una de les collites més importants de l’any. Durant l’hivern, les plantes de la collita de Sant Jordi no es poden, sinó que se’n dobleguen les tiges perquè llueixin llargues i coronades per una flor vermella, com dicta la tradició. Els primers dies d’abril sempre hi ha nervis al camp perquè, per molta tecnologia i sofisticació que envolti l’actual cultiu a cobert, “el temps és el temps, i és qui acaba manant”, sosté la Maria Rosa, així que els productors creuen els dits perquè el capoll s’obri lleugerament a temps i la flor estigui a punt per tallar i ser al mercat pocs dies abans de la diada.

De Shakespeare a Agatha Christie, de T.S. Elliot a Winston Churchill, de Kipling a Robert Burns, de la samarreta de la selecció de rugbi anglesa als detalls quasi d’orfebreria de l’arquitectura i la decoració de la catedral d’Exeter (340 quilòmetres al sud-oest de Londres), o els de la Robing Room del Palau de Westminster -on descansa la reina quan obre els anys parlamentaris-, la rosa està “arrelada a la cultura i a la història del país, als contes de fades i al cor d’aquestes illes”.

C ada tres anys, la Federació Internacional de Societats de la Rosa (WFRS, per les sigles en anglès), integrada per entitats de 37 països, escull la rosa favorita del món, que passa a pertànyer a un especial Saló de la Fama. La primera rosa escollida, el 1976, va ser la varietat Peace -també coneguda com a Gioia, Gloria Dei o Madame A. Meilland-, i l’última, el 2018, és la Knock Out. La competició entre roses, o millor dit entre roseristes, ve de lluny, però el primer concurs de roses modern es remunta al 1907, quan Jean-Claude Nicolas Forestier -sí, el mateix paisatgista francès que va urbanitzar Montjuïc per a l’Exposició del 1929- va fundar el primer concurs de roses al parc de La Bagatelle, al Bois de Boulogne de París, on va fer un dels roserars més importants de França. No és casual que Forestier creés també un roserar als jardins de Montjuïc, que el 2009 es va recuperar per al Teatre Grec.

Un cop pagada la factura, i abans de sortir de l’establiment, els clients habituals del restaurant Khairy de la medina de Tunis s’aturen sota el llindar de la porta principal. Ningú no marxa sense participar en una mena de ritual de comiat oficiat pel seu afable propietari, Hadj Kacem Khairedine. Els clients ajunten les mans, i alguns també abaixen el cap, perquè Khairedine els hi aboqui aigua perfumada. “La tradició de perfumar-se amb aigua de roses o de flor de taronger després de menjar és molt antiga a Tunísia. Jo recordo haver-ho vist fer als meus avis”, explica Khairedine, que fa 35 anys que regenta aquest restaurant tradicional, decorat amb rajoles de ceràmica i vells instruments de música. “Tot i que no és habitual de trobar-ne als restaurants, ho faig perquè és un costum bonic i agrada als clients”, afegeix aquest home ample d’espatlles i de somriure entremaliat, sempre amb el casquet tradicional.

Les estadístiques, que han anat guanyant terreny a veritats d’altra mena, diuen que a Catalunya hi ha més porcs que persones. Però no tots els porcs són iguals -passa el mateix, per desgràcia, amb les persones- i els porcs de la granja ecològica Babel viuen molt millor que la majoria de porcs de l’entorn. Tenen més espai que en una granja normal. Els jaços de palla on es rebolquen, es barallen i es fan carícies són d’una qualitat superior. No se’ls obliga a prendre antibiòtics. I triguen més a passar per l’escorxador perquè, tal com els propietaris han explicat als periodistes en més d’una ocasió, la pressa no és una prioritat.

Una rosa és una rosa és una rosa. Mecano van manllevar aquest aforisme del poema Sacred Emily de Gertrude Stein per bastir una rumba en què la madrilenya Ana Torroja imitava algun accent andalús el 1991. I sí, una rosa és una rosa, però també altres coses. Simbologies sagrades i profanes, amor i dolor, acompanyen la flor vermella en la música. La rosa és vida i mort, i una esperança, potser l’última de totes, com passa a When the roses bloom again, un clàssic del cançoner nord-americà escrit per Will D. Cobb i Gus Edwards que han cantat Harry MacDonough, Billy Bragg & Wilco i la Carter Family amb Johnny Cash, entre d’altres. Al soldat l’esperaran quan les roses tornin a florir.

Papers pintats sempre!

Una tradició arrelada a Europa és la dels papers pintats per decorar interiors, una tècnica que va arribar al segle XVII des de la Xina però que no es va popularitzar fins a la primera dècada del segle XX. Els motius florals sempre hi han estat molt presents perquè són la manera més ràpida d’envoltar-se de natura, és a dir de bellesa i harmonia. Ho saben a Tres Tintas, una important editora catalana de papers pintats, amb un ampli catàleg floral. Com a mostra, aquests roses salvatges que s’enfilen per la torre d’una Bella Dorment. O això explica la història de Briar Rose, el nom d’aquest paper tan obscur com seductor.

]]>

La Rosa dels anys 40 és la Lucía d’avui dia. Entre els anys 1940 i 1959, Rosa era el cinquè nom més posat entre les nenes catalanes, posició que ara ocupa Lucía, mentre que Rosa, en canvi, ha caigut fins al lloc 363 del rànquing. L’any 2017 van néixer només 26 nenes a les quals van posar el nom de Rosa. El motiu ? “Perquè s’associa a un nom d’àvia i els noms que tenen aquest estigma costa, en general, que ressuscitin”, explica Francesc Calafell, investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva del CSIC-UPF i expert en noms. Va ser per l’àvia que la Marta Casals va posar Rosa a la seva filla, que ara té dos anys i mig. El nom va agafar per sorpresa la família. La Marta està acostumada que quan dona el nom de la seva filla tothom li digui: “El teu no, el de la nena”. Donen per fet que és un nom de dones grans, característica que comparteix amb noms com Carme, Josefina, Pilar o Mercè. L’edat mitjana de les dones que es diuen Rosa en el conjunt de l’Estat és de 64 anys, i costa trobar-ne entre les menors de 30 anys. La Rosa Torres n’és una. Té 25 anys i viu a Ciutadella. El nom l’hi van posar per la seva àvia materna, que no es deia Rosa però tenia un hort on cultivava roses. Va morir abans de poder conèixer la seva neta i li van posar el nom de les flors que ella més estimava. Calafell explica que Rosa és dels pocs noms -amb Ona, Violeta o Lluna- en què encara fem servir la mateix paraula -rosa- per al mateix significat: un tipus de flor. En record de l’àvia, la Rosa Torres porta tatuades dues roses, també les seves flors preferides: “Tot i no haver-la conegut, hi tinc una unió especial”, explica. Quan era adolescent el seu nom no li agradava, però amb el temps ha après a valorar el fet de tenir un nom relativament poc comú, tot i que a Menorca ha coincidit amb alguna Rosa de la seva edat. La Marta Casals va triar Rosa per a la seva filla perquè era una manera de fer sempre present l’àvia, “un puntal”, però també perquè considera que és un nom “preciós”. “I és una llàstima que s’estigui perdent”, diu. “Quan gairebé no quedin Roses, serà un nom especial”, pronostica.

]]>

Una aroma universal

La rosa sempre ha estat present en el món de la cosmètica i la perfumeria. Al tercer volum de l’Ars amatoria, el poeta romà Ovidi ja recomanava a les dones que s’acolorissin les galtes amb els seus pètals, i a l’Edat Mitjana el perfum més popular era l’aigua de roses. Els grans perfumistes del segle XX sempre han cregut en les roses, especialment en les cultivades a Grasse, una ciutat al sud de França que s’ha convertit en la capital mundial de la perfumeria. D’aquí han sortit perfums tan mítics com el Paris, d’Yves Saint Laurent; elCoco Mademoiselle, de Chanel, i el Miss Dior, de Christian Dior, entre molts altres.

]]>